Avui ens hem despertat amb una mica de fred, aixxxx quan estiguem a Grand Teton o Yellowstone… haurem de fer servir el polar???

Amb tot recollit ens hem posat en marxa cap a Moab, per carreteres totalment solitàries, tant que hem parat a fer unes fotos, però hem hagut de tornar corrent al cotxe ja que hi havia una manada de mosquits i petites mosques que ens han atacat.

Sense cap parada més hem arribat a Arches cap a les 10, allí hem decidit que faríem alguna caminata (avui si mare, avui si), i la que hem escollit (sencilla clar) estava al final del recorregut en cotxe, així que cap allà que hem anat.

Hem deixat el cotxe, ens hem posat crema solar i… en marxa!! Tot i que només eren les 10:30 ja feia una calor important i un sol del que no hi havia forma d’amagar-se. Però nosaltres hem tirat endavant, amb un parell d’aigües que portàvem.

Hem caminat una horeta i hem pogut veure el Tunnel Arch, el Pine Arch i el Landscape Arch, la veritat és que l’excursioneta està molt bé, es força planera, però… feia una calor… un sol…

De tornada al corxe primer ens hem refrescat una miqueta en una font i després ja hem anat tornat i hem fet la següent parada a on hi ha el Delicate Arch, on tens tres possibilitats, una força dura de 4,5km que ja hem decidit que no feiem ja que la calor era insoportable i no volíem que em passes el mateix que el dia de Horseshoe Bend. La segona opció era anar a veure una vista panoràmica una mica lluny i la tercera apropant-se una mica més (no molt més) i amb excursió de pujada de propina, hem triat aquesta opció i…. buffff aquesta ha sigut més dureta, ja que la calor apretava encara més si és possible i a sobre en pujada, i la veritat la recompensa… pos tampoc és molt bona…

Finalitzada aquesta segona excursioneta del dia, ja hem anat tornant fent algunes parades de fotos, però cada vegada menys, ja que tot i que el parc ens ha agradat molt, suposo que en portem tants d’aquest tipus que igual ja no ens sorpren tant com els primers. Degut això hem decidit que avui ja només aniríem a Dead Horse Point i el Canyonlands no el faríem (el deixem per a un altre viatge).

Així que cap a Dead Horse Point que hem anat ja que estava força aprop, i allí realment tot i ser molt petitet si que ens ha agradat molt ja que és una vista panoràmica estil Gran Canyon però amb les vistes més clares del Riu Colorado, realment impressionant.

Hem aprofitat que hi havia unes taules de picnic per menjar alguna coseta amb la mirada atenta de diferents esquirols a veure si podien agafar alguna cosa de menjar.

I ara ja si…. “carretera i manta” que volem avançar milles per demà haver-ne de fer menys. Direcció Salt Lake City per anar cap a Grand Teton.

Finalment hem avançat força i hem arribat fins al poble de Evanston on avui en comptes de camping dormirem en un Motel Super8 ja que a les 8 del vespre ha sigut el primer que hem trobat, surt més car que el camping però… per un dia no passa res.

Amb la coses al motel, hem anat a un super per comprar coses que ens faltaven i al pizza hut per sopar. I ben cansadets a dormir tot sentint els focs artificials que demà… és 4 de juliol!!! diada d’Estats Units.

Matí de matinada i sona el despertador, dutxa, recollida i en camí que avui tenim tema per estona…

Sortim de Page i ens encaminem cap al Bryce Canyon, el parc que visitarem avui. Deixem el territori àrid Navajo amb la cabellera intacta i entrem a Utah, on de seguida observem un canvi substancial. Deixem de banda les paradetes artesanals i comencem a trobar infinat d’establiments amb temàtica del Far West, i a quin més curiós…Des de motels a restaurants la oferta és aclaparadora i si el nostre pressupost fos més elevat avui dormiem en un d’aquest motels temàtics…

Fent carreteres espectaculars, i coordinant l’hora amb l’arribada al parc, avui hem fet un esmorzar-dinar cap a les 11:30, a Hatch, on he pogut combinar unes delicies autòctones com café de carretera, hamburguesa Rodeo (amb salsa barbacoa a tope i patates fregides) i una miqueta de coca-cola per acompanyar. Si l’estómac avui no diu res podem estar tranquils la resta del viatge. L’Eva ha estat més mesurada i ha acompanyat la seva hamburguesa amb ceba,pebrot,xampinyons i formatge, amb una amanideta i una coca-cola…

Ara ja teniem les reserves energètiques més que fetes, així que cap al parc s’ha dit. Abans d’entrar-hi hem passat per una scenic view (carreteres amb vistes panòramiques espectaculars), que ens ha portat serpentejant pel Red Canyon, que com el seu nom indica son unes formacions rocoses de color vermellós…

Arribats al Bryce, aquesta vegada no paguem perquè aquest parc l’engloba el National Pass que ja vam adquirir, així que encara més contents si és possible ens disposem a visitar-lo. L’Eva ha tingut la fantàstica idea d’arribar fins el final del parc i anar baixant per carretera parant a tots els miradors senyalitzats fins arribar a l’últim on hi havia unes caminadetes interessants. Des del primer ja hem vist que seria espectacular…

Aquest parc ofereix unes formacions rocoses amb colors diferents que han estat modelades per la pluja. Realment és un parc no massa gran i altament recomanable.

