26 de juny

Avui toca, avui arribem. Allà on va començar tot, des d’on els petits hobbits sortien. Allà serà quasi el punt culminant al nostre periple neozelandès. Il·lusionats com a criatures abans de la nit de reis, esperem la visita que ens ha de portar al cor de la “Comarca” de Tolkien.

Ens llevem aviat. Gris el cel però no plou. El llac d’aigües tranquil·les al costat, i tres furgonetes aparcades que encara dormen. Un cafè, cereals i suc de taronja acompanyen la xerrada matinera, després de recollir el llit i muntar la taula on esmorzar. Tenim reservat un tour per a Hobbiton a les onze, però com no tenim massa cosa a fer abans, i no sabem exactament on és, anirem fent via cap allà.

Verd, ovelles, i algun cartell ens van indicant per on anar, i abans de l’hora convinguda ja estem aparcant al lloc indicat. El preu pel tour és de 75 dòlars per persona, inclou visita guiada a Hobbiton, i una consumició a la taberna del “Drac verd”. Una volta a la botiga ens serveix per fer temps, mentre l’autobús que ens portarà cap a casa del Bilbo arriba. En surten cada mitja hora, i van força plens.

Aquest plató al aire lliure el van desmuntar tot després de rodar la trilogia del senyor dels anells, però per fer el Hobbit ho van haver de tornar a posar com estava. Creiem que van tenir una bona idea de deixar com a atracció turística el plató fet servir pel rodatge. Llegíem fa uns dies, que una part important dels turistes que s’apropen fins aquí, no han llegit cap llibre de Tolkien, i que també n’hi ha forces que ni tan sols han vist cap de les pel·lícules de Peter Jackson. Curiós si més no, però de frikis d’aquest món com nosaltres, també se n’apropen, i molts. ☺

Arriba el bus, i pugem somrient. El conductor fa unes quantes gràcies i acudits que ens costen d’entendre. Tot i que hem millorat i força en això de l’anglès, hi ha determinats accents que se’ns resisteixen. Engeguem motors, creuem la carretera, i per un camí seguim endavant. Abans de creuar una porta que delimita la zona tancada, ja es pot veure des de lluny la construcció de la taberna adaptada i creada per a la ocasió, ja que no hi ha cap referència a ella ni als llibres, ni a les pel·lícules. Aquest lloc, és realment l’ideal per situar allò que Tolkien va denominar la comarca. Propietat privada on no tothom pot accedir, verds camps que compartir només amb les ovelles, i turonets per foradar. I en aquest paratge, baixem del bus, i tot esvalotats i difícils de controlar com un grup d’escolars sortint d’excursió, creuem les portes de la fantasia.

La guia ens deixa temps, per pair on som, que voltem una mica, i que les càmeres ressonin a cada instantània, fins que la primera emoció passi. Som uns trenta en aquesta tongada, i mentre ens explica quatre coses, tots anem fent i desfent, cap aquí cap allà, observant cada racó on sentir-nos un Frodo qualsevol dins de Hobbiton.

“El arte de la edificación bien pudo provenir de los Elfos o de los Hombres, pero los Hobbits lo practicaban a su manera. No construían torres. Las casas eran generalmente imitaciones de smials, techadas con pasto seco, paja o turba y de paredes algo combadas. Este tipo de construcción venía sin embargo de los primeros días de la Comarca, y cambió y mejoró mucho desde entonces, incorporando procedimientos aprendidos de los Enanos o descubiertos por ellos mismos. La principal peculiaridad que subsistió de la arquitectura hobbit fue la afición a las ventanas redondas, o aun a las puertas redondas.

