28 de juny de 2019
Tot i que el mocador et tapa el cap, el moviment nocturn ha aconseguit despullar un trosset de pell, que descoberta al fred de la nit, et demana a crits obrir els ulls per recompondre l’armadura de teles i teixits. Som al mig del no res, a un dels salars més grans del mon, rodejats del desert del Kalahari i no tenim res més a sobre dels nostres caps més enllà dels estels i uns núvols que intenten espatllar la postal. Per sort no ho aconsegueixen. Mentrestant remires al teu costat i no trobes ningú en molts metres, només sal blanca més aviat solidificada. Vista frontal i un mantell de puntets lluminosos al cel que acompanyen qualsevol pensament. Intentes tornar a visualitzar el més enllà a la foscor, no hi veus res, pares l’orella i tampoc. Creus el que t’han dit, que aquí no s’hi apropa cap bestiola, però no les tens totes quan encara et ronda el record fresc d’una lleona al davant, tot just fa 36 hores. No hi podem fer gaire cosa més que confiar. Tornes a recuperar perspectiva mirant el cel, t’arreceres el millor possible dins del sac, i intentant no despertar-la, t’abraces amb força a l’Eva fent que s’esvaeixi qualsevol rastre de temor i fred.
Viatge a Ítaca 