Hem arribat al final dels miradors i quan ens disposavem a realitzar la caminata, el nostre seny avui ha estat present, i sense que serveixi de precedent, ens ha dita cau d’orella que a les dues del migdia, amb un sol i calor asfixiants, i tenint en compte l’experiència de l’excursió d’ahir, potser era millor deixar l’excursió per un altre dia…

Ho sento Glòria, haurem de recuperar-ho en segona convocatòria…

Avui, a més tocava dia de carretera, i que millor que fer-la per un altre scenic view, així que sortint del parc hem agafat la carretera 12 direcció Est i hem començat a passar el temps mentre al nostre voltant evolucionava el paissatge d’una manera quasi màgica.

Hem passat de carreteres sinuoses entre montanyes escarpades i desèrtiques, en les que en algun tros hem fet camí per l’única part hortizontal de la muntanya, ha sigut com passejat per sobre el llom d’una serp amb precipicis a banda i banda.

Si us agrada conduir aquesta és la vostre carretera, com m’he enrecordat amb enyorança de la meva moto, o millor encara i per fer païs somiant, cavalcant a sobre d’una de les moltíssimes Harleys que es poden veure per la carretera…

I en unes poques milles passant per muntanyes de frondós bosc plenes de campings i algun que altre parc natural, i per últim arribant a un paissatge intermig on es troba el poble de Torrey, on hem trobat un camping fantàstic, com tots els d’aquí, el qual es diu Thousand Lakes, i on per uns 20 $ hem pogut plantar tenda. Així que avui a sopar amb cerveseta, avui si que ja tocava….i a dormir aviat que hi ha molts mosquits i entre les seves picades, i les de la mosca de la son que ja comença a rondar per aquí avui serem dels primers a agafar el son. Bona Nit!!!!

Hem començat el dia fora d’hora ja que volíem veure moltes coses, així que amb tot recollit hem anat cap al Valley of Gods, una zona com el Monument Valley en petit. Per arribar-hi hem hagut d’anar en direcció Mexican Hat i passar-ho fins arribar a un desviament cap a Goosneck state park, i passades 6 milles comença la carretera que t’hi porta. És una carretera de terra, però molt millor que la de Monument Valley, durant unes 17 milles et va portant per uns paisatges preciosos i que a més hem pogut disfrutar nosaltres solets, realment genial, ens ha encantat tant pels paisatges com per la tranquil·litat que s’hi respirava.

El Mario escoltant a veure si venen els indis…

Un cop hem acabat la carretera ja hem tornat en direcció Monument Valley i hem passat pel tros de carretera que surt a la pel·lícula Forrest Gump. Un cop a Kayenta hem parat a esmorzar una miqueta a un local molt autèntic (Golden Sand Café) on hem pogut provar l’autèntic cafè americà (bufff que us he de dir) i un parell de plats molt bons.

Amb la panxa plena, també hem plenat la panxa del cotxe i així ja hem pogut anar direcció Page. Poc abans d’arribar-hi ja hem trobat el nostre destí, el Upper Antelope Canyon, on després de pagar l’entrada al parc (6$ per persona) i pagar l’excursió (25$ per persona, no es pot fer d’una altra manera). hem esperat uns 20 minuts i ja hi hem anat.

l’Antelope Canyon són unes excletxes a la Roca Arenisca que amb la llum del sol (el millor és anar-hi entre les 11 i les 12 que el sol està a dalt de tot) permet fer unes fotos impressionants. S’hi ha d’anar amb guia sempre, ja que si plou molt, allò s’inunda i t’han d’avisar que has de sortir corrents. Ens ha tocat un guia Navajo molt autèntic que ens anava indicant els millors llocs on fer les fotos, i a vegades ell mateix et feia unes fotos molt originals. Tot i la calor que feia, dins el Canó s’hi estava d’allò més bé. La visita ha durat més d’una hora i després ja hem tornat.

El següent destí ha sigut Horseshoe Bend, un meandre en el riu enorme que pots veure des de dalt. Ara, per arribar-hi has de fer una petita excursioneta i potser no l’hem fet a la millor hora (eren les 2 del migdia i queia una solana…) ja que sobretot a la tornada que feia pujada, entre l’esforç i la calor m’he marejat una mica, sort que al arribar al cotxe teníem beguda fresqueta (només ens havíem endut una ampolla d’aigua) i amb una coca cola m’he refet una mica.

Per poder descansar hem anat a un restaurant a dinar alguna coseta al poblet de Paige, i hem triat un de la guia que la veritat és que ha estat molt bé, es diu Ranch House Grilled i la cambrera que ens ha tocat era un encant. Elecció totalment encertada tot i que al principi ens ha costat una mica trobar-ho.

