13 de desembre

La providència divina de vegades actua, i converteix bones experiències en inoblidables. A nosaltres, aquí en aquest raconet de mon ens ha fet conèixer a dues parelles amb les quals tenim moltes coses en comú per compartir.

L’habitació era senzilla, però neta i confortable. La fusta sembla que ha aïllat el fred, i amb la manta fins a les orelles hem dormit d’allò més be, des de que vam arribar de matinada fins a les nou hora en que hem anat a fer esmorzar. Allà un àpat força complet, com a tots els allotjaments birmans que hem trobat en el camí fins ara. I mentre prenem el cafè amb llet de sobre del tipus tres en un, unes paraules en català que arriben des de la taula del costat. Preguntem i afirmativament ens responen que si que ho són de catalans. Són l’Olivia i el Dani, una parella molt joveneta, des de la nostre perspectiva de tocar els quaranta, i que durant un any estan viatjant. Amb ells, moltes històries per explicar. La seva, viatjar amb un pressupost reduït per allargar els diners, i a més fugint de moltes de les coses turístiques que es poden visitar. Molt interessant, que demostra que no cal un gran pressupost per gaudir d’això de viatjar. Han fet entre altres coses, Cambotja en bicicleta i Vietnam en moto, i els podeu llegir a: http://visionesnomadas.com/

Després d’una bona estona de xerrar, dutxa i roba neta, que havíem baixat a esmorzar amb el pijama posat ☺, i a negociar el trekking de Kalaw al llac Inle, on caminant farem els 51 quilòmetres que separen aquests dos punts. I aquí entra la segona parella que el destí ha posat en el nostre camí, ja que amb l’Isis i amb el Gonzalo compartirem aquests dies de caminar, i segur que ens aportaran moltes coses.

Al Gonzalo li havien recomanat contractar el trekking a la Lilly Guesthouse, on ens allotgem, perquè hi ha un guia del qual li havien parlat molt bé, un tal Mounsan. De fet, aquesta era la condició de contractar el trekking, perquè no hem mirat preus a altres llocs. A la negociació amb un dels dos fills de la mestressa, ens comenta que el guia que demanem i ell són com germans, i que cap problema. Ens explica la ruta, i els 48 dòlars que paguem finalment després d’una petita rebaixa no ens semblen malament.

Ja quasi és hora de dinar, i els nostres amics de Madrid se’n van a caminar una mica. Nosaltres explorem el poble; passem pel mercat, per l’escola on coincidim amb l’hora de sortida, i tots els nens que hi ha per allà s’apropen a saludar-nos i a donar-nos la mà. Després de la sobredosi de somriures, seguim caminant, i des de la vora del carrer oposada una senyora que ens fa senyals amb les mans des del seu restaurant. Ens apropem, i com ens ha fet molta gràcia ens hi quedem a dinar. Dinem molt be al “smile restaurant”, així s’anomena el lloc, i tenim un parell de plats per picar, després el que nosaltres demanem, i un postre i te cortesia de la casa.

Després tornem cap a “casa”, disposats a fer tasques de logística, però el Dani i la Olivia són per allà, així que xerrant i xerrant se’ns fa quasi l’hora de sopar. Decidim anar els quatre junts a un lloc on ens han dit que fan una sopa que s’assembla a les de la mare. Està força bo aquest brou, però no arriba al nivell de casa. Després a fer una cervesa a un bar que ells havien vist, i que s’assembla a un pub occidental, però a la manera birmana. Una barra circular, amb un cambrer al mig, i entre la foscor, una guitarra que sona, i que és acompanyada per multitud d’homes del país que canten cançons pròpies i d’altres que nosaltres coneixem però traduïdes a la seva llengua. L’espectacle ens encanta, així que vaig a buscar al Gonzalo i a l’Isis perquè no s’ho perdin, i tots sis, fem alguna cervesa, i aquest rom birmà de preu quasi irrisori que veu tothom i que no està del tot malament.

Ja toca retirada que demà hem d’aixecar-nos aviat, i tocarà caminar, així que tornem amb l’ensurt que una moto ha atropellat un cadell de gos, i l’Isis i el Gonzalo, han intentat buscar ajuda per curar-lo, però no hi ha hagut manera.

I a dormir, que demà tocarà caminar de valent. Suposem que uns 18 quilòmetres, però això, ja us ho explicarem al proper post…