6 d’agost

Si hagués de definir el couchsurfing, buscant a la xarxa, segur que trobaria moltes bones maneres d’explicar-lo, però nosaltres estem aprenent a fer les nostres pròpies definicions, basant-nos en les nostres experiències. I en aquest sentit les que hem tingut, especialment les dues últimes, son immillorables. Si amb el Wilson vam al·lucinar a Shangai, amb el Guillermo i la Nerea, hauria d’inventar noves paraules per poder-vos explicar com ens han tractar i ens han fet sentir des del primer moment.

Només dos dies, 48 hores per adonar-te del que el contacte, i la relació amb la gent et pot aportar. No només és que et deixin claus de casa, un bon raconet on fer son , mòbil japonès per comunicar-te, targetes de metro, cervesetes abans d’anar a dormir a altes hores de la matinada, històries mils, si no sobretot sentir-te com a casa, i per això res millor que dormir com un rei i una reina perses, en un futó sobre un tatami, i que cap despertador no hagi de sonar. L’aire condicionat, fa que ni te n’adonis de la calor, i les 10 toquen sense que res t’impulsi a aixecar-te d’aquesta superfície tant diferent de la que tenim a casa, i a la qual ens hem adaptat molt ràpidament.

Avui arriba l’Oscar, un molt bon amic de Barcelona, que a última hora s’ha apuntat a aquesta ruta pel Japó, així que fem temps, i cap a les 13:30, i agafant la línia verda que ja dominem, ens apropem al seu hotel, a la zona de Ueno, i que es un petit Ryokan (hotel típicament japonès), on la relació qualitat-preu és mereixedora de tenir-lo en compte per un viatge on no haguem de mirar tant el que gastem.

Arribem una mica més tard del previst, i allà el tenim, a una taula, esperant-nos amb un somriure d’orella a orella, només comparable a la cara de son que porta, després de dos vols i escales interminables.

Consultem al hotel, i sortim a buscar algun lloc per menjar alguna coseta. Finalment entrem, en un petit restaurant, bar, o taberna, no sabria com definir-ho, i en base als dibuixos penjats, fem un menú consistent en un parell de plats, de fideus i arròs, on per uns 10 euros ens atipem.

Avui hem decidit fer una visita a Akinabara, el barri electrònic, ple de botigues on comprar qualsevol mena d’estri tecnològic, amb altres d’estètica Manga, que combinen a la perfecció amb les que tenen màquines per treure pelutxs, i pel carrer jovenetes noies vestides com a col·legiales, que et saluden i reparteixen publicitat, de llocs, que segons tenim entès, et tracten amb molta familiaritat i et canten cançons cada cop que et porten una consumició, però sense cap tipus de sexualitat explicita pel que es veu….

En sorprèn que cada botiga, ompli les 4 o 5 plantes que té cada edifici. La veritat és que es tracta d’un mon, per veure i analitzar amb calma, però no serà avui, ni en aquest viatge, perquè tenim una cita, i a les 6 hem de ser a una parada de metro on hem quedat amb el Guillermo.

Puntuals nosaltres, puntuals ell, així que del bracet anem cap al seu gimnàs on intentarà que puguem participar en la seva classe de Kendo. El gimnàs és enorme, subvencionat per una mena d’ajuntament de barri, i paga només un euro i mig per cada classe. Després de parlar amb recepció podem entrar, i pujar al Dojo. Saluda al seu mestre, i cap problema, però l’Eva i l’Oscar que no es decideixen a participar, seuen en un raconet, al costat del gran tatami. El Gullermo i un servidor ens endinsem en aquest meravellós mon de tradicions i rituals d’espasa que és el Kendo, començant per la manera de vestir-se amb el Kendogi i la hakama, és a dir una camisa gruixuda i un pantalons que podrien semblar una faldilla. El Guillermo, em deixa tot l’equip, inclòs el shinai, que és com s’anomena el sabre de bambú….

Reverències per entrar al tatami, i m’explica tots els rituals que van associats a aquest noble art, després comença lo difícil, coses molt bàsiques que intento assimilar sense massa èxit, però amb gran interès. Finalment, acaba la classe, rituals per agrair als mestres que segueixo amb atenció, i un cop acabats m’ajuda a posar-me l’armadura, per poder comprovar com es senten els cops, i com es veu el mon darrere un casc amb reixa…. Unes fotos per immortalitzar el moment, mentre el seu mestre ens indica el millor per fer-les .

Una dutxa, perquè suar és una paraula que no reflecteix ben bé la quantitat de líquid que hem perdut, i recollim a la Eva i a l’Oscar que ja els teníem una mica amb el cul quadrat.

La Nerea ens espera a la porta, son les 8, i toca sopar, així que cap a Ueno, i trobem que una gran opció és un Kaittensushi, un restaurant amb cinta giratòria, especialitat en sushi. Els ulls i l’estómac s’obren i s’il·luminen compassats, mentre l’Oscar desperta del seu jet lag. Anem demanant als cuiners el que volem, i ens ho preparen al moment, una miqueta de tot, on el salmó ens entusiasma, i fem una bona pila de plats, que després hauran de comptar per passar per caixa. La broma ens surt força bé, i el resultat són uns 2000 yens que al canvi no arriba als 17 euros per persona, i hem menjat com somiàvem que seria un soparet als carrers de Tokyo, aquest primer no ens ha defraudat gens ni mica….

No ens volem acomiadar, i anem a uns dels animats carrers, on podem fer una última copa abans de tornar cap a casa. Podem veure com després de treballar, i sortint de la oficina, alguns dels habitants d’aquesta ciutat, agafen unes torrijas de les bones…

Nosaltres com no volem que el metro ens tanqui, abans d’acabar, fem un xupito de sake per acomiadar el dia en companyia, i fem camí de tornada cap a casa, ens separem de l’Oscar, i ja a casa, fem petar la xerrada de la última copa, gaudint de la tranquil·litat de la terrassa, i de la bona companyia a casa d’aquests encantadors “españoles por el mundo”…..