Un cop descansats i amb la panxa plena hem anat a buscar un camping ja que per l’hora que era hem decidit quedar-nos aquí i no fer-nos la panxada fins a Zion, un altre cop serà no??

N’hem trobat un estupendo(Paige Lake Powell campground) que per 18$ tenim una parceleta perfecte amb taula, barbacoa, i endolls d’electricitat. Així com el camping té piscina, jacuzzi i wifi. Un cop hem reservat una parcela, en comptes de muntar la tenda (feia massa calor) hem anat a veure unes vistes genials del Lake Powell i hem anat a comprar algunes coses que ens faltaven i llavors si, hem tornat al camping per muntar la tenda i relaxar-nos a la piscina i al jacuzzi, i després a posar-nos al dia amb el blog i les fotos. Per finalment sopar i anar a dormir sota un munt d’estrelles.

Avui era el dia que havíem d’acomplir les promeses que veniem carregant a les nostres motxilles des de les llunyanes terres catalanes, així que cap a les 6:30 un cop desperts i ben dutxats, ens hem enfundat les nostres respectives elàstiques blaugranes i ens hem posat en marxa.

Avui tocava provar si podiem volar en helicopter, el temps semblava haver millorat una mica, encara que el fort vent seguia bufant. Hem saludat a l’amable noia que amb uniforme d’aviadora ens ha indicat que en una mitja hora avisarien per pujar-hi. Ens han passat un video de seguretat que et tranquilitza enormement…i cap a dins que fem tard. Ens enlairem amb música de “Don’t worry be happy” posada als auriculars, i posem rumb cap a la gran escletxa. Des de l’aire veiem que tot el voltant sembla un gran bosc, i de sobte canvia la música a “2001 una odisea a l’espai” i ens trobem cara a cara amb el Gran Canyon, ESPECTACULAR!!! aquesta sensació… Durant uns 35 minuts pots contemplar aquesta maravella natural a vista d’ocell, mentre escoltes les explicacions en “spanish”…

Un cop aterrats en perfecte estat físic, però amb la psique una mica alterada per l’emoció, hem tornat cap al Lodge per fer el Check-out i iniciar la “Desert View” , una carretera panoràmica amb diferents miradors on poder fer una última i aclaparadora vista del Sr. Canó. Als diferents miradors i amb la samarreta blaugrana posada, una barbaritat de gent se’ns ha acostat a parlar-nos, no se si es que avui fem cara de simpàtics o és aquesta samarreta màgica… Per cert durant el viatge hem vist 5 persones amb la samarreta blaugrana i 0 del Real Madrid. Si algú es pregunta per què?, potser és pels arbitres, el calendaris o la UEFA, però segurament deu ser perquè d’això de jugar a futbol som els millors i a la gent sembla que això li agrada…

Adeu Grand canyon ens tornarem a veure, que ens hem deixat alguna coseta per fer!!!!

Per cert l’Eva ja ha complert la seva promesa de posar-se la samarreta del Barça al Grand Canyon com a conseqüència de la victòria del Barça a la final de la champions, ara només falto jo…

El destí ajudat pel nostre Ford Escape, ens havia de portar cap a Monument Valley, passant per Kayenta un poblet on hem fet un dinar per uns 30$ a l’Amigo Café, un lloc com la majoria d’aquestes contrades on el mejar mexicà era una part important a la carta. Espectacular la Chimichanga que s’ha menjat l’Eva.

Després del copiós dinar, busquem allotjament a un camping (Goldings Campground) proper a Monument Valley per plantar la tenda, i en n’hem trobat un molt apropet i que estava realment bé per uns 27$. Un cop feta la feina amb un vent fort bastant incòmode per la tasca, les pel·licules de John Ford ens esperaven. Tota aquesta zona és territori Navajo (igual que Grand Canyon), i a més d’haver-hi paradetes a la carretera on venen productes artesanals, també tenen la facultat de gestionar aquest parc nacional entre d’altres. L’entrada a aquest val 5$, com la carretera és de sorra i en algun moment agraeixes de veritat portar un tot-terreny, a més pots fer un tour amb els guies Navajos que aprofiten per fer negoci de tot el que olor a diners…

Un cop a dins, hi ha un Lodge amb unes vistes tant espectaculars, com alts els seus preus, tot regentat pels indis, i al costat una zona amb unes panoràmica esplèndida de la zona…

El recorregut en cotxe, dura entre dues i tres hores, segons l’estona que vulguis parar a fer fotos. Hi ha un total d’onze parades senyalitzades, i on destaca especialment la número 4, “John’s Ford Point”, que es veu que era el lloc preferit d’aquest director, la veritat és que les vistes son de pel·licula i mai millor dit…

Seguim la ruta pels diferents sectors on pares a fer fotos a quasi tots, i després te’n dones compte que son totes molt semblants…quin gran invent les màquines digitals on pots esborrar les fotos repetides…

