14 de novembre

Tres hores i mitja avancem el rellotge només aterrar a Kuala Lumpur per la diferència horària amb la Índia. Ara ja en tenim set de diferència amb terres catalanes.

Vam escollir aquest destí, simplement per raons econòmiques, perquè vam trobar un vol amb Air Asia molt econòmic, així que aprofitant-ho i canviant mil vegades de plans, entre d’altres coses veurem les torres Petronas, que fins el 2003 van ser les torres més altes del mon.

Però anem a pams. Ahir us deixàvem a l’aeroport, afegir que l’avió va sortir puntual, passades les onze ja estàvem volant, i hem pogut dormir molt poquet, perquè el trajecte és molt curt, unes quatre hores i mitja, i durant la primera part del mateix hi havia massa llum i soroll. Així que hem arribat a les sis del matí hora local, però que són les dues i mitja en l’horari que portàvem al cos.

No cal visat per entrar a aquest país, ni pagar cap tassa d’entrada, i el control de seguretat és ràpid i tranquil. Tot amb somriure i conversa, que demostra que no cal posar mala cara per fer funcions de control a l’aeroport. La motxilla, en un tres i no res surt, i ja estem preparats per desplaçar-nos, però abans de sortir, ja veiem que aquesta ciutat ens encantarà, amb les múltiples temptacions que faran escurar les nostres butxaques, i la primera i abans de sortir de l’aeroport…un bon cafè al Starbucks!!!

Portem dues nits sense dormir massa bé pels trasllats, i sobretot perquè ho hem fet poc i a estonetes. Ho notem amb una sensació de cos estranya similar al jet lag. Busquem i trobem fàcilment un autobús que et porta fins al centre de la ciutat per 8 RMB per persona. Portem un cacao amb els canvis i les relacions intermonetaries…en aquest cas 4 RMB equivalen més o menys a un Euro.

Una hora de trajecte, i estem a Central Station, on podem agafar un metro que ens portarà cap a Chinatown on tenim el hostel. Aquí el metro és força tranquil pel que sembla, sense presses, ni que ningú t’empenyi per sortir o entrar. Els bitllets per entrar i sortir, son com unes fitxes blaves similars a les monedes dels autos de xoc de la nostra adolescència.

El hostel, és senzill de trobar i està força bé. Sense ostentacions, una habitació petita amb una llitera per nosaltres dos, i banys compartits. Una Wifi espectacular i una sala comú molt funcional. D’aquells llocs on t’hi trobes còmode només entrar. El preu una mica més car que a Índia i Nepal, però no està malament. Al canvi uns 13 euros per nit la habitació.

A Kuala Lumpur hi viuen quasi dos milions d’habitants, però és una ciutat que ens sorprèn perquè no es gens caòtica. No se sent cap clàxon per enlloc, i els cotxes respecten les preferències de pas, cosa que no havíem vist des de fa molt i molt de temps.

Després de descansar una estoneta, tenim pensat començar fort, anirem a veure les Petronas, i algun centre comercial, que pel que hem pogut llegir n’hi ha molts i espectaculars.

Hi ha dos línies d’autobus gratuït que connecten diferents punts de la ciutat, però per anar a les Petrones decidim anar-hi en metro que sembla mes senzill per un primer dia. La sortida del metro, ja ens fa obrir la boca i no tancar-la fins que acaba el dia, recordant-nos la sensació que vam tenir a Las Vegas amb els hotels, equiparada aquí als centres comercials.

Després de voltar embadalits sense rumb fixe, pels cartells, ens adonem que som al centre comercial sota les immenses torres, que es diu Suria KLCC. És increïble la quantitat de botigues, on comprar o prendre alguna cosa, on entraríem perquè estan posades amb un encant especial, però busquem una sortida que volem veure les torres encara de dia…

Un parc al davant, i des d’allà podem alçar el cap i contemplar-les. Realment increïbles. Ens encanten, i no et cansaries de mirar-les.

El parc té racons des d’on visualitzar-les amb diferents perspectives, i oportunitats fotogràfiques genials. Hi tornarem, perquè ens encanten, i a més les volem veure il·luminades que ha de ser màgic.

Necessitem menjar alguna cosa, que s’ha fet tard i hi ha gana, així que aprofitem que volem visitar un centre comercial anomenat Pavilion, i allà buscarem alguna cosa que ens ompli. No ens és fàcil trobar el camí, perquè els carrers estan tallats per edificis immensos que no et permeten continuar amb la direcció que creus has d’anar, i has d’anar buscant camins per rodejar-los. Amb alguns dubtes de per on anar, però finalment trobem un pas elevat, tapat, un túnel immens, que et porta a diferents llocs. Seguint les instruccions del plafons informatius, finalment conectem amb el centre comercial on volem anar. Motius nadalencs a la porta i a l’interior, i és que aquí segur que guanyen la cursa del Nadal al Corte Ingles.

No tenim paraules, tota la planta baixa amb uns quants restaurants i bars a quin amb millor pinta. Un que simula el barri de la Boca a Buenos Aires, una taberna anglesa, i altres opcions que ens indiquen que ho passarem molt i molt be. La cartera tremola, però nosaltres somriem…

Veiem cinemes, més botigues i restaurants per tot arreu en aquest centre comercial immens, i amb aires luxosos. De restaurants japonesos, n’hi ha una pila, així que ja sabem que toca avui, però abans seguirem fent una volta per localitzar el lloc idoni.

Una botiga ens crida l’atenció, i com no, hi entrem. Es plena de coses relacionades amb les figures dels còmics i el mon dels superherois. Espectacular!!!!!! Un Batman per aquí, el Joker a l’altra cantó, i la dona meravella… no l’Eva no…la dels còmics…. Les samarretes xulíssimes, però avui no en comprarem.

Al cinquè pis, una nova sorpresa, que ja no se com definir. L’emoció ens embarga, tenim una sensació d’aquelles de felicitat permanent i estable a tot el cos, com embriagats d’emoció. O es tracta d’això o de l’haver dormit poc. La Tokyo Street s’obre davant nosaltres. Locals japonesos de tot tipus, que ens evoquen records del nostre pas per terres japoneses. Tot i la oferta culinària, ja ens hem decidit per un que ens ha agradat a la segona planta, així que ja toca adreçar-s’hi.

Un menú a compartir, on hi afegim alguna altre plat i unes begudes refrescants artesanes que son boníssimes. Van portant els plats. Grans i deliciosos, que fan que tinguem la sensació quan acabem, que no havíem menjat tant des d’alguna dinar pretèrit a Can Gimenez, a la bonica població de Calafell.

Sortim somrients, perquè la sensació que tenim de satisfacció ens omple, i somnolents amb tota la sang del cos concentrada a la panxa tractant de digerir. Ho comentem, i no sabem que ens passa però estem encantats, potser una mena de tornar a casa uns dies, com a mínim pel que fa al millor del concepte de capritxos occidentals, i és que….ens agrada molt la bona vida….

La tornada cap a Chinatown, l’hem de fer caminant. Primer perquè el banquet s’assenti el que pugui, i després per orientar-nos una mica entre aquests carrers. Cap problema per arribar, i abans d’anar a dormir estem passejant per algun dels carrers del barri xinès, entre les paradetes que venen de tot, i els restaurants de carrer. Un altre concepte, diferent, però que també ens agrada. Cada cosa té el seu moment, però crec que aquí a Kuala Lumpur, la nostre vena de capricis occidentals es manifestarà en tot el seu esplendor….