22 d’agost

La consciència adormida, l’esperit acomodat, i la ment anestesiada per un sistema on entre d’altres coses, el consum, el passotisme del a mi ja em va bé, i l’apoltronament popular fan que unes classes privilegiades i minoritàries, facin de la resta, titelles de mides i colors diversos.

Autòmats socials que deambulem per cadenes de muntatge d’enormes fàbriques, on la única opció que ens ensenyen a tenir és la de seguir endavant pel camí marcat, darrere de l’altre, girant la vista, però sense sortir-nos del carril, i res d’aixecar la veu. O això és el que ens volen fer creure. Però hi ha molt més, ho descobreixes descansant de tot el que t’envolta un temps, coneixent altre gent i cultura, sense pressa i prejudicis, i per exemple podràs veure que els diners no son sinònim de felicitat, que hi ha quelcom més enllà del necessitar-los per gaudir de la vida. Que les cultures no són bones o dolentes, només diferents entre elles. I que la teva vida, la vius i decideixes tu mateix, encara que de vegades, grups d’èlit decideixin sobre el futur de milions de persones.

Aquí a Hiroshima, n’hi ha un clar exemple, quan sobre ella, un grup de poderosos polítics mundials, decideix que ha de deixar caure una bomba atòmica que desintegri la vida de tota aquesta gent, tant els que la sobreviuen com els que no. Pares, fills i nets, no hi ha distinció. I tot, com a resposta a un atac japonès sobre Pearl-Harbour decidit per una colla de persones que tampoc, ni de bon tros vivien a Hiroshima.

Jo com la majoria, segueixo adormit, com sempre, les meves ganes de lluita esperant, latents en el meu interior, i subjugades per aquesta felicitat en que visc, viatjo i gaudeixo del més m’agrada en aquest moment.

20 d’agost de 2013, carta del Major, alcalde d’Hiroshima, enviada a Obama, el president del canvi…, En ella demana i condemna el seguit de proves amb armes nuclears que es segueixen fent a Nuevo Mexico. Però no n’aprenen, i des d’aquí, des d’aquest museu, i aquesta ciutat on saben ben be que és això, demanen que parin. I després de veure les conseqüències, mil pensaments em venen al cap, perquè el secretari de defensa dels EEUU, d’Espanya, on d’on sigui, no prové d’una zona devastada per la guerra? Per què alts càrrecs amb sous milionaris demanen retallades de famílies mileuristes, i no prediquen provant de viure un parell d’anys amb el sous mínims? Per què el conseller de torn, que decideix retirar les PIRMI, darrere el seu sou de més de 7.000 euros mensuals, no proba durant un temps a viure amb aquesta mòdica assignació? i així un no parar, exemple rere exemple, em venen masses coses al cap, i és una pena que només m’encengui, i inflami la meva consciència i ganes de canviar les coses en llocs com aquest, on al cap d’un parell de dies no hi pensaré, i així ens va… Ho sento… espero que el despertar de consciències arribi aviat, i desitjo ser una petita part del projecte. I si no, seguiré visitant petits grans racons, que et facin sentir, encara que sigui només durant un moment, que el mon necessita ser canviat ja…..

Així que avui hem visitat Hiroshima, la ciutat on l’Enola Gay va llençar una bomba nuclear, a les 8:15 del 6 d’agost de 1945, i va acabar amb la vida d’aquesta ciutat i la dels voltants, per temps i generacions afectades per la radiació.

L’edifici on va caure la bomba, segueix en peu, no el va aconseguir demolir la bèstia desoladora, i avui és punt indispensable on recordar els fets. Un seguit de monuments, i recordatoris et fan seguir una camí que conclou al museu commemoratiu de la pau d’Hiroshima, on pots veure, escoltar i llegir, una mica de la història del que va passar aquí. Assumint com a país la part de culpa que toca, sense bons i dolents, sense sants i màrtirs, només damnificats, dels que pots veure’n exemples en fotografies i objectes. També és útil per comprovar com el mon segueix ple de l’amenaça nuclear, escenificada en un globus terraqui, i com pel que sembla no hi ha una voluntat definitiva d’eradicar-la.

Només el matí ens hi quedem a Hiroshima, que Tokyo ens espera, així que un parell de Shinkansen i cap a la gran ciutat. Que diferent és quan la coneixes, però això no treu que el contrast amb la tranquil·litat viscuda aquests dies no et descol·loqui durant els primers moments.