Las casas y las cavernas de los Hobbits de la Comarca eran a menudo grandes y habitadas por familias numerosas. (Bilbo y Frodo eran solteros y por ello excepcionales, como en muchas otras cosas, entre ellas su amistad con los Elfos.) En ciertas oportunidades -como el caso de los Tuk de los Grandes Smials o de los Brandigamo de Casa Brandi-, muchas generaciones de parientes vivían en paz (relativa) en una mansión ancestral de numerosos túneles. Todos los Hobbits eran, de cualquier modo, gente aficionada a los clanes y llevaban cuidadosa cuenta de sus parientes. Dibujaban grandes y esmerados árboles genealógicos con innumerables ramas. Cuando se trata con los Hobbits es importante recordar quién está emparentado con quién y en qué grado. Sería imposible en este libro establecer un árbol de familia, aunque sólo incluyera a los miembros más importantes de las familias más destacadas en la época a que se refieren estos relatos. La colección de árboles genealógicos que se encuentra al final del Libro Rojo de la Frontera del Oeste es casi un pequeño libro y cualquiera, exceptuando a los Hobbits, la encontraría excesivamente pesada. Los Hobbits se deleitan con esas cosas, si son exactas; les encanta tener libros colmados de cosas que ya saben, expuestas sin contradicciones y honradamente.”

El circuit comença, i amb tranquil·litat la nostre simpàtica guia ens va explicant petits detalls del lloc i del rodatge. Sense mà fèrria, deixant la corda llarga perquè cadascú vagi al seu ritme passejant, entre tots els detalls fets a escala. Això si, fent que poc a poc anem avançant, que el proper grup ha d’arribar.L’entrada a Hobbiton es fa per on en Frodo llegint, espera l’arribada del mag Gandalf, ens comenta.

La casa d’en Bilbo es troba a la part alta. No es pot entrar, excepte per qüestions de la festa, assenyala un cartell a la entrada. Darrere aquella porta, s’amagava el Bilbo quan les visites l’incomodaven.

“Cuando el señor Bilbo Bolsón de Bolsón Cerrado anunció que muy pronto celebraría su cumpleaños centésimo decimoprimero con una fiesta de especial magnificencia, hubo muchos comentarios y excitación en Hobbiton.

Bilbo era muy rico y muy peculiar y había sido el asombro de la Comarca durante sesenta años, desde su memorable desaparición e inesperado regreso. Las riquezas que había traído de aquellos viajes se habían convertido en leyenda local y era creencia común, contra todo lo que pudieran decir los viejos, que en la colina de Bolsón Cerrado había muchos túneles atiborrados de tesoros. Como si esto no fuera suficiente para darle fama, el prolongado vigor del señor Bolsón era la maravilla de la Comarca. El tiempo pasaba, pero parecía afectarlo muy poco. A los noventa años tenía el mismo aspecto que a los cincuenta. A los noventa y nueve comenzaron a considerarlo «bien conservado», pero «sin cambios» hubiese estado más cerca de la verdad. Había muchos que movían la cabeza pensando que eran demasiadas cosas buenas; parecía injusto que alguien tuviese (en apariencia) una juventud eterna y a la vez (se suponía) bienes inagotables.”

A sobre, un arbre. No un de qualsevol, si no un de fet expressament i de manera manual. I és que el Peter Jackson, segons el que expliquen, va ser molt i molt primmirat amb els detalls perquè tot quedés com ell volia, arribant al punt de substituir les ovelles per unes d’una altra raça que li semblaven més adients per al món fantàstic del senyor dels anells.

La carpa de la festa on el Bilbo celebrava el seu aniversari, és l’antesala al pont que creua cap a la taberna. A alguna de les cases s’hi pot entrar, no a masses, només a un parell o tres, però a dins no hi ha res, no us feu il·lusions. Tots els interiors es van rodar a plató.

L’Eva intentant robar un formatge al més pur estil Pippin, mentre el Mario ja ha trobat el camí a seguir.

Un banc on hi podrien seure tres parells d’habitants de la comarca, o feina de camp adaptada a la mida dels pagesos. Tots els detalls estan molt cuidats, i és que hi ha un equip permanent que s’encarrega de que tot estigui perfecte.

Un pont i un molí, possibiliten una de les estampes més boniques que hi pots trobar.

