18 de març

Si voleu saber com en una mateix dia veure dos dels icones més important de la immensa Austràlia, només cal que reserveu el següents deu minuts, i continueu llegint aquest post. Aquest país és enorme, ho saps abans de posar-hi els peus, però quan el trepitges encara et queda més clar, així que si en un mateix dia pots veure koales en estat salvatge i els 12 apòstols, un dels monuments naturals més impressionants que es poden veure, cal aprofitar l’ocasió i llençar-te a la carretera…

La ruta del dia comença ben aviat, perquè abans dels plats forts, toca fer unes passejades per agafar gana, i és que a les 9 del matí i després d’haver fet un bon esmorzar, estem passejant cap al Aireys Inlet Lighthouse. Aparcant el cotxe a baix, i uns vint minuts de pujada suau que voreja el mar, entre arbres i plantes que creixen inclinats condicionats per la força del vent. A dalt, unes vistes precioses de mar i del far. Blanc i espigat, com ho acostumen a ser, però que sempre t’atrauen, potser pel misticisme que els envolta. Com deu ser passar-hi una nit?

Seguint la famosa carretera i arribant a Lorne, pots trobar diversos salts d’aigua. Nosaltres escollim un, el que ens han recomanat, de nom Eskine Falls, on baixant unes escales per un camí enfonsat entre una vegetació densa i humida, vas a parar a un petit i bufó salt d’aigua. No és espectacular, però val la pena apropar-se a fer un passeig fins a la base.

Ja a tocar del poble, un petit gran mirador. El Teddy’s Lookout, que ja el nom ens cridava l’atenció, i com en un balcó al mar pots gaudir de les vistes, que ja les voldríem per casa.

Ja som a Lorne, i coincideix que hi fan una exposició d’art a l’aire lliure. Escultures que aprofiten aquest entorn natural privilegiat, per incrustar-se en el paisatge, contribuint a que facis el passeig que voreja la platja, i arribis si vols, a la última que es troba al final d’un embarcador de fusta.

Obres de tots el tipus i colors, algunes que t’agraden i altres que no tant, potser no les entenem… però coincideix que les que ens agraden tenen un cartell que hi diu: “venudes”. Coincidències de la vida…

El primer premi, un ós capgirat…

O és l’Eva qui no toca de peus a terra?

Sempre hi ha temps per un dinar acompanyats a una de les taules de la platja.

I sense saber molt be que esperar, engeguem motor, fem breu estona de carretera, i ens endinsem a Kennet River. Busquem una camí on diuen que hi ha força koales. No estem segurs si la que agafem és la bona, però deixant el càmping a mà esquerra només entrar, seguim el camí solitari de sorra i pedres, a velocitat de busca i captura fotogràfica del koala.

Creiem que és aquí, que no anem errats, però havíem llegit que n’hi havia molts, i no acabem de trobar-ne cap. Potser estem equivocats… Però de sobte… Para!!!! Un crit que desperta el bosc, però allà sense immutar-se, i entre les branques d’un eucaliptus, una figura immòbil que ens dona l’esquena. El primer koala en llibertat que veiem, i cincs passes més… i un altre!!!!

Decidim fer la carretera fins a un pícnic que hi ha i on fa estona que no en veiem cap. Anem tornant, no hi passa ningú, així que la velocitat és molt lenta, finestres baixades, i mirant més els arbres que al camí a seguir. Però si, és el lloc, perquè cada cert temps, la teva visió captadora de figures immòbils desperta, i allà on semblava que no hi havia res, trobes unes figures grises que resulten ser un parell d’aquests animalons tant simpàtics que reposen aliens a la teva presència.

No ens cansem de buscar-ne i trobar-ne, i entre ells, un que ens mira, o això sembla, des d’un arbre força petit. He de veure’l de més aprop, cal pujar aquesta petita pendent, i creuar entre els matolls per apropar-me. El soroll del cruixir de la vegetació sota les meves passes l’alerta. El tinc a tocar, però no goso apropar-m’hi més, no el vull espantar. Ell, amb els ulls ben oberts segueix les meves passes, i compren que potser està massa avall. No es mou de moment, però quan giro cua, em dono la volta, i torno al cotxe, decideix ser prudent, i pujar unes branques més amunt on sentir-se segur.

Costarà molt trobar-ne un de més aprop, pensem. Desfarem camí que el topall d’emoció està a punt de ser revessat. En trobem més, però ningun que ens faci parar el cotxe i baixar. És curiós, però sembla que vas augmentant el teu nivell d’exigència, buscant la millor perspectiva, el més espectacular, la millor foto, i situacions que ens haguessin fet exclamar una hora abans, ara després de l’habituació a trobar-los, només ens fan somriure, i senyalar-los mentre diem: “un altre!!”

