16 d’agost

Kyoto és sinònim d’espiritualitat, de patrimoni cultural forjat al llarg dels segles. Aquesta ciutat, no va ser bombardejada durant la segona guerra mundial. Es diu, que originàriament era un del objectius de les bombes atòmiques, però el secretari de guerra d’Estats Units, va decidir cancel·lar el pla, perquè era la ciutat on va passar la seva lluna de mel, i volia protegir el llegat històric, cultural i sentimental per a ell. Molt considerat… 😛

Avui nosaltres volem fer moltes coses, entre les que destaca el Palau daurat, o el bosc de bambú, a més d’uns quants temples, així que com la cosa es preveu que anirà apretadeta, comencem ja….

El Pere i la Glòria, han comprat un passi per dos dies, per uns 2000 yens per persona, i podran agafar el diferents mitjans de transport metropolitans, tantes vegades com vulguin, per aquesta ciutat, té moltes coses a veure, i sense adonar-te pots fer-te’n un far de caminar.

L’Eva, l’Oscar i un servidor, sortim vint minuts més tard. L’Oscar ha de fer canvi d’hotel, perquè el caps de setmana tot s’omple molt, i s’ha de reservar amb molta antelació. Després, agafem una línia de rodalies on podem entrar amb la JR pass, que ens porta a la zona d’Arashyama on veurem el bosc de bambú i alguns temples propers.

Baixem del metro, i ens encaminem cap al temple de Tenryu-ji. El camí que ens hi porta, és ple de cases particulars, on la delicadesa i senzillesa dels seus jardins ens conviden a entrar, per fer algunes fotos. En alguna casa, és present el rètol de no entrar, així que fem cas, i en aquestes no entrem. Tot i que hi ha molta gent per aquesta zona, no hi quasi ningú que s’aturi a veure tranquil·lament aquestes raconets deliciosos.

El temple ens espera, i com no, s’ha de pagar. No és immens, ni tampoc dels més espectaculars, a més de que hi ha força gent avui, però el llac i els seus jardins conviden a parar i trobar un raconet per fer fotos de postal, o fer-te propietari d’algun trosset d’ombra on parar el mon, i gaudir del lloc.

Només sortir, el Bamboo Groove, o bosc de bambú, una de les coses que em feia més il·lusió, i que pel contrari menys m’ha agradat. No sé si no hem sabut trobar el lloc adequat, però tot i que veure tots aquests arbres llargs i prims que s’aixequen cap al cel, un al costat de l’altre, és espectacular, tens delimitat el camí que has de seguir, i no m’hi he acabat de trobar, amb el misticisme bucòlic que esperava… ☹

Per sort, del que esperes no et dona, però del que res esperes, ho compensa, així que tot i que la entrada al Okochi Sanso, és un pel cara, 1000 yens, hi entrem.

Es tracta d’una mansió, a la manera típicament japonesa, del director de cinema de samurais, Okochi Denjiro, que la va cedir a la ciutat perquè es pogués visitar.

Amb la entrada, et regalen una postal, i pots degustar un magnífic te verd, així que el preu tampoc és tant exagerat. A més, els jardins son espectaculars, amb algun punt on les vistes de la ciutat són força boniques. Suposo que el preu, és un dels motius que no hi trobem massa gent, així que beneïm el fet de no trobar-hi pràcticament ningú, i aquí hi passem una bona estona, passejant pels espectaculars jardins, i descansant en algun dels punt on poder seure, mentre somiar com seria poder viure en un lloc com aquest.

De sortida, d’entre totes les botiguetes de souvenirs, trobem un japonès que ven postals, que son reproduccions de quadres pintats per ell. Ens agraden molt, i en comprem alguna, després de descobrir que l’artista parla castellà, perquè va viure a la Rioja, d’on encara recorda el vi que feien per aquelles terres. I jo també l’enyoro…. Luis Cañas, reserva selección família….mmmm….com m’agrada… ☺….aixxx perdó, que me n’he anat….continuo…..

Toca moure’s, i el metro, i el bus ens ajuden a fer-ho, fins arribar al que considerem un dels llocs que no ets pots perdre, Kinkaku-ji, el temple Daurat.

Tractant-se d’un temple, paguem religiosament la nostre entrada, i intentant esquivar les nombroses persones que hi ha, de sobte la seva visió ens captiva. Sobre un llac, resplendeix aquest magnífic edifici, envoltat de natura. Busquem un lloc on poder gaudir-lo amb tranquil·litat, i fer fotos com bojos. Per sort, aquí al Japó, el respecte per l’espai personal és força gran, i no costa massa aconseguir-ho.

