12 i 13 de febrer

Hem d’anar cap a Bali, i teníem dubtes de com fer-ho. Si per terra en una excursió de tres dies, de moltes hores de carretera, i visites a volcans encara actius, o fer-ho en avió. La opció avió, és més còmode, i a nivell de preu molt similar, però el fet de veure els volcans Bromo i Ijen, suposava un contrapès important a la nostra decisió. L’únic però, en aquesta opció terrestre, el maleit temps que ens feia dubtar, perquè si s’havien de fer trekking amb el camí embarrat, potser no calia…

Finalment l’opció terra ha sigut l’escollida i amb ella l’esperit aventurer, s’imposa a la comoditat del viatge pels aires. Unes 630.000 rúpies paguem en el lloc més barat que hem trobat. I a les vuit del matí estem deixant l’habitació, esmorzats, i esperant que ens recullin. No sabem massa bé com serà això d’aquest trasllat, però pel que sembla ens recullen aquí a Yogyakarta, i en tres dies ens deixaran a l’illa de Bali, a nosaltres concretament a la ciutat de Lovina. Ja vorem com va això….

De primer toca una mena de minibus, que recull als 12 turistes occidentals, i comença a fer carretera. Aturades de rigor cada cert temps, per cobrir les necessitats fisiològiques bàsiques. Teòricament el full de ruta, és arribar a Bromo cap a les set de la tarda. Unes 11 hores de carretera que no està malament. Però son les vuit i mitja, i arribem a un punt que sembla proper al destí final. Doncs no, no tenim la sort, és l’agència, on ens fan baixar, ens expliquen una mica com funciona el recorregut de demà, i ens comenten que encara tenim més d’una hora de trajecte, i que potser no podrem sopar perquè és tard. Canvi de vehicle a un més atrotinat. Total, que entre el temps de l’agència que perdem en comprovar tiquets, i altres coses que ens podrien evitar quan ja portes 12 hores de carretera, estem arribant al nostre hotel cap a les onze de la nit. Hem comprat alguna cosa en un súper per fer passar la gana, i ens disposem a preparar-nos a dormir unes tres horetes a una habitació molt senzilla, però que per l’estona que li dedicarem ja ens va bé…

L’endemà dia 13, a les 3:30 del matí toca diana. Ens piquen a la porta per despertar-nos cinc minuts després de que ja ho estiguéssim, i encara amb les lleganyes que dormen, ens vestim equipant-nos amb roba d’abric que farà fred. Tot i que som a un hotel molt proper al volcà i que si pot anar a peu, ahir ens van oferir la opció d’anar en jeep a un view point, on es veu la sortida de sol amb molt bones vistes, i després t’apropen al volcà perquè hi pugis. La opció, com no, s’ha de pagar a part, però decidim contractar-la, igual que tota la resta de la nostra expedició.

Entre la foscor, i quan unes noietes jovenetes es decideixen a despertar-se, pugem al land rover, i a fer caminet cap a un turó. Allà, molts i molts vehicles aparcats, i una munió de gent que li treu a la ocasió molta màgia i romanticisme, quan el cel encara és força negre. Si que fa fred, si, i els venedors fan l’agost amb qui no ha vingut preparat. Aconseguim agafar un raconet a primera fila, i des d’allà anem observant, com el sol, que es va obrint camí entre els núvols, va posant una miqueta de llum al paisatge, i realment les vistes des d’aquí son precioses.

Diversos volcans, el Bromo el més petit, però és del que surt el fum, és l’estrella. Però n’hi ha més, un de més gros, i que pel que sembla només es veu des d’aquí.

La gent comença a marxar, nosaltres som dels últims, que cal aprofitar ara que hi ha una estoneta de tranquil·litat…

Ja tornem al 4×4, i iniciem la baixada amb llum solar, que ens permet veure el paisatge àrid d’aquestes terres. Li demanem fer una petita aturada al conductor, que les vistes són boniques, i fem quatre fotos ràpides.

Aturada aprop del Bromo, allà genets i els seus cavalls esperen per qui vulgui que els apropin a les escales per pujar al petit volcà. N’hi ha molts, tots tapats amb mocadors, perquè el vent que bufa amb força, fa que la sorra et colpegi la cara. De pluja, de moment ni rastre, ans al contrari.

Un petit camí de pujada, i preparats per pujar escales. Som a la carena, i el tuf a sofre des d’aquí és més potent. Passegem per aquests metres, seiem i contemplem com el fum surt d’aquesta xemeneia. No ens aventurem molt més enllà de la zona protegida per una barana, i és que el vent és fort, i no volem tenir cap ensurt.

Ja hem xuclat la quantitat suficient de sofre per avui, així que decidim començar baixar. Els genets segueixen insistint perquè fem us de la seva muntura, però ho declinem. El vent segueix amb la seva, i tracta de donar-li al paisatge un clima èpic d’expedició pel desert…

Tornada al hotel, que està a deu minuts no arriba, i una caixeta de cartró que conté el nostre frugal esmorzar ens espera. Cruspim el que hi ha a dins, que no cal dir que no és massa deliciós. Motxilles tancades, i fem temps a l’habitació fins que ens avisen. Ja tornem a estar preparats per fer carretera.

Teòricament avui arribem a les cinc a la població propera al volcà Ijen. Aturada per dinar, i una mica de conversa amb el grup, on un noi alemany, i un exiliat Cubà, que darrerament para pels Emirats Àrabs, són els nostres principals interlocutors.

Entrem a una zona, on la vegetació és completament diferent. Grans plantacions de cafè i te, i molta i molta jungla. Encara no són les cinc, i ja som al poblet on farem nit. Un petit i tranquil poble on la gent fa la seva vida tranquil·lament aliena a nosaltres.

L’allotjament amb piscina, i l’habitació amb aigua calenta. No necessitem res més, ahh siiii…. unes tovalloles si us plau, i com funciona l’aigua calenta?. L’aigua de la piscina està freda, així que optem per la dutxa. El sopar el decidim fer al mateix allotjament i consisteix en tres o quatre plats, entre els que hi ha arròs, fideus, pollastres i fruita, i que tot i que no és exquisit, ens serveix i prou bé. L’hora del sopar, les set.

Ara hem de decidir, tenim dues opcions. Una aixecar-nos a les dotze i mitja del matí, fer un trekking d’una hora de pujada, al volcà, després baixar cap a dins, i poder veure el que anomenen el foc blau. Diuen que és molt bonic, però tot això a les fosques, i amb guia local. I l’altre opció, sortir a les quatre del matí, i fer la caminada pel teu compte sense poder veure el “Blue fire”.

Després de preguntar, comentar amb altres, i xerrar-ho entre nosaltres, crec que ja tenim decidit el que farem, però si ho voleu saber, haureu de llegir el post de demà….. ☺