27 de juny de 2019
Voltes i més voltes. Ara cap al cel, ara davallant cap a terra a tocar d’un elefant. Un avió petit i un pilot juganer escriuen el principi de la nostre història d’avui. Uns núvols que s’apropen, però són pocs i covards. Fa molt i molt temps que la pluja no toca fort en aquest paratge, i la vida marxa cap allà on encara el preuat element encara no s’ha assecat. Animals que es mouen seguint l’aigua pels seus passos migratoris, on encara l’home no els ha tancat.
Deixarem Maun encantats per l’experiència i amb la recança de no haver-hi dedicat algun dia més. Una reserva online per primera hora del matí i esperem deu minuts abans de l’hora pactada al davant d’un oficina tancada a tocar de l’aeroport. Ningú a casa, ningú que ens digui res. La incertesa creix, i de vegades quan no ets a prop de casa ets sents una mica més indefens de lo habitual. S’aplega gent al nostre voltant, i sembla que la persona encarregada s’havia deixat les claus i ha hagut de tornar cap a casa. Coses que passen. 😉
Anem tard, però sembla que no serà un problema. Acordades les condicions, paguem la considerable suma i acompanyats d’una persona ens adrecem cap a l’aeroport. Allà control de passaports express i seguretat. Un bip a l’arc de metalls que em fan recordar que no he deixat la navalla al cotxe. El noi que ens acompanya me l’agafa mentre el vigilant m’apropa el detector i me la retorna una vegada hem passat seguretat amb la condició que l’amagui bé 😉 Caminem per la pista, puguem a un cotxe i nerviosos ja estem davant d’una petita avioneta esperant per pujar.
Quatre normes de seguretat bàsiques i ens enlairem per intentar conèixer el Delta de l’Okavango des de l’aire. Pujar en una avioneta tant petita és si més no una sensació curiosa. Sota nostre, animals que s’intueixen i el nostre pilot volta i volta mentre anuncia cada espècie de manera triomfant.
L’aigua queda molt lluny, massa. Només algun fil que congrega els animals. No hi ha pluja des de fa temps i aquell delta que imaginàvem, aquí no hi és. Fotos i més fotos, voltes i més voltes. Una mica marejats estem tornant a tocar terra.
Experiència diferent, però la imaginàvem més bonica. L’aigua és la part més important de tot això, i aquí o canvien molt les coses, o cada vegada n’hi haurà menys amb el que això comporta.
Ja tornem a ser a la carretera, bona en un principi. Una mica més endavant clots i més clots que han fet construir camins paral·lels a l’asfalt per on circulen els quatre vehicles que ens trobem. Més endavant, tot millora i comencem un espectacle que no esperàvem. Girafes, zebres, estruços i un seguit d’animals que creuen i esperen al voral mentre nosaltres passem.
Estem creuant una zona migratòria de molts animals i aquí nosaltres som els estranys. Sort que els animals no porten càmeres si no avui sortiríem a totes les fotos 😉
El nostre destí d’avui, el Planet Baobab, és un allotjament preciós a tocar de la Ntwetwe Pan, on entre baobabs tenim la que serà la porta d’entrada a una excursió en quad al bell mig del salar. No hi farem nit, però l’allotjament té molt bona pinta $$ i el bar també. Estem a la hora prevista al lloc previst, i després de la xerrada on ens expliquen el que farem, encarreguem unes cerveses per aquesta nit que és la única part no inclosa en el preu de l’excursió.
Pugem a un vehicle descobert força més tard de l’hora planificada, però no patim gaire. El recorregut és llarg però l’indret preciós. Entre baobabs i històries que ens explica el conductor ens passa l’estona volant.
Una parada i baixem del vehicle. Allà ens esperen uns quads per continuar amb l’excursió. A una velocitat considerable i intentant no perdre l’estela dels companys, ni sortir-te del camí, arribem a la primera aturada contents d’haver superat la nostre primera experiència vital en aquestes motos de quatre rodes.
Allà una colònia de suricates ens esperen recolzant-se sobre dues potes. El sol es va posant, aquests animals amb tant d’esperit de grup han sortir a buscar menjar i es van recollint cap al cau abans que es faci de nit.
Estampes precioses d’uns animalons que teníem moltes ganes de veure.
La nit s’acosta i encara hem de fer camí fins al destí. Molta pols i fred, però per sort anem ben tapats. Les llums ben enceses ens ajuden a arribar allà on una foguera comença a crepitar.
Al voltant, cadires per a tot el grup. Cervesa en una mà, mentre esperem per compartir sopar i històries d’aquelles que només s’expliquen en nits i paratges com aquests. De tant en tant, et deixes anar i assentint amablement als companys per educació, perds la teva mirada entre el foc i les estrelles sobre el cap. Alguns núvols que no ens permeten l’espectacle que es pressuposava, però ens conformem amb el que tenim que és màgia pura.
Graellada que no falti, i la xerrada continuarà mentre el foc no decaigui. No sé quan aguantarem, estem cansats, però el moment és irrepetible i no volem deixar-lo anar….
Informació pràctica:
Viatge a Ítaca 