El contemplem, des de tots el angles, intentant captar el lleuger matís que se’ns havia escapat des de l’anterior punt de vista. Suposo, que quan veiem les fotos, passats uns dies, pensarem, que ens vam tornar bojos, fent tantes fotos aparentment iguals… ☺

Després de veure una de les joies de la corona, la resta del recinte ens sap a poqueta cosa. Així que mentre caminem en el sentit que ens guien, i és que aquí la Japó, tot està una mica Port Aventuritzat, i no deixen cap espai per la improvisació, ens anem preguntant perquè dins d’aquest recinte, no deixen la visió del temple pel final del recorregut, perquè realment seria un final espatarrant. D’aquelles visions que s’ombregen tot el que puguis veure posteriorment.

Un altre bus, ens porta cap a la zona nord d’Higashiyama, a l’altre banda de la ciutat. Kyoto, està en una vall, entre dues muntanyes, i moltes de les coses a veure estan situades a banda i banda. A més venim amb l’Oscar, i no es vol perdre res de res. Així que amb el Google maps com a guia, anem amb el cronòmetre a la mà cap al Nanzen-ji. Un recinte molt gran, on hi ha força coses a veure.

Aquí a Japó és molt important assabentar-se dels horaris de tancament dels llocs que volem visitar, perquè tot tanca molt aviat, i cap a dos quarts de cinc, ja comencen a deixar de vendre entrades per poder visitar alguns llocs. Per tant, anem directes, cap al jardí de Konchi-in, on una edificació i un caminet que voreja un petit llac, ens agraden força.

Ja comencen a estar força cansats, però sortim, creuem un aqüeducte que hi ha, si, si, així com ho llegiu, un aqüeducte….

Passem per sota, i quasi bé tornem al principi del Nanzen-ji, per trobar la entrada al Tenju-an, un altre petit jardí, on també s’ha de pagar, com a l’anterior, i on podem gaudir d’una bona estona de descans i tranquil·litat, perquè hi podem estar fins que tanquin. Aquest jardí ens encanta!!!! Com a element indispensable, de tot jardí japonès, el llac. Els peixos, grossos i de colors, ens venen a rebre, sembla que esperant que hi caigui alguna cosa per menjar. Per la mida que tenen, quasi ens podrien menjar a nosaltres… ☺

Ens hi trobem molt a gust, en aquesta delícia de jardí, així que ho demostrem, fent del passar del temps un plaer que cal degustar amb calma. Algunes fotos, però sobretot seure i absorbir tranquil·litat i natura, amb tocs d’artificialitat, però natura al capdavall.

Sortim amb el cos cansat, però esperit tranquil, seiem a sota la gran porta del Nanzen-ji, mentre l’Oscar puja al primer pis, pagant una mòdica quantitat, i esperem a que baixi, per anar cap al hostel a fer una bona dutxa reparadora.

Roba neta, o sent més precisos, menys bruta, i mudats per a la ocasió, que aquesta nit toca anar cap a Gion. El barri de les Geishas, on els caçadors de kimonos, esperem pujar un esglaó emportant-nos un trofeu en forma de fotografia, d’aquestes precioses i esquives senyoretes de companyia.

Un parell de deliciosos carrerons ens atreuen, i en alguns d’ells podem veure en algun primer pis, allò que sembla una geisha. Els locals de la zona, intentant buscar alguna cosa per sopar, es disparen de pressupost, així que voltem entre clubs d’alto standing, i taxis d’on pugen i baixen noies amb vestits de festa. Una altre geisha en un taxi!!!! No tenim temps de desenfundar les nostres càmeres….

Per sort, i després de voltar, l’Eva entra en un lloc on aparentment fan sushi, i troba un menú amb coses al gust de tothom. Ja començava a notar la falta d’aliment, i que millor per pal·liar-ho que un raconet, on el sushi és el plat estrella… ☺

Cerveses de les grosses, i alguns combinats de peix cru, que fan les delícies del personal. Finalment, el preu se’ns ha disparat una mica més del compte, per un mal entès amb les cerveses i el concepte barra lliure, però res, cap problema, dia complet, espectaculars visites durant el dia, nit a Gion passejant pels seus magnífics carrers, i sopar sushi, que si això no és el paradís, que algú m’indiqui el camí o m’hi porti ja, si us plau!!!! ☺