25 de juny de 2019
Ahir reservàvem l’excursió, i avui aviat, molt aviat, ja estem llestos i ben preparats per l’aventura. Iniciarem una de les experiències més boniques d’aquestes contrades, compartint espai i entorn amb fauna diversa, en un safari en mokoro pels rius i llacunes del Delta. Aquesta embarcació tradicional és com una piragua petita feta originàriament de fusta, i que ara s’ha actualitzat a altres materials, que s’impulsa amb un pal llarg que subjecta el guia de l’embarcació i que manega amb saviesa per apropar-te o allunyar-te dels animals que ens vagin sortint al pas, mentre et condueix per canals a la manera veneciana.
El sol encara no ha sortit i ja estem pujant al camió descobert que ens portarà cap al punt de partida de l’excursió. Molt de fred quan no toca el sol. Ja ens havien avisat però tota previsió és poca, i fins la última peça de roba acaba tapant totes les part del cos que entren en contacte amb l’aire gelat.
Arribem a la zona de sortida després d’una bona estona intentant mantenir la temperatura corporal, i no pensar gaire en lo bé que s’estaria ara mateix al llit. Allà ens rep una persona vestida amb una camisa de colors tropicals, i entre alguna inevitable foto per part nostre que anuncia la bellesa de l’indret, ens explica l’excursió i les mesures de seguretat bàsiques. Hi ha hipopòtams i cocodrils a les aigües dels canals que navegarem. Aquests tenen una alçada variable no gaire profunda, i el mokoro no sobresurt gaire de l’aigua. Per tant, important a recordar: no moure’s gaire per no caure, no cridar, i no treure els braços de la superfícies de la piragua. Inquietud i nerviosisme que acompanya l’expectació mentre fem les nostres primeres passes d’aquest bateig aquàtic africà.
Relaxació, pau, silenci i sobretot emoció ens van acompanyant mentre diferents aus van apareixent a dreta i esquerra. El nostre guia ens va conquistant explicant tot allò que anem trobant barrejat amb la història i la geografia de l’indret. Deu tenir la nostre edat, però segur que ho porta fent tota la vida, i al no faltar-li cap part del cos 😉 tenim la tranquil·litat de que no correm perill excessiu, tot i que no sempre és fàcil d’interioritzar.
Hipopòtams que s’escolten cada vegada més a prop. Les zones centrals de la llacuna, són les més profundes, i allà s’hi troben a gust. Ens apropem a distància prudencial per poder-los gaudir sense destorbar-los. Diuen que és l’animal més perillós d’Àfrica i no volem provar amb la nostre experiència aquesta teoria.
El passeig passa ràpid, tot i que hi dediquem una bona estona. Desembarquem a zona seca i fem una passejada fins un arbre gros, al bell mig de la planúria per tal que ens doni l’ombra que ara demanem a crits. El sol s’ha posat a treballar amb força i tota roba ens fa nosa. Arrecerats i compartint espai amb una noia anglesa que venia en un altre embarcació, mengem un pícnic improvisats inclòs en el preu de l’excursió. Res deliciós, un entrepà i una mica de fruita compartits amb els guies, que ens ho agraeixen amb uns ulls brillants que t’omplen.
Som a terra ferma, a la zona més exterior de la reserva de Moremi, i fem una excursió a peu sota el sol abrasador buscant alguna mena de fauna de la zona. El nostre guia no porta més armes que la seva experiència i coneixement de la zona. Termiters, herbívors i la pregunta que no podia faltar sobre si ens podríem trobar algun carnívor. Ens diu que fa setmanes que no se’n veuen per la zona, però algun esquelet que trobem al nostre pas fa que recordis on ets.
Ens demana si volem seguir caminant, i poc després d’una resposta única i afirmativa, arribem a un dels llocs que recordarem segur temps després. Hipopòtams a uns 30 metres de distància, en una illa al mig del riu. Entre ells i nosaltres res més que uns metres d’aigua.
Obrim els ulls fins a l’infinit, ens abracem fort sabent que allò és especial i agraïm simbòlicament a tothom que ens ha portat fins allà. Especialment a aquest homenot de camisa de casament hawaià que ens ha dut fins aquest punt. Mentrestant els hipopòtams inicien cursa i entren a l’aigua. Moments de fotografiar, moments de sentir i impregnar-te del lloc, perquè hi ha coses que la imatge digital no pot reproduir, només si et transporta al record que conserva l’empremta de totes les emocions del moment.
Feliços iniciem camí de tornada cap a l’arbre de l’ombra. Just al costat, els nostres mokoros ens esperen per iniciar camí de tornada. Tranquil·litat mentre segueix el ritual d’ocells i animals al teu voltant. L’experiència acumulada d’unes hores et fa viure les coses amb més tranquil·litat. De sobte, i en un canal estret, un hipopòtam gros en contra direcció i amb excés de velocitat. El nostre guia amb unes gotes de nerviosisme que fins ara no havien aflorat, apropa l’embarcació a un espai més ample a tocar de terra ferma. Suposem per si tenim necessitat de desembarcar. Per sort, l’animal no hi para en nosaltres més atenció de la justa i segueix un camí que no fa patir per la nostre integritat.
Més tranquils seguim avançant. Ens encantaria perllongar l’activitat indefinidament, però poc a poc anem retornant allà d’on havíem partit. El conductor ens espera amb unes llaunes de cervesa ben fredes. Hi ha detalls pels que donaries un dit petit d’una mà 😉 i que arrodoneixen una jornada idíl·lica. Esperem una estona a una parella que ha fet un safari en mokoro de més d’un dia fent nit a la natura, i mentre ens prometem que tornarem i nosaltres també ho farem, iniciem trajecte de retorn.
Dutxa, roba neta i menjar alguna cosa mentre els rajos del sol deixen pas lentament a la llum d’una foguera acabada d’encendre. Nosaltres cervesa en mà conservem el moment per impregnar-lo per sempre al nostre cap, mentre conversem de tot allò viscut i ens adonem que hi ha rutines com aquesta que t’omplen la vida de sentit. Estels sobre el nostre cap, bona companyia a la vora del foc, cervesa gelada a la mà i que passin els dies….
Apa, fins demà!!!!
Informació pràctica:
Viatge a Ítaca 