Tot i que no fa sol, l’emoció i aquesta passejada ens han assecat la gola. La taberna ens espera, i nosaltres acudim a la seva crida en llengua èlfica. Cervesa artesana, o Ginger Beer, una de les begudes preferides de l’Eva. Una estona per degustar-les entre els racons plens de petits detalls que fan les delícies dels bojos d’aquest món nascut de la imaginació de Tolkien, com som nosaltres.

“Allí encontraréis una vieja posada, El Poney Pisador; Cebadilla Mantecona es el afortunado propietario. Podréis pasar allí la noche y luego la mañana os pondrá otra vez en camino. ¡Valor, pero cuidado! ¡Animo en los corazones y no dejéis escapar la buena fortuna!”

Quan un llibre t’atrapa, l’idealitzes. En els d’aventures especialment, poses cara, formes i caràcter als personatges. Després quan fan una pel·lícula, de vegades costa reconèixer els teus personatges idealitzats en allò que veus. El Peter Jackson ho va aconseguir. Potser perquè és un seguidor confés de Tolkien, però va trobar la manera que Hobbiton sigui aquí on ens trobem, i no un lloc que imaginem, i on la pel·lícula no ens va portar. Així que poder seure aquí, davant de la llar de foc, d’allò que fa uns deu anys només existia a la teva ment, és un petit privilegi per aquells que creiem i ens il·lusionem amb aquestes coses.

El temps s’acaba, i les cerveses també. Quatre últimes fotografies, i avancem vorejant el llac des d’on tens una de les vistes més boniques del poble. Portes de colors, rodones, que foraden els turons, es reflecteixen en el llac.

Un petit botí d’un pescador, és el preludi del final, i és que ja arriba l’autobús que ens ha de retornar a la realitat.

Un somriure al llavis, sabedors de que hi havíem de venir i que no ens ha defraudat. No sabem si per pagar tot el que demanen, nosaltres en això hem tingut una mica de sort podent fer valer algun dels pocs i petits privilegis dels blogaires. El que és segur és que sempre és ple de gent, i si ets molts fan de Tolkien, és una visita que no et pots perdre.

Unes dues hores en total, si fa no fa, i ja tornem a ser a la botiga fent una última ullada. Res de compres, però ens agrada passejar-hi. La furgoneta està al mateix lloc on l’hem deixat, cap orc de mal esperit se l’ha endut, i en ella ens desplacem fins a Mata Mata, la localitat que creiem més propera a on som.

Allà, des del primer moment tenim clar quin és el visitant que hi arriba, quan trobem que la oficina de turisme és una casa Hobbit. O quan els restaurants tenen noms, o plats relacionats amb tota mena de referències de la literatura fantàstica del creador del senyor dels anells.

Una estoneta de biblioteca, fem una tros de carretera, i ens acomiadem de la comarca. Anem apropant-nos poc a poc cap a Auckland, però ens queden uns dies i ho farem primer passant per la costa. Hem de creuar les muntanyes, i hem escollit un pas que segons sembla és força bonic. Es tracta de Karagahake Gorge, on a l’entrada veiem que hi ha una zona habilitada amb lavabos, al costat del riu per poder-hi fer nit. De fet, es tracta d’un aparcament molt gran, però on només en set o vuit dels aparcaments, estan senyalitzats com que es permet estacionar-hi durant la nit.

Segueix plovent, de fet, no ha parat des que hem sortit de Mata Mata, així que avui amb les necessitats d’il·lusió i fantasia més que cobertes, farem un sopar i esperarem que arribi la nit, que avui els nens segur als costarà dormir. ☺

Informació pràctica:

– Ruta: 146km Jones Landing – Hobbiton – Matamata – Karangahake Reserve

– Hobbiton està molt aprop de Matamata, a la carretera des de Matamata t’indica com arribar-hi. L’entrada costa 75$ per persona i t’inclou una cervesa o una gínger Beer. Hi han bastants tours al dia, cada 30 minuts més o menys en surt un.

– A Matamata teniu un New World, al i-site es poden contractar tours a Hobbiton, i a la biblioteca podeu carregar ordinadors i hi teniu wifi.

– Hem dormit a Karangahake Reserve on hi han uns llocs on es pot dormir gratuïtament dues nits consecutives.