Però sempre, i això en tenim sort, la cirereta del pastís apareix, i encara que estiguis ple, hi ha un petit raconet on fer-la cabre. I és que un crit, i uns ulls desorbitats fan parar a qualsevol. L’Eva sembla que hagi vist un fantasma. Quan pot articular paraula, ho entenc. Diuen que de les 24 hores del dia, els koales en passen 20 dormint, així que per nosaltres la ruleta s’ha aturat just al número al qual havíem apostat, quan en una branca prima que arriba quasi a peu de carretera, un de preciós ens mira. Ho fa mentre menja, i el vent el va movent com si d’un balanci es tractés.

Nosaltres, i ell. Podríem fer sobretaula i cafè, perquè ell segueix menjant mentre nosaltres no deixem d’observar. Intenta agafar una altre branca, però es mou de manera molt maldestre i poc coordinada, i li cau a terra després de trencar-la. La veig, la recullo i li apropo. Arriba just a la punta dels seus dits, però no la vol, en té més a agafar per ell mateix. La següent no li cau…

Esperem una estona més, no sabem molt bé a que. Però ell segueix menjant, i nosaltres veient com ho fa. Això és el que buscàvem? Creiem que si. Només paciència, constància, i sort. Són les quatre de la tarda encara no, teòricament no és una bona hora per veure’ls en activitat, però la natura és imprevisible, i nosaltres encantats. ☺

El dia podria acabar aquí. “The end”, crèdits, i a dormir. Sortiríem del cinema més contents que un gínjols. Però no… Eva, rematem el dia?

Cent quilometres ens separen dels 12 apòstols, i s’apropa el capvespre, així que cap allà anem, encara que no hi falti gent. Aquesta carretera, és de les zones turístiques més conegudes i visitades de tot el país, i es poden veure vehicles de lloguer que la inunden. Ens centrarem en la parada central, demà ja veurem la resta amb més calma. Aparcar, caminar una mica, esquivar algun xinès esvalotat que s’ha escapat del seu grup, i quan olores mar, gires el cap a la dreta, i ….

Un ohhh!!! apareix i persisteix. Si esperes un moment en aquest punt, el sentiràs amb totes les entonacions que les diferents llengües dels turistes li puguin donar, quan els veuen per primera vegada.

El vent, fort i de cara t’apropa a aquest lloc. Si penses que el món s’ha d’acabar, potser serà aquí, en aquest punt, on es concentra tanta força i et fa sentir tant petit. Difícil d’explicar. Potser el vent s’hagi posat d’acord per fer-te posar en escena, i que contribueixi a que entenguis com s’ha pogut crear tot això. Ell mateix, i la força de les onades han anat modelant aquest paisatge, on 9 pinacles encara queden en peu, i donen nom als 12 apòstols. Resta, si encara no ho has fet…no quadra, però així és…l’explicació, si la trobem, als propers posts.

Diferents vistes, i miradors que donen perspectives diverses, totes impressionants. Però encara queda una estoneta perquè caigui el sol. Ens mirem, i com ments sincronitzades a la perfecció, sabem el que hem de fer sense dir-ho.

Tornem cap a la furgoneta, escalfem una mica d’aigua, i soparem uns fideus d’aquests precuinats que sempre et treuen de qualsevol situació de necessitat. Ens quedarem a veure el capvespre, s’ho mereix aquesta pel·lícula d’avui, per posar punt i final a un dia excepcional com aquest.

Després, ja fosc conduirem de nit una bona estona fins a un càmping gratuït a Johanna, no el coneixem, però estarà bé segur. I tot i que sabem que de nit millor no conduir, haurà valgut la pena, tot i que un parell de cangurs estiguin rondant la carretera sense decidir-se a travessar. O que uns conills i alguna guineu, creuin el camí que condueix al càmping, o que no trobem cap lloc que estigui be quan hi arribem perquè ja està força ple, i la foscor no deixa veure bé. Però tot això, que serà un després, té un abans, i aquest, és tornar cap al mirador. Lentament, a la hora senyalada. Una mica abans de dos quarts de vuit, càmera en mà, sabent el que hi haurà, i una cançó al cap. Antònia Font que tant ens agrada, i que serveix com a banda sonora per a la ocasió…

Cau el sol de s’hora baixa,
dins l’horitzó,
damunt sa mar arrissada es avions.

…

Es penya-segat,
i una pluja suau,
de pols estel·lar.

…

Cau es sol de s’hora baixa,
dins del meu cor,
tothom estima i jo estim a tothom.

….

I alegria!!!!!

Simplement impressionant!!!! ☺

Informació pràctica:

– Ruta: Hammond Road Camping – Aireys Inlet Lighthouse – Lorne – Erskine Falls – Teddy’s lookout – Lorne – Kennet River – 12 apòstols – Johanna

– A la platja de Lorne teniu barbacoes, lavabos i dutxes d’aigua freda

– A Kennet River seguint la carretera amb el cotxe a una velocitat lenta podeu anar veient Koales, només necessiteu persistència i paciència. No cal arribar fins a una zona de pícnic que hi ha a uns 5km

– Per arribar al càmping gratuït de Johanna és millor la carretera de Red Johanna que la Blue Johanna tot i que venint dels 12 apòstols està més propera la Blue.