Després d’una parell d’horetes i mitja, sortim del parc, tornant a passar per la panòramica entrada i després de fer una divertida foto que ens ha costa el seu temps…

Tornem cap al camping, fem una “laundry” demanada per la nostra roba amb insistencia i una bona dutxa, que amb tanta sorra… ja tocava. Per acabar el dia a sopar i dormir sota un mar d’estrelles. Això si,aquesta nit no hi ha cerveseta que estem a l’estat de Utah i a l’estat dels Mormons no en trobem ni sota les pedres…

Avui hem tornat a matinar, i un cop fet el check out amb pena del Venetian i d’aconseguir trobar el parking, hem anat cap a la senyal de Welcome to Las Vegas que encara no havíem tingut l’ocasió de fotografiar. Per allà hi havia una noia que ha intentat fer-nos la foto i cobrar-nos, però.. el nostre esperit rata ha sortit i no ho hem fet, una foto a cada un per separat està perfecte oi?

Aprofitant que la gasolina està molt barata aquí a Las Vegas hem aprofitat per omplir el dipòsit, però…. no m’he acabat d’entendre amb la de la gasolinera ja que al dir-li full m’ha dit que havia de dir un import i que després ho arreglaríem, però ja m’ha cobrat el que m’ha dit i m’ha donat ticket, així que hem posat el que hem pagat (bueno.. un cèntim més) i quan he tornat per dir que ja estàvem m’ha dit, que ja estava, però no m’ha donat un nou ticket, no sé… però no m’ha agradat gens aquesta forma de funcionar.

Amb el dipòsit més o menys ple ja ens hem posat en camí. Després d’una estona de conduir hem parat a la presa Hoover (ara entenem d’on treuen l’aigua i la llum per poder mantenir Las Vegas, em sembla que el indis i els mexicans estan molt contents…), però únicament l’hem vista per fora, ja que només el parking ja valia 7$, així que hem pogut veure les vistes de la peli de superman, però no ha aparegut eh???

D’aquí ja hem fet una bona estona de carretera fins a Kingman que és on hi ha un tros de la ruta 66 que hem decidit que faríem. Ara abans de començar-la hem parat a menjar una miqueta al restaurant Mr D’z que ens ha agradat moolt, molt autèntic la veritat.

Per la ruta 66 gairebé anàvem sols i ha valgut molt la pena, cap al final del tros que hi ha per aquí a Seligman hem parat per comprar una samarreta pel Mario que li ha agradat molt.

Un cop fet aquest trocet de la ruta 66 ja ens hem incorporat a una interestatal fins a Williams on ja ens hem incorporat a la carretera que ens portaria al Grand Canyon, tot i que abans hem fet una parada a una gasolinera super autèntica per omplir el dipòsit, ara… feia un vent… impressionant.

Abans d’entrar al Grand Canyon hem vist la zona de l’aeroport i on estan totes les empreses d’helicopters, així que… cap allà que hem anat i hem preguntat a tots, però tots valien el mateix (199$ per persona), així que ens hem decidit per un que tenia uns helicopters panoràmics i que tenien plaça per al cap d’un quart d’hora. Hem estat esperant però ningú no ens deia res, finalment, ens han dit que hauríem d’esperar un quart d’hora més per culpa del temps, i passat el quart d’hora… ohhh tots els vols cancelats per aquesta tarda, així que… avui no ha pogut ser!! a veure si demà a les 8 del matí ho aconseguim no??

Amb la reserva feta ja hem anat cap al Parc Grand Canyon i primer de tot hem comprat alguna coseta per sopar en el super que hi ha que és enorme. I després ja hem pogut fer el check in a la nostra cabanyeta!!! És chulíssima!!! I val totalment la pena. Aquí si que ens hem sentit totalment dins el parc.

Hem deixat totes les coses i hem sortit a veure el Grand Canyon, primer a tocar de la cabanya que està just en el Rim, i després hem anat a agafar el shuttle de la red route que ens ha anat portant a diferents miradors a quin millor. Entre els miradors es pot anar amb el shuttle o a peu, així que nosaltres hem fet una combinació.

Com s’apropava l’hora de la posta de sol, hem decidit anar amb el shuttle al mirador més llunyà i així poder-la veure. Ha sigut super maco, tot i que al final com som super feliços hem agafat una mica de fred (no havíem agafat les jaquetes).

Com ja es feia de nit, hem tornat en el shuttle que anava a tope i un cop a la cabanyeta hem sopat una mica i a fer nones.

Gràcies a tots pels comentaris, no els podem contestar individualment, el blogger no deixa, però ens agrada molt llegir-los. Ja us farem els comentaris personalment a la tornada…

Avui, el nostre planning inicial era fer una escapadeta a Death Valley, un parc on fa molta calor i s’ha d’anar molt aviat. Com ahir, la nit se’ns va allargar més del compte, el llit de l’hotel és increible (per dormir…), i com encara ens faltava força coses per veure a Las Vegas, doncs li hem donat festa al despertador i ens quedarem passejant pels Casinos quan ens llevem.

