24 de juny de 2019
A mitja nit obres els ulls descobrint algun soroll a l’exterior. Amb molta calma baixes la cremallera de la tenda i treus el cap amb cura. Plena atenció al que t’envolta mentre els ulls s’adeqüen a la foscor. Cap presència al teu voltant, només un immens llençol d’estels que et fan recordar que el lloc on et trobes ara mateix té quelcom d’especial. Hi dediques uns minuts a contemplar l’espectacle tot i el fred, i a contracor fas un última glopada de nit estrellada abans de tornar a recuperar l’escalfor dins del sac.
Al matí, cant d’ocells que et desperten. Una pila de colors i mides diferents que desconfiats et miren amb impaciència perquè deixis caure unes quantes engrunes mentre esmorzes. Passejada àgil cap al lavabo llanterna en mà, mentre comença a clarejar. L’absència de depredadors et fan pensar en un entorn segur, però no et trobes del tot còmode caminant tot sol en un hàbitat en el qual et sents observat i on saps que les regles del joc no les escriuen sempre els humans.
Encara fa fred, i no encenem foc aquest matí, pel que l’esmorzar serà més ràpid de lo que el paratge convidaria a fer. Recollim tenda, i ens posem en marxa fent un recorregut pel parc intentant veure algun rinoceront. Molt animals aquí i allà que fan repetir el clic de la nostre càmera, però cap animaló dels que dona nom al parc.
No ens demorem més del compte que avui ens toca fer uns 500 quilòmetres per arribar a destí, i tot i que sembla que les carreteres estan en bones condicions, no volem tenir cap ensurt. Asfalt en bon estat que anem devorant amb impaciència. De sobte, i a la llunyania una gran silueta gris aturada al voral que ens fa reduir la velocitat a mesura que ens apropem. Ja ens ho havien explicat, però la primera vegada que et creues amb un elefant quan transites per una carretera principal és una sensació que barreja la incredulitat i l’emoció.
No hi ha gaire transit, i podem gaudir de l’experiència amb tota la tranquil·litat del mon, sempre a una distància prudencial. Els elefants són els animals més perillosos quan circules amb el teu cotxe, perquè son dels pocs capaços d’envestir-te. Aquest per sort va a la seva, i nosaltres no el volem molestar en excés, així que quan el dit que acciona el disparador de la càmera demana pietat i ens prega un descans, decidim seguir endavant intentant pair l’emoció del moment durant molts i molts quilometres.
Dos dels parcs més famosos de Botswana són Chobe i Okavango. El primer el farem ens uns dies, però avui farem nit a Maun, que és la ciutat que es considera porta d’entrada al Delta del riu Okavango. Tocades les quatre arribem al Okhavango River Lodge, on farem diverses nits. Es tracta d’un establiment amb diferents tipus d’allotjaments a peu del riu, ara sec, i des d’on es poden contractar moltes de les activitat per fer a aquesta zona.
Tot i que hi ha espai per allotjar-se en la teva pròpia tenda, això de dormir a terra a prop del riu no ens feia massa gràcia, per tema cocodrils i hipopòtams nocturns que ens convidessin a fer la última cervesa. Pel que ens vam decantar per reservar unes tendes ja muntades sobre una mena d’entarimat de fusta. Temors infundats perquè hi ha una tanca metàl·lica que circumda el perímetre i els cocodrils ara mateix deuen estar on hi hagi aigua. Aquí només queda la riera, i alguna persona que acompanya bestiar per una zona on en altre època no deu ser la més segura per fer-ho.
La tenda senzilla però còmode, amb dos llits individuals separats, un ventilador i un parell de cadires per treure al porxo. El bany on ens fem una dutxa reparadora després del quilòmetres dels darrers dies, no està gaire lluny.
Quan el sol comença la davallada ens apropem al bar, on farem alguna cosa per sopar mentre degustem alguna de les cerveses d’aquestes terres. Especial menció a la Hansa amb la que establim una relació formal després d’un enamorament a primera vista que es veu incrementat per les darreres espurnes de sol que van caient davant nostre.
La nit treu el cap mentre algú del personal, que abans servia begudes a la barra, comença a encendre un foc a terra per acabar-te d’enamorar del lloc. Amb la Wifi de joguina, pel estàndards europeus, contactem amb família i amics mentre enllestim les viandes demanades i esgotem l’última de les begudes.
No anem a dormir tard, volem tenir temps de somiar. Somiar que ens adopten i ens podem estar aquí una llarga temporada, perquè si en les hores viscudes ja ens han robat el cor, no volem saber com ens quedarà amb el que vindrà els propers dies…
Informació práctica:
Viatge a Ítaca 
Retroenllaç: DESTINO ÁFRICA: 60 POSTS QUE AYUDAN PARA VIAJAR [8] | Viatges pel Món