28-30 de desembre de 2019

Caminar per París per les festes de Nadal no és una tasca fàcil, ja que els autòctons es mouen per tots el mercats nadalencs i, a més a més, hi ha moltíssims turistes, molts més de l’habitual en ser unes dates tan destacades.

Tot i això, en tres dies hem fet 55 kilòmetres caminant, ja que a part del “anem aquí al costat” s’hi ha ajuntat que els treballadors dels transports de la ciutat estaven de vaga.

Malgrat els inconvenients, hem pogut redescobrir París, deixant-nos perdre per la ciutat, gaudint de la il·luminació de totes les icones que té, de l’art al carrer que et va sorprenent a cada passa i evidentment del seu menjar.

Perdent-nos pels carrers:

Començar un dia gris de feina per Le Marais amb totes les botigues tancades et permet copsar el despertar de la ciutat i gaudir d’una tranquil·litat i silenci inusuals. És un bon moment per seure i esmorzar un bon croissant en un cafè encantador. Amb el cos recuperat del fred d’hivern, ja pots caminar cap a la plaça des Vosges, imperialment perfecte. Tot i la solitud simètrica, els arbres despullats vesteixen la plaça.

En el nostre caminar, de cop i volta del gris passem al color. Arribem al Centre Georges Pompidou i la font Stravisky ens rep buida i en obres.

De cop, al cap, es reviuen records d’adolescència. La primera vegada que aquesta font passava per davant dels meus ulls em va captivar immediatament: treia aigua pertot arreu i el sol il·luminava els colors de les escultures de Niki de Saint Phalle. Aquesta visió contrasta amb el que ens trobem ara: una imatge més trista en un dia gris i la font sense aigua. Ni els colors resplendeixen tant, ni sorgeix aigua alegrement per totes bandes.

D’aquesta tristesa d’hivern passem a una altra de diferent, una de més impactant, colpidora. Aquella que et ve al veure una icona de la ciutat tota rodejada de tanques que no et permeten de passar-hi. De fet et recorda que no fa ni un any que la seva agulla va caure devorada per les flames. Sí, Notre Dame segueix dempeus, però una mica despullada, sola, sense els milers de persones que hi entraven i que ara intenten veure-la a través de les tanques que l’envolten. Sabem que tornarà a ser la que era, però de moment no deixa d’envair-nos una sensació que el temps passa per a tots, tant per a les persones com per a les coses.

Sort que la tristesa no perdura i finalment s’imposa l’alegria, i ho fa en forma de colors, uns colors que trobem dins de l’abadia de Saint Germain de Prés, un edifici medieval que per fora no et crida gaire l’atenció, però, en entrar-hi, les parets i sostres t’atrapen amb tota la seva lluminositat i color. En veure un lloc tan diferent al que estàs acostumat, et fa replantejar moltes coses que tu havies donat per segures, ja que en un lloc així l’espiritualitat pren molt més sentit i fa que realment sigui un lloc de recolliment.

Seguint l’estela de colors, arribem als tons nadalencs de les Galeries Lafayette on, t’agradi o no aquesta festivitat, la gaudeixes d’allò més, ja que la decoració de tot el centre comercial amb la cúpula d’art nouveau amb motius nadalencs fa que vulguis tornar a reviure aquestes festes.

Però els colors ja es van apagant a l’exterior, i des de la terrassa de les galeries podem veure com el sol comença a decaure sobre les vistes impressionants de la ciutat, amb l’òpera en primer pla i la Tour Eiffel immensa a la llunyania.

I en caure la tarda, els tons es van fent més càlids, tot passant del groc, al taronja , al vermell i acabant amb un rosa que es convertirà en un tint més fred com el lila o el blau. I si tot això ho podem gaudir passejant per la riba del Sena i veient alhora com el sol es pon sobre la Tour Eiffel, les imatges se’t graven al cervell i et demanen de tornar-hi per poder viure-ho una altra vegada.

Paris La Nuit:

Anar a París vol dir veure tots els monuments que tenim al cap quan hi pensem, però també vol dir fer-ho de nit on tot està il·luminat, ja que és una de les ciutats més maques del món quan la foscor la ve a buscar. I la millor època per anar-hi és a l’hivern, quan el sol s’amaga més d’hora.