Cap a les 11:30 creuavem les portes del Venetia i tornavem a saludar l’intens calor que ens ve a rebre cada cop que sortim d’un casino. Hem fet l’esmorzar a Fashion Show, unes galeries on hem pogut esmorzar una mica més baratet de lo habitual. Amb la gana feta contenta per una estoneta, hem comprat un bitllet d’autobús vàlid 24 hores, que val uns 7$ per persona, i gaudint-lo hem arribat a la zona coneguda com a “Outlet Las Vegas”, un gran centre comercial on hi pots trobar botigues de quasi bé tot a preus bastant econòmics. Hem fet una mica de desgast de la tarjeta, però no massa perquè les despeses del pressupost se’ns estan disparant i toquen retallades…

Amb les compres sota el braç, hem tornat cap al Strip a seguir veient hotels-casinos. El primer que hem entrat va ser el Mandalay, de decoració estil illes de la Polinèsia. Després de fer una volta per dins, el vici ens ha cridat i ens hem abocat al joc. L’atzar aquesta vegada ha estat de la nostre part, i ha portat cap a les nostres butxaques l’esgarrifosa quantitat de 2’5 $, que més endavant ja pensarem com gastar…

D’aquí i amb una especie de funicular que enruta el Mandalay, Excalibur i Luxor, dediquem una estoneta a visitar cada un dels hotels i inspeccionar els casinos per intentar esbrinar on era el punt feble i seguir engreixant la nostre bossa…

També visitem el New York, que a banda dels referents típics, té una muntanya russa per dins de l’hotel.

Una mica cansats de guanyar, tornem cap al Venetian a descarregar bosses, i mentre l’Eva se’n va a fer un banyet a la piscina i jacuzzi per intentar refrescar els 40 graus de temperatura que ens acompanyen dia i nit, jo me’n vaig al casino a jugar-m’ho tot…I com no, perdre els 2,5 euros… entre cambreres despitregades que t’ofereixen begudes un no es pot concentrar…

Una mica més descansats, decidim anar cap a la zona de Freemon street, agafem el bus i anem cap al centre de Las Vegas,aquí és on antigament es tallava el bacallà a la ciutat. Actualment sembla que la volen tornar a fer revifar, després d’un periode una mica decadent. Des del primer moment ens impacta, it’s impressive com diuen per aquí, és un carrer no massa llarg on pots veure de tot i on l’espectacle és al carrer. L’Strip és com un parc d’atraccions on l’espectacle el fa cada Casino individualment, on prima l’edifici i instal·lacions, a Freemon street, en canvi, l’espectacle està al carrer. L’ambient una mica més canalla, ofereix actuacions musicals en viu, una coberta audiovisual espectacular on posen imatges i música, gran varietat d’artistes de carrer, i reclams als diferents casinos perquè els visitis. Tot una mica més barat que a l’Strip i amb un ambient que engantxa, totalment recomanable per la tarda-nit i els dies que hi ha actuacions.

Ja cap a les 21 hores, tornem cap a l’Strip per veure el Bellagio, on fan un espectacle de fonts d’aigua gratuït i molt interessant.

Sopem alguna coseta de menjar ràpid de tornada cap a l’hotel, perquè estem destroçats i demà ens toca matinar…

Potser ens deixarem alguna cosa per explicar, i no sigueu curiosos, perquè ja se sap, el que passa a las Vegas es queda a Las Vegas!!!!

Avui tot i que posarem fotos de tots els lloc que hem estat, ja us avisem que no n’hauríem de posar ja que les fotos no aconsegueixen captar tot el que hem vist i sentit, però ho intentarem no???

Ens hem llevat a les 6 enmig de la natura i veient com un cèrvol menjava els restos que trobava al costat d’una tenda, sense cap por dels humans. A les 7 ja ho havíem recollit tot (mare començo a recordar tot de quan anàvem de camping, avui he notat a faltar el drap al recollir la tenda 😉 ) i ens posavem en marxa per visitar el parc.

Hem anat pujant per una carretera amb força corves, però amb unes vistes espectacular fins que hem arribat a un lloc en obres. Allà hem hagut d’esperar una mitja horeta per poder passar, ara, aquests americans estan super ben organitzats. Com que no es podia passar en dos carrils evidentment hi havia un home (en aquest cas un jovenet) amb una senyal d’stop per a que no passesis, però quan et deixava passar no anaves sol, sinó que hi havia un cotxe que anava primer de la fila i l’havies de seguir.

Quan hem acabat el tram d’obres, que era una bona estona, ja hem continuat sols fins a entrar a la Giant Forest (una zona plena de Sequoies que són dels arbres més grans del mon), hem seguit fins arribar a on hi ha el General Sherman, que és l’arbre més voluminós del món. Allà hem fet una excursioneta d’una hora més o menys per veure la zona i l’arbre ben vist.