L’Eva i jo, anem a fer el check-in a un nou hostel, hi deixem les motxilles, i passem per la “pensión Lolita”, a recollir la bossa que ens havien guardat aquest dies, i que la Glòria i el Pere s’enduen de tornada a Barcelona.

Ells, a Tokyo Station, fent una volta i dinant alguna cosa, mentre les seves maletes descansen en una consigna. Ens retrobem, i cap a les 7, agafem el monorail, un tren enlairat que et porta fins a l’aeroport d’Haneda, i que de nit sembla que ho faci sobre el mar, perquè no veus el rail sobre el que circula, i si la superfície d’aigua per la finestra, entre el grans edificis il·luminats.

Cap problema, anem perfectament de temps, així que facturen l’equipatge sense cues ni problemes. És més, quasi be, deu hostesses que saluden i reverencien, mentre agraeixin que volis amb la companyia per a la qual treballen.

L’hora del comiat, tristesa, pena diria jo, sobretot per part de l’Eva, i és que una mare és una mare, i costa dir-li adéu, tot i que que segur que ens tornarem a trobar en ruta. Han sigut uns dies fantàstics, on hem pogut conviure perfectament compartint espais, àpats i costums, descobrint conjuntament aquesta cultura que ens ha entusiasmat, i aprenent molt d’aquests dos mestres que ens han dotat d’una perspectiva diferent del viatge. Un autèntic plaer, que ens hagin visitat, i espero que per a ells hagi sigut igual, perquè per nosaltres ha sigut una passada!!!! Moltes gràcies per tot, no tenim paraules!!!!!! ☺

Últimes abraçades i petons, i els deixem que vagin a sopar, que segur que el Pere demanarà una mica d’aquell arròs que tant li agrada….per aquí també l’anomenen sushi… ☺

La tornada cap a la capital és estranya, ens falta alguna cosa, i no és la motxilla, però hem de seguir cap endavant que és el que hem decidit i a més ens encanta!!!!

Amb l’Oscar hem quedat a Ueno, on fer l’últim sopar, un sushi amb el que tancar la nostra estada conjunta al Japó. Així que decidim retornar on tot va començar fa uns dies. Al Kaitenshushi on ens van porta el Guillermo i la Nerea. Avui no hi ha massa gent, i després d’uns plats entenem perquè. El Nigiri de salmó que ens va entusiasmar el primer dia avui no apareix per enlloc, al igual que la resta, que no ens acaba de fer el pes. Tenim dues teories per explicar-ho, o ja som uns experts en aquesta matèria del peix cru, i si és així, pobre Oscar quan torni a Barcelona, o avui no han encertat al triar la matèria primera que han comprat.

Per sort, aquí hi ha molt més on triar, i fem una volta. Molt ambient, i homes encorbatats que es balancegen després d’alguna copa de més, mentre es creuen amb alguna dona que fa de la cantonada el seu lloc de feina. Però nosaltres a la nostra, i decidim fer un stop, a un Izakaya, ple fins a la bandera. Un parell de plats per picar, on el marisc viu el cuines en una planxa sobre la taula, i mentre es fa un senyor amb aspecte d’haver begut més del compte, ens ve a saludar, fa reverència, diu alguna cosa, i marxa. I així com unes deu vegades. Curiositats del Japó, que no és el mateix quan una copa del que sigui reposa sobre la taula…

Tot està deliciós, bon punt i final per a l’aventura japonesa primera part. La seqüela no trigarà massa a estar disponible al seu videoclub habitual.

Comiat per l’Oscar avui també, que ens deixa també un regust amarg amb la seva partida, perquè ens ho hem passat de conya amb ell. Hem tastat, descobert, i vist coses que sols no haguéssim fet segur, i sempre amb bon humor i esperit positiu. A més de les cervesetes de tot tipus i colors, los sushiadictos, o los cazadores de kimonos, amb lo que hem gaudit sobremanera. L’experiència compartida ens deixa records dels que en parlarem durant molts i molts anys en les nostre vetllades futures. Moltes gràcies per tot senyor Oscar, nos vemos en una pròxima etapa de esta aventura, te esperamos donde sea, que ya sabes que sin tu google maps estamos perdidos… ☺ Ha sido un placer enorme amigo!!!!!

I res més, demà últim dia al Japó que promet ser especial i espectacular, perquè ens ho mereixem, i amb alguna cosa hem de treure l’amarg sabor dels comiats…. ☺