Viatge a Ítaca és poesia en els versos de Kavafis. Cançó sortida de la gola, les mans i el cor de Llach. Una manera de comunicar-se per l’Eva allà al 2006 quan el va encetar fent de pionera en això dels blogs. Per nosaltres i ara, un somni. Petit i llarg. Ple d’aventures, ple de coneixences. D’un viatge que preguem sigui llarg, entrant a ports que el nostres ulls ignoraven, i intentant aprendre dels que en saben.

El blog som nosaltres i nosaltres som el blog. Mario i Eva, Eva i Mario. Ens apassionen els vins. Ens encanta viatjar, i sobretot fer-ho plegats. Ho vam saber després de provar-ho diverses vegades, des de Menorca a Laos. Dels Estats Units al Carib. Del Priorat a la Rioja. I així entràvem al saló del turisme del 2011, expectants per la primera conferència de blogaires que havien fet la volta al món, i ho volien explicar de la mà en la organització del Club de viatges.

Destinacions, histories boniques, experiències. Ens va impactar veure’ns reflectits en ells. Gent com nosaltres, amb les mateixes pors i anhels. Posar-hi números a un somni sempre ajuda a realitzar-lo, i allà el ball de xifres començava calculant possibilitats reals de portar-ho a la pràctica. El dia va passar, però la llavor ja estava plantada i només necessitava repòs.

L’Eva ja ho tenia clar, però no gosava dir res. Va ser dos dies després quan el Mario la va sorprendre proposant el tant anhelat viatge emulant Willy fog, mentre a ella quasi li queien les llàgrimes de la emoció. Ho farien, marxarien a conèixer món, i a descobrir si la felicitat assolida als viatges de vacances passaria a formar part per sempre més de les seves vides. Només calia esperar, estalviar de valent, i que es complís el termini administratiu adient per poder retornar a la feina demanant una excedència. Era un salt al buit, però no estava de més posar-hi una petita xarxa per si de cas.

El temps passava, i tot prenia forma, fins que un 8 de juny del 2013 tot esclatava en un aeroport de Barcelona on es trobaven tots els sentiments que fins aleshores s’havien evitat. Pors, enyorança per la partida, incertesa, però alhora il·lusió, energia, calma i sobretot esperança.

I d’aleshores ençà està tot explicat, ho podeu llegir al blog en els post que escrivim cada dia explicant aventures, sensacions i sentiments d’una parella que creu que l’edat no importa si no ets un vi o un formatge. I tornarem, no patiu, és el nostre destí, hi arribarem.

Però no forçarem la travessia, perquè es preferible que duri molts anys,
I quan siguem vells i fondegem a casa serem rics de tot el guanyat, sense esperar que t’hagi de donar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge, sense ella no hauríem sortit a fer-lo.
Savis com ens haurem fet amb tanta experiència, ja haurem pogut comprendre el que volen dir les Ítaques.

Perquè serem dos, però serem més i millors, amb tots aquells que ens han ajudat a portar-ho a terme, dins nostre. Deia Unamuno que el feixisme es cura llegint i el racisme viatjant, ho hem aprés estimant la petita o gran diferència que et fa especial. I aprenent sobretot, que lluny, tot el que recorda a casa es fa especial, i quan el dia de tornar arribi ho haurem de recordar. La motxilla plena de tants i tants records no tancarà, un dia passarà, i aleshores l’haurem de deixar reposar. Obrir-la, i un per un anar-los traient, repassar-los gaudint-los de nou com per primer cop. I ara si, amb espai a la motxilla, podrem tornar a començar. I en aquest procés, estem segurs que el blog de Viatge a Ítaca ens ajudarà i força.

Contacte: viatgeaitaca7377@gmail.com