Per acabar la visita al parc i que no se’ns fer tard per seguir en ruta, hem anat a la Giant Forest on a part de veure moltes més sequoies també hem pogut entrar al museu de les Sequoies on hem après algunes altres coses sobre elles.

D’aquí ja hem decidit marxar ja que ens esperaven moooltes hores de cotxe, i després de tornar a passar el bosc ple de sequoies i inclus algunes al mig de la carretera, hem hagut d’estar esperant més de mitja hora a la zona d’obres… però finalment hem pogut passar i cap a les 12 sortíem del parc en direcció…. Las Vegas!!!

Hem fet hores i hores de cotxe fins passat Bakerfield que hem decidit parar a posar benzina i també fer un mos que ja tocava, eren les tres del migdia!! i després… a seguir en cotxe tot anant veient els paisatges desèrtics que hi ha per aquí i que tenien unes rectes interminables on no es veu ni el final.

Per la carretera que ens porta a Las Vegas, hem parat a Calico, una ciutat fantasma de l’oeste del temps de la búsqueda de l’or, quan hem arribat hem vist que s’han de pagar 6$ però que tancaven a les 5 que és l’hora que hem arribat, com no hi havia cap tanca hem passat sense pagar i així ens hem pogut donar una volteta pel poble. Està molt enfocat al turisme, però realment el que han fet ha sigut arreglar el que ja hi havia al 1881, així que no ha estat malament l’experiència de passejar per un poble de l’oest americà sota un sol de justicia a uns 40 graus (104 graus fahrenheit, que tela eh???).

Sortint d’aquí si que ja hem anat directes a Las Vegas on hem trigat un parell d’horetes més…

Quan estàvem arribant ja hem començat a veure els casinos des de lluny, la sortida de l’autovia ja ens ha portat directament a l’strip que estava pleníssim, però ràpidament hem arribat al nostre hotel…. el Venetian!!!, hem anat a aparcar nosaltres solets el cotxe, tot i que després per trobar el lloc on es fa el check inn no ens ha sigut gens fàcil.

El check in ens l’ha fet una noia molt simpàtica que ens ha dit que habitacions no smoking no els hi quedava amb un llit king però si amb dos queens, que de fet l’habitació era més gran, així que nosaltres… doncs cap problema, finalment ens ha indicat com arribar a l’habitació, que tampoc ha sigut fàcil, només us dic que hem hagut d’agafar dos ascensors…

Però al arribar a l’habitació…. quina passada!!! realment és el capritxo del viatge, però… de tant en tant toca no???

Com al camping no ens havíem pogut dutxar, el primer que hem fet ha sigut passar per aquesta fabulosa dutxa i un cop ben vestidets… sortim cap al Strip!!!

Primer hem mirat la piscineta que té l’hotel amb els seus jacuzis, i.. els haurem de provar no??

Després hem estat passejant per dins l’hotel amb els seus canals inclosos… quina passada, és realment impressionant!!!

I ara ja si, hem sortit cap al Strip i hem començat pel Caesars amb totes les botigues i fonts com si fossis a Roma. Del Caesars hem anat al Paris i hem buscat un lloc per sopar davant del Bellagio, en un mexicà que està al hotel planet hollywood, i hem demanat un variat d’entrants i un burrito i un parell de cerveses autoctones i ens han fet una clavada… cada cervesa 9$!!! Però bueno de tot s’apren oi??

Per acabar el dia hem tornat al nostre hotel i hem gastat 1$ en les màquines “tragaperres” i… no ens ha tocat res.

Ja ens estem fent nostre aquest país, del jet lag ni ens enrecordem, el trànsit ja el tenim dominat, el nostre tot terreny el dominem com un utilitari i el nostre anglès, que direm del nostre anglès…

Avui per acabar amb el jet-lag ens hem aixecat a les 6, hem recollit les coses de l’habitació del Motel al que començavem a agafar carinyo, i hem anat cap a Los Angeles, on volíem visitar diferents coses i on el transport públic és força limitat, i a més el trànsit és una bogeria, LA és una ciutat enorme amb una estructura no massa definida.

Hem entrat a L.A. molt aviat i no hem trobat quasi bé trànsit. La primera parada era el Stapples Center, la pista on juguen els Lakers, i ens ha semblat que més que un pabelló esportiu semblen uns grans magatzems. Després de fer-hi una ullada hem anat cap a Hollywood, on hem aparcat el cotxe i hem pogut fer un trocet del passeig caminant per sobre de les estrelles fins arribar al Kodak Teathre.

Al Kodak Teathre hi ha una placa amb el nom de la pel·licula guanyadora de l’Oscar des de la primera cerimònia. Després de donar una volta hem anat a les gal·leries que hi ha al costat on hem pogut fer un bon esmorzar americà…

D’aquí i amb la gana amagada sota una truita de tres ous, hem anat cap a l’observatori Griffith, des d’on hi ha una vista panoràmica de la ciutat espectacular. En aquesta ubicació es van rodar moltes escenes de “Rebeldes sin causa”, i com no haviem de fer un petit homenatge…

L’observatori està situat dins del parc del mateix nom i és una extensió enorme on poder fer excursions. En la part que toca a ciutat hi ha unes cases que poc tenen a envejar a les de Beverly Hills.

