21 d’agost

Últim dia sencer en la companyia de la Glòria i el Pere, així que ens aprofitem per última vegada d’ells, tornant a fer escriure un altre post a la Glòria, Així tots podem gaudir de les seves narracions que son una autèntica delícia. Fins la propera Glòria i Pere, que el blog us espera….

Avui ha estat un dia de viatges i, oh déu meu, per primera vegada el tren no ha anat bé. Hem sortit de Kanazawa cap a Osaka en un exprés i poc després d’haver sortit ens hem aturat en una estació i allà hi hem estat ben bé una hora. Cada deu minuts donaven explicacions ben llargues, però, com que eren en japonès, nosaltres ni flowers. Així és que hem tingut paciència i, després d’una extensa petició d’excuses (intuïm), hem reprès el camí. A Osaka havíem de canviar de tren per agafar un shinkansen cap a Hiroshima, però, lògicament, el perdem. Així és que anem a l’oficina dels JR i els canviem pel tren següent. Com que tenim més d’una hora de marge i els estómacs ja reclamen aliment, anem a un lloc de l’estació on fan una mena de plats combinats. La majoria mengem el plat del dia: hamburguesa amb curry, amanida, arròs i un caldet. No està malament però no mata. De fet és l’únic lloc on no hem menjat del tot bé durant la nostra estada al Japó.

Més reconfortats, seiem en un shinkansen fabulós (l’amplada i comoditat dels seients ja les voldríem per a l’avió) i anem cap a Hiroshima. Hi arribem a quarts de quatre de la tarda amb una calor humida i un sol de justícia. El hostel no queda lluny de l’estació. És de la cadena K’s House i, com sempre, està bé, és confortable i té de tot. Aquí tenim una habitació de quatre amb lliteres. Les nenes anem dalt i els homes, a baix. Ens hi instal·lem ràpidament i anem cap a Miyajima, fora del Pere, que s’ofega de calor i vol descansar.

A l’estació, en un breu moment de dubte sobre si l’andana on som és correcte, l’Eva pregunta a un maquinista uniformat amb guants, gorra, cartera, etc. Després de quadrar-se i fer les reverències de rigor, no només li diu que som ben col·locats sinó que li dóna un targetó amb el recorregut de la línia perquè no tinguem cap tipus de pèrdua. L’amabilitat i cordialitat dels japonesos és una cosa que no oblidarem. Ens costarà acostumar-nos a tots a la realitat tan diferent dels altres països, tant a l’Eva i al Mario al caos de la Xina, com al Pere i a mi a l’antipatia de la major part d’empleats i dependents del nostre país. M’encanta aquesta manera de pensar: procura fer feliç sempre l’altre i facilita-li la vida. Si tots ho apliquem, la vida resultarà molt més còmoda i tots serem una mica més feliços.

El trenet que agafem ens porta en menys de mitja hora a Miyajima. Baixem i de seguida veiem les indicacions per anar cap al Ferry que ens portarà a l’illa on podrem veure la famosa porta dins del mar. Tot ens quadra a la perfecció i arribem al port a punt d’agafar el vaixell. Un cop salpem, de seguida veiem la porta. El recorregut és curtíssim i en un tres i no res som a l’illa. Hem arribat en el moment just! El sol està baix i a la porta no hi arriba encara l’aigua. Podrem passejar-nos-hi per sota i a sobre veure la posta de sol!

En baixar del vaixell, de seguida veiem el passeig vora el mar que duu a la porta i cap allà que ens hi anem tot fent fotos. Com a Nara, l’indret és ple de cérvols que intenten treure menjar dels turistes. Quan som a pocs metres de la porta, uns núvols oculten una mica el sol. Primer ens sap greu però després comprovem que les tonalitats dels núvols i les clarors del sol encara ens donen millors perspectives. A més hi ha molta negror i els tons foscos són inusuals. Dubtem si tot plegat no serà degut a l’explosió del volcà al sud del Japó.

Poc a poc anem arribant al peu de la porta. És realment impressionant i participem en una mena de cerimònia sagrada col·lectiva. Com tothom, toquem la porta. Hi veiem tot de petits crustacis enganxats a la part baixa, que és el lloc que s’inunda amb la marea alta. Un cop més la religiositat sintoista fa que la gent dipositi monedes entre les petxines i closques.

Arribem fins a l’aigua i anem amunt i avall fent fotos des de tots els angles. L’aigua va pujant a poc a poc i cal salvar les sabates de la crescuda. Fins i tot els petits cérvols s’atreveixen a ficar les potes a l’aigua, entre l’alegria dels nens i dels més grans. Grans ocells aterren sobre la porta o vora l’aigua. Els rajos del sol entre els núvols són un simfonia de moviment i de colors.

Poc a poc hem d’anar retrocedint fins que l’aigua ja cobreix tota la porta. Retornem al passeig i allà ens quedem una llarga estona fent fotos i més fotos. De vegades algun cérvol aparta els turistes asseguts a la vora del passeig o fins i tot s’atreveixen a robar-los els mapes i menjar-se’ls. Són els senyors de l’indret.

Tot i que l’espectacle de llums i tons de colors continua, optem per retornar que ja va essent hora, amb el convenciment que hem viscut un moment únic i irrepetible. No sabem per què els que van construir el monestir sintoista adjacent van tenir la idea de construir aquella porta que acondueix directament cap al mar, però ens sembla el millor altar que hem vist aquests dies. Quina millor manera de venerar el mar que emmarcant-lo amb una porta sagrada? Després he llegit que es veu que la van fer allà per salvar una prohibició que no permetia entrar peix i altres mercaderies a l’illa. I així desembarcant allà a la porta amb la marea alta, no trencaven la prohibició.

Sortim del passeig per una porta de pedra amb dos lleons a banda i banda i recorrem el carrer ple de botigues que porta cap al port. Com que ja s’ha post el sol, només hi ha alguns comerços oberts. Així continuem amb la serenor i el recolliment que ens han inspirat la posta.

Tenim sort i de seguida podem agafar un vaixell de tornada. Pel camí uns sorprenents núvols grocs, vermells i negres ens acompanyen, segurament perquè l’Eva no deixi de fer fotos. I també hem d’esperar poc temps per agafar el tren, de manera que a les 8 ja som a Hiroshima, fosc disposats per anar a sopar.

Camí del hostel veiem un petit restaurant de pinxitos i, com que el Pere i jo no n’hem menjat, decidim que estaria bé fer-los una visita. Per tant, recollim el Pere al hostel i ens hi anem. És un lloc molt petit però els pinxitos resulten d’allò més bons i gustosos. Primer el Pere i jo comencem prudentment però l’Eva i el Mario, que ja tenen una llarga experiència, s’hi llancen de ple. Vistos els resultats, repetim i repetim i repetim. En mengem de pollastre i verdures, de porc amb alfàbrega, d’albergínia i formatge, etc. En fi, tot un festival. L’únic inconvenient era el fred de l’establiment per culpa de l’aire acondicionat massa alt, però el pobre home que feia els pinxos davant de les brases suava la cansalada a base de bé.

I del bar cap al hostel que era ben a la vora, a treballar una estona a l’habitació (ja veiem que això de fer la volta al món és ben cansat entre facebooks, posts al blog, tria de fotos, etc.) i a preparar ja les maletes que per a nosaltres dos ja s’acaba el Japó, un país que ens ha agradat molt tant pel que hi hem vist com per la gent. Tant de bo hi vinguem alguna altra vegada més, sabent una mica de japonès per poder entrar-hi més a fons.