17 d’agost

Nara, ciutat que combina espiritualitat, cultura i natura, un mix de cosetes que a la Glòria li encanten, així que ningú millor per relatar, i intentar reflectir en aquest post, les sensacions i emocions que aquest raconet de mon ens ha aportat….

Avui hem passat el dia a Nara. Amb els trens JR són quaranta minutets. Un cop allà la ruta és fàcil, un carrer tot net, polit i adornat que ens conduirà al parc on es troben les coses principals. Primer ens trobem el conjunt Kõfuku-ji, algun dels quals estan en restauració. Per sort l’estilitzada pagoda de cinc pisos és visible. A l’altra banda una altra de tres pisos. El conjunt, només una petita part del que fou en el seu dia (l’any 710 la família Fujiwara el va construir), tenia 170 edificis. Però, com sempre passa aquí al Japó, entre els focs o els terratrèmols, tot ha de ser reconstruït diverses vegades. El conjunt és molt bonic i ja comencem a trobar els famosos cérvols de Nara. Estan molt acostumats a la presència humana i estan completament domesticats. Venen unes galetes que tothom compra per donar-los-hi i, és clar, ells s’acosten a les parades ambulants per rebre el premi.

Entre cérvols i prats, creuem per davant del Museu nacional de Nara i ens anem a buscar els jardins Insui-en sota un sol de justícia. Tot just arribar-hi en veiem uns altres, els Yoshiki-en que són gratuïts i allà que ens hi llancem. Resulta més bonic de que ens esperàvem, amb tot de caminets que et porten a unes habitacions per a la cerimònia del te, un petit llac, aigua, plantes de tot tipus, mirador (on passa una mica d’airet i ens hi estem una mica), lavabos, bosquet i, fins i tot, un lloc de “pau”.

D’allà als jardins Insu-en, un dels més preuats i fotografiats del Japó. No tots hi entrem pel preu o pel cansament. Els que ho fem vivim una experiència extraordinària. Podríem dir que són una autèntica obra d’art. Eren uns jardins privats d’una família molt culta i amb diners. Convidaven a intel·lectuals de l’època (artistes, poetes, etc.) a prendre el te i les seves tertúlies es veu que eren molt preuades. En el seu estat actual són del segle XIX.

El conjunt està format per una sèrie de camins, llacs, riuets, ponts i petites edificacions, des de les quals es pot gaudir de la pau i serenor de l’ambient, de la flaire de les plantes i de les vistes perquè es veuen les muntanyes properes i la punta de la porta d’entrada del Todai-ji. Als trossos entre gespa, cal caminar per les pedres posades expressament. La varietat de plantes i flors és espectacular. Tot i ser a l’estiu, hi havia un festival de diversos tons de fulles i flors. Que deu ser a la primavera o a la tardor!

Tot i contemplant tanta bellesa, en un moment en què miro la gespa se m’acut que m’agradaria llençar-m’hi salvatgement. És clar que no ho puc fer perquè podria trencar l’equilibri de tanta bellesa. Això em fa pensar que aquests jardins són realment una obra d’art i que com a tal cal contemplar-los. Són perfectes i m’agraden però potser prefereixo la bellesa de la natura tal com raja, és a dir l’estètica de la imperfecció natural.

Deixo, però, aquests pensaments i marxo amb tota la colla cap al gran temple Tõdai-ji on es troba el gran Daibutsu (gran Buda). En arribar, cal atendre l’Òscar que ha sortit ferit del jardí, ja que un bitxo volador li ha picat al cap i li fa mal. Entre nens i centenars de cérvols que envolten el temple, l’Eva i el Mario troben un remei d’urgència a la seva farmaciola (gelocatil) i, entre una mica d’aigua i la medecina, pot prosseguir el camí. El temple principal és extraordinàriament gran però, un cop dins, encara ens sorprèn més el Buda. L’estructura actual data de 1709 i és dos terços del que era l’original fet el 746. Però no només impressiona la mesura, sinó també la bellesa, un somriure mig insinuat i una serenor despresa de la mà que sembla beneir i de la flor de lotus sobre la qual descansa. Aquest Dainichi Buda es presenta rodejat d’altres budes i de guerrers que infonen por a diferència del buda que inspira una gran pau. Es veu que l’emperador Shõmu que el va fer construir volia provocar aquest efecte en una època en què les guerres no paraven.

Al darrere del buda hi ha una columna de fusta amb un forat. Es veu que qui es fica en el forat aconsegueix millor el nirvana. En realitat la mida del forat és apropiada per a nens però també hi ha molts adults que ho intenten (petits com són aquí). Un cop vista aquesta meravella sortim tot vorejant el llac i els cérvols. Aquests de vegades agafen les coses de les persones tot buscant el seu aliment. Un d’ells es veu que volia anar a Kyoto perquè li agafa al Pere el mapa d’aquesta ciutat.

Després de passar la porta principal del recinte, flanquejada per dos guardians que fan una mica de por, ens disposem a buscar un lloc per menjar. Atravessem, doncs, el parc i anem a parar a uns passatges ple de botigues i restaurants que hi ha a prop de la Kintetsu Nara station. Allà trobem un lloc per reconfortar-nos, tot menjant cadascú el que li ve més de gust (sushi, pasta udo, tempura, les empanadilles preferides de l’Eva , etc.). En pagar, resulta que és encara més barat del que ens pensàvem i la senyora que ens ha servit em fa una gran explicació numèrica en japonès sobre el que ens calia pagar.

Un cop reconfortats, decidim tornar a Kyoto tot xino-xano. L’Eva i el Mario aconsegueixen comprar un formatge que els ve molt de gust ja que porten molts dies sense tastar-lo (bé, un formatge tipus francès). Per la meva banda, pel camí de l’estació entro en algunes botigues . Tot són atencions. Un constant dõ i -ta-shi-mash-te cantat (sigueu benvinguts) t’acompanya tota l’estona i, fins i tot, en un lloc, em donen una tovalloleta per netejar-me les mans i la suor (no fos cas que els embrutés la roba). Quan finalment compro una samarreta en una botiga (de rebaixes em surt tirada: l’equivalent de deu euros), tot són somriures i reverències (en fi que com al Corte Inglés, hehe).

Amb el tren arribem aviat a Kyoto. Com que estava una mica endormiscada i no volia anar directament al hostel, decideixo voltar per l’estació, tot un prodigi de modernitat i comerços. Fins i tot hi ha uns grans magatzems a l’interior. Després de cansar-me amb tanta cantarella i tanta reverència i havent comprat un barret superxulo, compro alguna cosa de menjar al super i cap al hostel falta gent. Avui havíem decidit sopar allà i veure’ns el Penedès xarel·lo que les 4wine li havien regalat a l’Eva per no haver d’anar tan carregats. El sopar resulta fantàstic amb l’acompanyament del vinet. Llàstima de la companyia d’uns russos antipàtics que ni saluden o que, quan li hem ofert vi a una noia, ens ha respost dient que no rotundament i que no era el més indicat després d’un dia de caminar. Ella s’ho perd! I després del gran sopar a fer nones (o a preparar més coses del viatge que l’Eva i el Mario no paren: això de viatjar i explicar-ho és molt cansat!!) i fins demà que ens anirem cap als Alps japonesos.