D’aquí hem anat cap a Rodeo Drive on voliem gastar quatre durets que ens sobraven, llàstima que al ser diumenge les botigues estaven tancades i no ens han pogut fer la pilota com a la Julia Roberts…

Abans de sortir de L.A. hem passat per Beverly Hills a fer una ullada. No ens ha acabat de convencer cap casa, així que no us preocupeu que tornarem a BCN.

Desprès d’una operació sortida de L.A. una mica complicada, hem anat cap a Venice, on hem caminat una estoneta pel passeig marítim quedant-nos bocavadats amb el personal que hi havia. Una barreja de noies patinadores, corredors sense samarreta, passejants de races diverses, skaters amb les seves rampes, artesans de mil i un tipus, i un ventall de personatges molt curiosos que ens han meravellat. És com un passeig per les Rambles barcelonines elevat a l’enèssima potència, però amb l’aventatge de no anar patint que et robin la cartera…

Encara amb la boca oberta de Venice Beach, ens hem arribat a Marina del Rey, a la escola d’arts marcials de Dan Inosanto, però al ser diumenge i estar tancada no hem pogut fer una ullada.

Des d’aquí hem anat allunyant-nos dels Ferraris i el glamour, per després de passar unes quatre horetes entre intens trànsit, camps petrolífers i molta calor, arribar al Secuoya National Park, on després de pagar l’entrada per tots els parcs nacionals que val uns 80$, hem plantat tenda al camping “Buckeye Flat”, on per uns 18$ tens una parcel·la on pots deixar cotxe, plantar tenda, barbacoa, taula de picnic i un exèrcit de mosquits esperant-nos…

Amb les labors d’intendència fetes sota la estricta batuta de l’Eva, hem comprat un parell d’entrepans i una cerveseta a un super que hem trobat sortint del parc. Després d’haver sopat a la fresca, i guardat el menjar restant en compartiments estancs perquè algun os negre despistat no ens faci una visita nocturna, decidim anar a dormir i que si ens venen a veure els ossos o pumes ens trobin descansats…

Si no escribim més posts podeu donar les gràcies o reclamar-nos, depenent si sou familia o amics, a algun graci-ós…

A les 5:30 ha fet acte de presència el jet lag i ens hem despertat, però com estàvem a casa l’Alex no podíem fer res, així que després de trastejar amb l’iphone i l’ordinador, a les 8 hem aconseguit dormir una estoneta més.

Quan ja s’ha despertat l’Alex i la Kyoko, ens hem dutxat i ens han portat a esmorzar a un lloc típic americà, ens ha encantat l’ambient i evidentment el que hem menjat, una hamburguesa el mario i jo un sandwich de pollastre amb guacamole,que està per xupar-se els dits i clar, hem acabat ben plens.

Amb la panxa ben plena hem anat cap al Downtown de La Jolla, on hem deixat el cotxe i hem fet una bona passejada per la costa. Hem anat resseguint el passeig pel costat del mar i hem pogut veure surfistes, trossos de platjeta on venia de gust quedar-se tot i que no feia gaire bona mar, gent fent culte al cos corrent, foques, lleons marins, alguna que altre barbacoes… Vamos tot un mon al voltant de la platja.

De fet hi ha una platja que a vegades l’obren per a banyistes i a vegades és exclusiva per a les foques, com avui està oberta a banyistes, hi havia uns activistes protestant a favor de les foques.

Tot passejant hem tornat cap al cotxe i d’aquí a casa l’Alex a recollir les nostres coses, però abans de despedir-nos d’ells, hem anat a fer un cafè com deu mana aprop d’allà, la veritat és que el nostres anfitrions se les saben totes…

Una mica més desperts els hem deixat a casa seva,ens hem acomiadat i hem acordat que la propera serà a Barcelona, i que haurem de tornar a San Diego perquè aquesta visita se’ns ha fet molt i molt curta…

I d’aquí endavant solets per Amèrica, i començant la nostra ruta, que avui, ens havia de portar fins a Los Angeles.

Hem anat tot recte (aquí no hi ha ni una corva) fins a Encinitas, on com al Mario li agrada molt el nom, hem fet una volta amb el cotxe. D’Encinitas hem anat fins a Oceanside on hem trobat un Walmart (botiga enormeeeeeeee que té de tot), on hem pogut comprar tot el que necessitàvem per poder anar de camping a partir de la pròxima nit.

Amb el cotxe carregat ja hem anat direcció Los Angeles, al entrar-hi hem començat a patir embusos i per tant hem decidit anar directe cap a la zona de Santa Monica per veure si hi trobàvem algun lloc per dormir. Després de força voltes i negatives o preus molt cars, hem trobat un motel que no estava molt lluny i de preu correcte. Ara si, una mica antic, totalment de pelicula, aquí no us se dir si de peli americana, o de peli “Gracita Morales”.

