9 d’octubre

Els núvols de primera hora comencen a replegar-se, i els rajos de sol entren per les finestres com si fossin a casa seva. Això ens anima a acabar de vestir-nos i sortir a fer un passeig. Recuperem sensacions caloroses perdudes en algun raconet del Japó, i suem mentre recorrem el carrer principal sense cap ombra que s’animi a acollir-nos.

Fem una ullada a diferents botiguetes, posant especial atenció a les que tenen samarretes bufones per a noia, que l’Eva ja n’ha vist alguna que li aniria d’allò més be per anar a la Índia, i que al posar-se-la estigui a mig camí, entre no morir de calor, i que no fereixi la decència primmirada de la major part del territori indi.

El nostre camí segueix sense cap novetat, calor persistent i cap samarreta al sarró, de moment. El nostre destí, la terrasseta del View Point, l’hotel on vam estar avanç d’ahir i que te unes vistes privilegiades del llac. Arribem a l’hora de dinar, així que després d’agafar un dels millors llocs orientats cap a l’aterratge dels parapentistes, reposem els nostres culs i esquenes sobre unes butaques molt còmodes, i ens decidim a gaudir del moment amb calma.

Els ocells omplen el cel. Ens en recordem molt sovint, del nostre amic Carlos, de afició ocellaire, que en aquest llocs xalaria de valent, i segur que a nosaltres ens faria fruir transmetent-nos una miqueta de la seva passió.

Les veles de colors dibuixen el cel contra els núvols blancs que van agafant forma, i omplen les nostres estones de silenci, mentre mirem embadalits cap al horitzó recordant la màgica experiència d’ahir, i somiant repetir-la algun dia no massa llunyà. Els mirem, ens hi veiem, hi som. Allà a dalt, balancejant-nos i deixant-nos portar pel vent. Aprofitant les corrents d’aire calent per enlairar-te, i que el vertigen de saber-te aguantat per quatre fils i una lona, t’ompli per un instant.

Una sacsejada, i no es que caiguis, si no que el cambrer és allà i porta el nostre dinar. Un bon àpat, i a meitat de preu que als restaurants que veníem sovintejant fins ara. Un te de gingebre per fer el ressopó, mentre veiem com les aigües del llac ens conviden a apropar-nos-hi. Amb la calma pròpia de la situació enllestim i paguem el compte d’aquest magnífic lloc, i iniciem el camí de tornada tot aturant-nos allà on un grup de nens juga al cantó d’unes barques solitàries.

El preu és assequible, així que en lloguem una per una hora, advertint al home que les custòdia que potser l’hi dedicarem més temps al menester de remar. Veure-ho des de la distància és bonic, més difícil el seure a la barca després de comprovar que la estabilitat de la mateixa és inexacte, segons els nostres càlculs. L’Eva al davant amb un rem, i jo al darrere amb l’altre.

Una mica d’aigua dins de la barca, i amb aquestes premisses, ens disposem a fer un fugaç i petitó viatge cap a la nostra Ítaca particular en aquest llac. La tranquil·litat del llac, amb aquest cel que s’ennegreix per moments, i que segueix retallant figures humanes alades contra la seva façana, ens fa que mirem més cap amunt que cap endavant. La coordinació entre nosaltres dos alhora de remar va millorant conforme avancem metres.

Descobrim que ja hem remat prou, i descansem. Una barca s’apropa, un pescador que ens pregunta si estem bé, i li responem que perfectes. Ens pregunta, per si ens agrada pescar, i li diem que no. Ens respon, aixecant un fil que porta enganxat a la barca i d’on surt un peixerot de quasi bé mig metre de llargada. Somriem, i exclamem, i ell gira cua mentre impulsa la barca amb les seves palades eficaces i plenes de gràcia. Nosaltres pensem que ja ha arribat l’hora de tornar, i així ho fem fins a la zona d’on hem sortit. La baixada més complicada, i hem de saltar d’una barca a un altre per arribar a terra ferma sense tocar aigua. A l’Eva i la seva llegendària habilitat quan el terra no és estable, se’ls hi fa una mica més difícil, mentre jo provo d’immortalitzar el moment amb un seguit de fotografies.

Sense cap incident, tornem els rems, i fem el camí de tornada observant com uns nens juguen a pilota a un camp de terra, amb una porteria feta amb quatre pals. Nens i nenes jugant, i unes vaques que deambulen per aquí i per allà. Nosaltres anem cap al The Lemon Tree, un restaurant on el menjar està força bé, però és una mica car, però on fan, segons el meu parer, el millor te fred amb llimona que he tastat. Estic enganxat a aquesta beguda des que la vaig descobrir aquí a Nepal, i la vaig demanant allà per on passo, però aquí em te realment enganxat, no hi puc fer més. ☺

Aprofitem per menjar alguna coseta que serveixi de berenar-sopar, i després ja tornem cap al hotel, per passar la nostra penúltima nit a Pokhara.