10 d’agost

Avui el relat de les aventures i desventures del dia, ens el fa la Glòria, i és que alguna petita penyora havia de tenir el fet de poder compartir amb nosaltres aquests dies ☺

Així que amb ella us deixem:

Per treure’ns de sobre els neons i el futurisme de Shibuya, avui hem decidit passar a l’altra banda del Lost in Translation i abocar-nos a la tradició.

Al matí hem visitat el temple Meiji Jingu, a Harajuku, un santuari sintoista dedicat a les ànimes de l’emperador Meiji i l’emperadriu Shoken. Els voltants són plens d’arbres i molt bonics. Tot i les ombres, la calor era intensa i el sol cremava. Tot anant cap al temple, quatre nois i noies ens han demanat si podien acompanyar-nos per practicar anglès. Ha estat profitós per conèixer el temple des d’una altra perspectiva. Els xicots no sabien gran cosa ni de sintoisme (ara bé ens han ensenyat bé com formular un desig), no havien sentit a parlar de budisme zen i tampoc no sabien gran cosa de les habilitats poètiques dels emperadors, però hem passat una bona estona xerrant amb ells i veient com arriba la informació a l’exterior (una de les noies coneixia l’estelada i ens n’ha fet una bona descripció com a “bandera” catalana, li encantaven també els castellers).

Un cop visitat el temple i els jardins (el llac no l’hem pogut visitar malgrat que hem anat molt aprop), ens hem assegut una estona per refrescar-nos i ventilar-nos.

Després d’una mica de “Yamamote Line” (és fantàstic el tren o el metro: unes estones d’aire condicionat i descans que ens reconforten) hem tornat a Ueno per menjar una mica vora el mercat i així després fer les reserves de tots els trens dels propers dies.

El menjar ha estat encertat per a la Glòria i el Pere, però no tant per al Mario i l’Oscar, als quals no ha convençut la sopa.

A la tarda l’Eva s’ha llençat a l’epopeia de reservar tots els trens. Tot anava bé amb la funcionària fins que hi ha hagut un tren que era ple. Aleshores se li han desquadrat els esquemes i tot ha costat molt més. L’Eva era a punt de saltar al taulell per treure les reserves!! Al final no ha fet falta i tot ha encaixat. És que l’Eva és una crack traient bitllets i dient a la gent com ho ha de fer. Ara que aquí tenen una funcionaritis que déu n’hi do. Per a cada bitllet, cal un tampó al passi, un bitllet, omplir a mà el passi…

Un cop aconseguida la fita, hem completat amb Asakusa, on hi ha el temple de Sensoji, el més antic de Tokio, tot i que com molts d’altres està reconstruït. La llanterna i els dimonis de l’entrada són colossals. Era ple de gent mudada (era dissabte) amb els seus kimonos. I les botiguetes que condueixen cap al temple eren a vessar. El temple és de grans proporcions i hi ha la vida de Buda pintada al sostre. Al costat, un magnífic jardí japonès proporciona pau i serenitat al visitant, tot i la calor extrema.

Ens hem passejat i fet fotos a base de bé, però finalment hem plegat. El Mario tenia una mica de lumbago i tots estàvem molt cansats. Malgrat això, el Pere i jo hem seguit una mica més fins que ens hem refugiat en un cafè. Era tot cuquetó. Car, però deliciós. El cafè amb gel (gairebé un granissat) ens ha sentat de meravella.

Estàvem animats i era massa aviat. Així és que hem decidit d’anar a Ikebukuro, al teatre metropolità. Aquest és una autèntica meravella però, després d’una visita, hem tornat a sortir i la calor sufocant, la manca de gana per entaular-nos i l’hora se’ns han fet insuportables. Fins que, un cop hem decidit de comprar alguna cosa al Family Mart i menjar-nos-ho, ens ha donat nova vida.