Hem deixat les coses a l’habitació i hem anat xino xano cap a Santa Monica Pier, on hem pogut passejar una mica per la platja i per tant ja començar a veure les casetes dels Vigilantes de la Playa, i també anar al Pier on hi ha un mini parc d’atraccions i una Noria molt fotogènica. Quanta gent ha estat a punt de morir en les series de ficció americanes sota aquest “embarcadero”,lligats per a les columnes de fusta per uns dolents molt dolents, i ofegats per la pujada del mar…

Un cop hem fet una bona passejada pel Pier, hem decidit buscar un lloc per sopar i sembla que avui tot ens costa bastant, així que finalment tot tornant cap al Motel hem trobat un Denny’s on hem sopat una amanida amb pollastre i un sandwich de pollastre.

Avui han començat les nostres vacances, aixecant-nos a les 6:30, i us podem assegurar que no ho hem fet amb el mateix ànim que quan anem a treballar…

Les motxilles ja preparades, feia dies que ens demanaven per sortir a fer un volt, així que les carreguem a l’esquena i cap a l’aeroport que falta gent.

La primera parada i fonda del vaitge serà a San Diego, on l’Alex segur que ens estarà esperant amb els braços oberts. El vol és amb escala a Londres, així que anem per feina i cap a les 11:20 ja estem aixecant els peus de terra i encaminant-nos cap al Big Ben. Arribem a Heathrow i al·lucinem, és com una mini-ciutat, per fer el canvi de terminals ens porten en autobús, i després de fer un mos i després que aparegui la porta d’embarcament al tauler, hem d’agafar un especie de tranvia subterrani per fer el canvi de porta…

L’últim pas, nou control de passaports i bosses, i sembla que quasi ho tenim, però encara l’Eva haurà de passar un “random security control”, que deu ser el quart que “al·leatoriament” fan passar en els seus viatges a l’Eva… Ens preguntem si el “Gran Hermano” l’ha assenyalat “aleatòriament” per les seves múltiples visites a la Índia.

Ja a l’avió que ens portarà a San Diego, passem les 11 i pico hores de vol, llegint, veient pel·licules, dormint, fent petar la xerrada, i contemplant el paissatge. Espectaculars les vistes al passar per sobre de Islàndia i Groenlandia, crec que les hem marcat amb una X a la columna de “falten i això no pot ser”…

Arribem cap a les 18:15 hora local a San Diego, a Barcelona deuen ser les 3 del matí, i l’últim tràmit d’entrada es fa una mica llarg. Hem escollit la fila dels lents i pràcticament som els últims on un inspector tot ben uniformat i armat ens fa unes quantes preguntes, i demés tràmits de rigor.

El cotxe l’hem llogat amb la companyia “Dollar”, i hi ha un mini-bus que ens hi porta des de l’aeroport. No sé que esperavem però el cotxe que hem llogat és un tot-terreny enorme quasi bé nou. Crec que em tremolen les cames pensant que l’hauré de treure del parking…. per sort super-Alex arriba en aquest punt al nostre rescat i després de presentar-nos a la seva xicota, la Kioko, ens explica una miqueta com funciona la bèstia que ens han donat i ens fa de xofer fins el lloc triat per sopar.

Fem un soparet ben bò en un lloc (Café Cleo), que podriem trobar perfectament al Born barceloní, i ens posem al dia de les nostres respectives vides en una molt agradable vetllada, on catàla, castella i anglès es disputen el paper d’eina principal de comunicació…

Encara que el Jet Lag apreta, decidim fer una volteta i prendre alguna coseta que això de retrobar-nos a San Diego no passa molt sovint. Fem una volteta passejant pels carrers del Down-Town, i la zona de marxa de la ciutat, on trobem un seguit de bars i discoteques on conviuen noies amb mini-vestits tretes de videoclips de la MTV, amb nois de tots tipus i races, cotxes enormes, alguna que altre moto cridanera…

Observem un petit enrenou en un bar,i l’Alex ens explica que aquí està permès portar armes, encara que pel que ens diu la majoria de gent no en porta…crec que això ens tranquilitza una mica…

Fem un assortiment de cerveses autòctones al “Neighibourhood”, un bar del centre on tenen múltiples cerveses de diferent gust, textura i olor. Al sortir del bar, l’Alex ens mostra una sorpresa. Ens encamina cap als lavabos, i ens diu que empenyem un barrils de cervesa apoyats a la paret, ho fem incrèduls i els movem obrint-nos pas cap a un altre local molt fashion on només pots entrar si has reservat prèviament. Espectacular la decoració i l’ambient, però no ens hi podem quedar així que destrossats pel viatge, anem en els respectius cotxes cap a “La Jolla” que és on viu l’Alex i on ens ha convidat a passar la nit, per poder reposar d’un dia de 32 hores que esgota una barbaritat….