26 de juny de 2019

Al Papiol, avui un dia de sol. Confinament que escanya però no ofega. Cuina redescoberta amb receptes familiars i mentre la olla fa xup-xup, obres un vi negre fet per mans amigues mallorquines. Deixes que respiri, la copa i tu. I mentrestant, mires l’horitzó amb el seu blau llunyà. Aquell que et transporta a un altre dia a un altre indret. Al record d’un color lluent que et mira, i darrere d’ell, un ulls, una pell tacada que vesteix un preciós lleopard. Allò que havíem vingut a buscar a Botswana ho tenim a escassos metres davant de nosaltres, sense res que ens separi més enllà d’un vehicle obert i segurament l’experiència de que més val no acostar-se del tots a aquells animals tant estranys que anomenen humans.

Maun és la porta d’entrada de l’Okavango diuen, i Moremi la primera reserva que hi pots trobar un cop hi entres. No obstant això, per arribar-hi hi tens gairebé dues hores fins a la porta d’accés al parc. Més enllà no hi ha tanques, només flora i fauna en estat salvatge. Caçadors i preses que juguen contínuament a sobreviure.

Qui diu que a Àfrica sempre fa calor, no ha viatjat en un camió descobert  abans de que el sol surti. Pots tapar-te tant com vulguis que el vent gelat sempre troba espai per entrar a tocar os, i s’hi queda a viure. Abans d’arribar a la porta, unes vaques solitàries que creuen el camí. Cotxe que s’atura, i un senyal a terra on descobrim unes petjades recents de lleons. No hem arribat a la porta que limita el parc, i aquí hi ha vida humana a prop de la carretera. Els límits dels parcs no sempre estan tant marcats com creiem.

Una roda punxada abans d’entrar al parc fa demostrar la perícia mecànica del nostre conductor mentre els altres vigilem la llunyania buscant possibles amenaces i s’escapa alguna foto amb una llum incipient. Arribada sense més contratemps a comprar les entrades, i fem un petit esmorzar amb beguda calenta que et fa reviure. Busquem l’escalfor del sol allà on els seus rajos comencen a tocar.

Paisatge de dins del parc similar al de fora, potser la carretera amb més sorra i cal anar amb més cura, tot i que el nostre conductor és un fitipaldi. La reserva de Moremi té uns 5.000 quilòmetres quadrats i paisatges diversos. Nosaltres només en farem un petit mos, i comencem a explorar-la barrejant els camins de sorra més o menys marcats i aquells que comença a dibuixar el nostre vehicle quan el nostre guia ho considera. Sotabosc i forats  que trepitgem amb força i ens fa tremolar per una nova punxada, però el conductor sembla que això ho viu amb normalitat. Animals aquí i allà que ens saluden a una distància prudencial.

El dia avança, i allà on uns hipopòtams descansen sota el fang, considerem que és un bon lloc per fer un pícnic que serveixi de dinar. Esperem al vehicle mentre el nostre guia, a mà descoberta, baixa a inspeccionar els voltants. Mira petjades i copes dels arbres, i uns 10 minuts després de desaparèixer, ens informa que es zona segura i que podem anar darrera els matolls a resoldre les nostres necessitat fisiològiques. Mirant cap a tota arreu, en parella, i el més ràpid possible, fem en plena natura tot allò que només nosaltres podem fer i que no pot esperar.

Apropar-se als hipopòtams i veure com aixequen el cap et fa mantenir en tensió les cames per si has de córrer. Àligues i ocellots  a la llunyania.

Un bon dinar donades les circumstàncies i unes vistes privilegiades. Una noia xinesa que va una mica a la seva i s’allunya una mica, ens fa patir. Sempre estem en guàrdia, nosaltres sabem on som.

Recollim estris, i reprenem game-drive. Cinc minuts de trajecte i una lleona caminant cap a nosaltres. Sort que no ens ha trobat fent el vermut perquè avui menjava steak-tartar de noia xinesa.

Tenir-la tant a prop sense cap tanca al davant, és una sensació que barreja tot tipus d’emocions.

Seguim circulant. Elefants, girafes, i mots més herbívors que ens fan disparar la càmera una vegada i un altre.

Busquem felins que sempre és el que crida més l’atenció, però tot la resta és impressionant.

Ja va sent hora de sortir, però la sort ens depara una última mà al nostre favor. Un preciós lleopard jove que espera estirat al costat d’un arbre. Allà ens situem al seu costat, i ell que s’acosta.

S’aixeca i volta la bassa d’aigua sabent-se partícip d’una desfilada de models per a tots nosaltres. Desgastem els “ohss” mentre la pell de gallina s’ha quedat en estat permanent.

La tornada és més agradable pel record del que hem vist i perquè no fa fred. Una salutació, propina i mil gràcies quan ens acomiadem del nostre conductor, que ens ha fet gaudir d’un dia excepcional.

Acabar les hores amb el ritual de cervesa freda i foguera s’ha fet un imprescindible. Si hem d’importar costums a casa, aquest és un dels preferits.

L’Okavango ens ha atrapat, demà l’haurem de deixar, però segur que repetirem en un futur no massa llunyà. Però això si, abandonarem Maun amb un acomiadament d’alçada, demà us expliquem…

Informació pràctica:

https://itacain10photos.com/2019/08/26/diario-botswana-y-namibia-2019-dia-5-game-drive-por-moremi/