28 de juny de 2019

Tot i que el mocador et tapa el cap, el moviment nocturn ha aconseguit despullar un trosset de pell, que descoberta al fred de la nit, et demana a crits obrir els ulls per recompondre l’armadura de teles i teixits. Som al mig del no res, a un dels salars més grans del mon, rodejats del desert del Kalahari i no tenim res més a sobre dels nostres caps més enllà dels estels i uns núvols que intenten espatllar la postal. Per sort no ho aconsegueixen. Mentrestant remires al teu costat i no trobes ningú en molts metres, només sal blanca més aviat solidificada. Vista frontal i un mantell de puntets lluminosos al cel que acompanyen qualsevol pensament. Intentes tornar a visualitzar el més enllà a la foscor, no hi veus res, pares l’orella i tampoc. Creus el que t’han dit, que aquí no s’hi apropa cap bestiola, però no les tens totes quan encara et ronda el record fresc d’una lleona al davant, tot just fa 36 hores. No hi podem fer gaire cosa més que confiar. Tornes a recuperar perspectiva mirant el cel, t’arreceres el millor possible dins del sac, i  intentant no despertar-la, t’abraces amb força a l’Eva fent que s’esvaeixi qualsevol rastre de temor i fred.

Quan el sol comença a sortir, el moviment sense presses apareix al nostre voltant. Tots els matalassos dispersos comencen a manifestar activitat rondinaire. Una experiència inoblidable aquesta de fer bivac en aquest paratge. Una visita per satisfer les obligacions fisiològiques i tornem a estar a punt per a una beguda calenta que ens escalfi cos i ànima.

Xerrada de situació sobre el lloc on ens trobem. Es diu Nwetwe Makgadigaki Pan i sembla ser que en època de pluges s’omple d’aus migratòries donat que sota terra hi ha el seu menjar preferit que està hibernant esperant temps millors.  Amb aquesta informació apresa tornem als quads i iniciem camí de tornada.

Preciosa estampa de la filera de vehicles aixecant pols mentre les llums incipients de l’alba ens acompanyen fins a la colònia de suricates. Allà la mateixa família d’ahir ens espera i fa una ruta inversa al que ens mostraven tot just fa unes hores. De casa cap a buscar menjar.

Desfent camí arribem al punt on deixem aquesta moto de quatre rodes i recuperem el camió descobert. Allà la família que regenta el lloc ens ofereix bonica artesania local que comprem com a record. Baobabs que esperen silenciosos a que passem i sense adonar-nos tornem a estar al Planet Baobab a l’hora d’esmorzar.

Esmorzar inclòs en el preu de l’excursió i en cas que ho volguessis, possibilitat de fer una dutxa. Àpat i prou que ens esperen quilòmetres d’asfalt i avui el dia encara té moltes emocions fortes. Comencem a fer carretera cap al Parc Nacional de Chobe, però farem nit a meitat de camí i alguna aturada per estirar les cames.

El Bird Sanctuary de Nata és un espai on hi hauria d’haver molts ocells. No n’hi ha gaires però si que trobem uns flamencs dins de l’aigua que ens fan dubtar si mullar-nos les cames seguint l’exemple d’uns joves intrèpids. Ens descalcem, trepitgem aigua, i a les dues passes desistim. Fang relliscós que no ens portarà a res de bo.

Olors forts de la colònia ocellaire i herbívors que ens observen des de una distància prudencial.

Seguint el mapa dibuixat en paper que ens han donat a la entrada del parc, resseguim camins de sorra fins arribar a algun altre punt d’observació. Res impressionant, però l’entorn ben val una aturada d’una estona.

Seguim camí després de posar benzina, que tenim moltes ganes d’arribar on avui farem nit. Indicacions confuses però que al final ens porten a lloc. Ho deduïm quan darrere del primer cartell apareix un elefant immens. Seguim amb molta calma fins a la Recepció de l’allotjament obeint les instruccions de cedir el pas a aquells que aquí manen…

Un forat ple d’aigua al mig del recinte atrau molta atenció salvatge, i al voltant han construït uns bungalows i un bar. La nostre habitació és amb vistes, i tot i que la distància des de la Recepció és molt petita, ens conviden a fer-la en cotxe.

Encara al·lucinant amb l’indret arribem al nostre espai de seguretat, sobresaltats per la proximitat de les bèsties i la mena de rugits que fan quan s’enfaden.

Descansem una estona contemplant l’espectacle des de la terrassa. La boca poc a poc es va tancant i comença a demanar canviar d’angle de visualització. Cotxe i cap al Bar/Restaurant on fem una cervesa darrere d’un foc a tocar d’alguna de les trompes que dansen sense parar.

Tot i que no es vegin, punxes a terra perquè no hi passin. Si no, no estaríem tant tranquils, tot i que l’espai més pròxim als animals està buit i la gent es fa la foto i marxa. Intimiden i molt, tot i la presumible seguretat.

Un sopar tipus bufet acabarà d’arrodonir un dia excepcional. Ara només ens queda esperar que un dels elefants es cansi de rondar el nostre cotxe i ens permeti retornar cap a la nostre habitació a fer un son rodejats de natura.

Informació pràctica:

https://itacain10photos.com/2019/09/02/diario-botswana-y-namibia-2019-dia-7-durmiendo-al-lado-de-elefantes/