02 de juliol

En aquests tres dies de tour, tenim la sensació que el dies milloren molt a mesura que s’apropa la nit, i avui no ha sigut la excepció i fins i tot, ha estat més accentuat, però anem a començar pel començament, que tot camí sempre te un inici….

Les 8 que toquen, i ja fa estona que obrim i tanquem els ulls en aquest llit dur i petitó que hem decidit compartir. Fem les tasques bàsiques de neteja, i anem a esmorzar, ens encanta la nostre guia, i amb les famílies que ens porta, avui ens ha fet truita, te amb llet i iogurt.

Recollim les coses del ger, i comencem a fer carretera, o millor dit camí. El camí avui no acompanya, però el sol si, ens vigila i exprimeix però la brisa el fa suportable. De sobte, un clau de 10 cm, i una roda punxada, és el moment d’aprofitar per fer el dinar mentre el Mashka fa el canvi de roda, aquest home és un tresor.

Avui espaguetis amb verduretes, que dinem a dins del vehicle perquè a fora, enmig de la carretera fa una calor espectacular, per sort les nostres gorres de camuflatge ens protegeixen….

La tarda ens sorprèn amb una d’aquelles coses que no valores en excés quan ets a casa, però que en determinades circumstàncies són el teu desig més anhelat, i per a nosaltres la dutxa que hem pogut fer en els banys públics de Dalanzadgad, ha sigut com un petit trosset de cel. Abans havíem fet voltes pel poble intentant trobar algun lloc on arreglar la roda, i finalment trobant-ne un.

Nets i polits, el camí ens espera i avui ens cansa en sobre manera, amb bots i rebots que ni la perícia del conductor pot salvar. Finalment un parc protegit ens obre les portes, on veurem el ice canyon, que no sabem massa bé que esperar…

Aquí les muntanyes ens rodegen, canvi de paisatge que ens encanta, i deixem el vehicle després d’endinsar-nos uns 10 kilòmetres, per fer a peu uns 3 kilòmetres més, saltant el rierol, i saludats per la innumerable quantitat de mini marmotes que hi ha.

Al final res de gel, però si que un “hola” amb accent català al creuar-nos amb un grup, i a partir d’aquí presentacions i xerradeta amb els primers dos catalans trobats des de que vam sortir, i precisament en aquest indret. Són la Mireia i el Ferran, una parella de Barcelona, afincats al Priorat, i que els podeu llegir a rodalmon.blogspot.com, i ens han explicat una mica de la seva experiència en els seus 6 mesos de viatge.

De fet, aquest ja és el segon de llarg que fan…una pena no coincidir més temps però serà difícil que ens tornem a creuar per aquí, així que ja farem uns vinets al Priorat per explicar-nos les històries. Els llegirem perquè ens ha encantat la visió que ens han donat de la Xina, un autèntic plaer haver-los trobat….

La carretera no espera, i ja amb empatx de furgoneta, sots i més sots, hem resseguit un camí en el canó entre dues muntanyes, creuant el rierol en diverses ocasions, i finalment acampar, en el lloc idoni, observats per unes cabres munteses des de l’alçada.

Muntar les tendes, on l’Eva aporta la seva perícia perquè la operació arribi a bon port, posar unes cerveses que hem comprat al riu perquè es refredin, sopar una sopa de fideus típica d’aquestes contrades, i compartir les cerveses a la vora del riu, mentre la foscor ens oculta la identitat, i les converses mongoles, es barregen amb les catalanes, i totes es fonen amb l’anglès, que ens porten a acomiadar-nos en mongol per fer son en aquest indret màgic, a creuar el rierol, i a dormir a la nostre tenda, on el so de l’aigua serà una perfecte companyia perquè els somnis vinguin a buscar-nos….