La nit no és foscor absoluta. També és aquella hora blava, quan el sol ja ha marxat però queden petites llums liles, violetes i blaves que il·luminen el cel d’una forma especial. I d’aquesta manera ens acull la Place Vendôme amb una decoració de Nadal discreta, però preciosa.

I així també ens acomiadem de la Tour Eiffel, i ho fem des de dos llocs: el primer a peu del Sena, on es mostra amb tota la immensitat i els seus llums contrasten amb els colors del cel. I el segon des dels jardins del Trocadero, aquest cop una mica més de lluny, però jugant amb les escultures del palau de Chaillot.

I quan la foscor de la nit ja abraça tot París, allí apareix ell, tot il·luminat, amb aquestes piràmides que t’hipnotitzen (que no hi eren el primer cop que vaig venir). Tot i el fred, aquesta fascinació que et provoca el Louvre no et deixa marxar ja que vols captar totes les imatges possibles des de tots els angles amb el risc que se’t congelin els dits.

Les temperatures nocturnes no ens impedeixen seguir passejant per aquesta ciutat fascinant, i els nostres passos ens porten directament a Notre Dame, i allà està, imponent, com si res no hagués passat i traient-nos la sensació de tristesa que havíem tingut al veure-la de dia.

I de cop els llums ens acondueixen a un conte de Nadal just davant de l’Hotel de Ville, amb la decoració típica d’aquestes festes, i un carrusel. Només veure’l, tornes a ser aquell infant que gaudia de les festes com de l’esdeveniment més important de l’any.

Street Art:

Cada vegada te’n trobes més a totes les ciutats i realment em fascina, ja que no et cal anar a un museu per poder gaudir d’obres pictòriques ni d’escultures o instal·lacions. Senzillament t’ho trobes tot passejant, i de cop et quedes parat i intentes esbrinar què és el que l’artista et vol transmetre.

I Paris ens sorprèn amb diferents murals que ocupen parets senceres fent-les més atractives o petits elements que fan que prestis atenció a un racó que, d’altra forma, no miraries. En els seus murs podem veure el Tintin i el capità Haddock fent-se un petó o el Freezer preparant-se per combatre segurament contra el Goku.

I de cop, tot passejant per  la riba del Sena, trobes unes escultures que et captiven i, sense saber-ne res, fan que no puguis parar de mirar-les i fer-hi fotos. Un cop a l’allotjament, investiguem qui les ha fet i què ens volen transmetre: són les «Escultures Incompletes» de Bruno Catalano i totes fan referència als immigrants, mostrant el buit que li queda a una persona quan ha d’emigrar i deixa una part d’ella mateixa enrere.

Pot haver-hi alguna cosa millor que barrejar la pau i tranquil·litat d’un jardí amb la curiositat que et desperten diferents instal·lacions artístiques? Doncs és el que et trobes dins els Jardins del Palais Royal. En entrar gairebé xoques amb «Les Confidents» de Michel Goulet: les cadires amb frases de diferents autors fan que les vulguis provar totes. A continuació els divuit bancs amb poemes «Dentelles d’Éternité» de Michel Goulet i François Massut, dedicats a Colette i Jean Cocteau. Gràcies a aquests bancs et passeges per tot els jardins d’una forma molt diferent i meditant sobre les frases que vas llegint.

Tastets gastronòmics:

Paris t’atrapa en tots els sentits, i el paladar no es queda enrere. Com no pot ser d’una altra manera, el primer que tastem és típic francès. En un petit bistrot a tocar de la Sorbona, se’ns presenta allò que estaves esperant des de casa. No es pot anar a França a l’hivern i no menjar una bona sopa de ceba i, de segon, com quedar-se sense un steak tartar de bou? Si, dos plats ben genuïns i que estaven boníssims.

Per acabar els nostres dies a Paris, que millor que anar a un lloc d’ambient distingit però amb una carta d’allò més original! Si, el que fem es un brunch sorprenent al Mariage Frères, una botiga molt antiga de te, on a més ara també s’hi pot menjar i justament per això tots els seus plats i postres compten amb un ingredient diferent d’altres llocs: el te.

 

Amb tot això…. no agafaríeu un avió i aniríeu un i mil cops a Paris??