19 d’agost

Japó és un país d’obligada visita, i a més l’hem de visitar moltíssimes vegades, i en èpoques diverses, perquè la seva fisonomia natural, es veu afectada per les diverses estacions d’una manera espectacular, en forma de contrasts de colors diferenciats per cada època.

Les estacions climatològiques, són molt similars a les que podem trobar a Barcelona, i a més, amb la mateixa temporalitat, és a dir, que quan és hivern per terres catalanes, aquí també ho és. Però aquí plou una miqueta més, a l’hivern fa una miqueta més de fred, i a l’estiu, tot i estar visitant pobles de muntanya, fa calor, molta calor, en podem donar fe, el Pere en pot donar molta fe…. ☺

Ens despertem i esmorzem a Takayama, i anem cap a la estació d’autobusos, contigua a la de tren. Comprem un bitllet d’autobús que ens portarà cap a Shirakawago, i després en un altre autobús cap a Kanazawa, on farem nit. Aquests no entren al JR Pass, així que a treure la cartera, que 4200 yens per persona els dos trajectes, se’n van volant…

Una horeta i quart després arribem a destí, i el primer a destacar, és que m’encanta el nom del poble!!!! Shirakawago!!!! Sembla que et cridin a venir-hi, és un nom amb una sonoritat excepcionalitat, que dius, no el se repetir fins la cinquena o sisena vegada que ho intentes, però m’agrada escoltar el nom.

Al costat d’on ens deixa el bus, hi ha unes guixetes molt grosses, on podem deixar en una totes les bosses i maletes per 100 yens, encara que posava que per 600. No sabem que ha passat, però no direm res. A tocar, hi ha un museu de cases tradicionals, on et fan recorregut per algunes de les mes representatives. Te bona pinta, però s’ha de pagar, i no és barat, així que ja ho farem pel nostre compte, recorrent tranquil·lament el poble. Creuem el pont sobre el riu, que baixa amb força, i comencem a recórrer els caminets, passejant entre cases punxegudes amb sostre de branquillons, acumulats de manera que formen una capa compacta, d’un gruix considerable.

La calor i el sol no donen treva, però entre algunes cases podem trobar molins d’aigua, i algun salt o forat, on l’aigua brolla amb força suficient per poder-nos refrescar remullant-nos cap i cos, a conveniència del client.

Un mirador, i un camí que fa pujada, i a la Glòria els ulls se li posen com a plats, i comença a escalfar el motoret que fa moure les cames amb força, per fer la pujada. El Pere, es queda per la zona plana de les casetes, que ja li ensenyarem les fotos que fem des de les alçades.

Anem pujant, entre fotos i remullades. I tot i que no sempre anem junts, al final ens anem trobant en punts estratègics. El darrer, el mirador, amb unes vistes panoràmiques molt boniques de la població. Un bar-restaurant on comprem algun record i begudes fredes.

En aquesta zona és molt típic, unes petites figures que semblen diables , i que segons el color que tenen, t’atorguen gràcia en els camps de l’amor, viatge, salut, o diners. I a nosaltres com d’amor i salut, de moment no ens en falta, i de sort en el viatge l’estem tenint tota, doncs la Glòria ens regala el dels dinerons que això segur que ens vindrà bé, per intentar allargar al màxim aquest somni… ☺

Ens separem per fer la baixada en diferents expedicions, però ens retrobem entre vistes precioses de camps d’arròs entre cases típiques de la regió, que semblen que els agradi posar per a les fotos. Retrobament i dinar, a un restaurant que el Pere escull amb encert, i on tot el que mengem està deliciós, a més de tenir l’aire condicionat que ens dona vida, i una aigua fresqueta per poder beure il·limitadament, fins apaivagar la set.

Dues hores ens queden en aquest poblet de conte, on tot i que en una jornada d’anar i tornar el pots veure de sobres, seria una passada poder fer nit i veure el despertar del dia, amb la tranquil·litat de l’absència de visitants. Seria bonic, però aquesta vegada no podrà ser, la propera potser…

Fins a l’hora convinguda, una mica abans de l’arribada al bus, cadascú va per lliure, separant-nos i trobant-nos quan l’atzar ho considera convenient. Per acomiadar l’estada en aquest petit poble, l’Eva, la Glòria, i jo, estem una bona estona a la vora del riu, remullant-nos els peus, i escoltant el que l’aigua ens vulgui explicar.

El bus arriba puntual, com sempre, i en una hora i mitja estem a Kanazawa. L’allotjament en un hotel, molt be de preu, i on dormirem en habitació privada, que no tastem des de fa molt de temps. Dutxa de les bones, i acordem fer una nit més, perquè realment s’està molt bé, i creiem que no val la pena tornar a Kyoto i haver de tornar a moure maletes.

Demà haurem de canviar d’habitació, però no hi ha cap problema, i podrem fer una altre nit. En aquesta ciutat, de mida mitjana, pel que hem vist, els preus son més baixos en els allotjaments, del que havíem trobat fins ara.

Agafem un parell de taxis i cap al barri de les geishas, on esperem tenir sort i poder veure’n alguna, a més de sopar alguna coseta. Ni una cosa, ni l’altre, res de res, perquè no trobem ni al tato pels carrers, i els pocs llocs que veiem oberts, tenen bona pinta, però els que ens agraden a tots, semblen d’aquells d’entrar amb la visa a la boca, i la cartera a la mà per si de cas.

Així que tornem cap a la estació, on tenim l’hotel, i hi ha força restaurants. Sopem molt i molt bé, en una mena d’Izacaya, on els preus son reduïts en la mateixa mesura que els plats, això si, tots els plats estan deliciosos, amb especial atenció a una mena de sopa d’ànec, típic de la regió, i a unes cloïsses de mida súper, que l’Oscar demana, i em deixa tastar. Potser es traca d’un lloc més de tapes per compartir, però no passa res, qui s’hagi quedat amb gana, que compri alguna cosa al 7eleven, i cap a l’habitació a dormir, que demà toca matinar per intentar treure-li una mica de suc a aquesta ciutat, que volem veure algunes cosetes, i les hores són comptades….