11 d’agost

I aquí si algú pensava que se’n lliuraria de treballar, res de res, avui el relat porta la signatura del Pere, que l’ha escrit després d’enfundar-se en un kimono ben bonic. Esperem que us agradi….

Primera sortida de l’enorme ciutat de Tokio: una pila de quilòmetres en shinkansen (el famós “tren bala”) i el terreny urbanitzat sembla que no s’hagi d’acabar. Connexió amb un trenet local i que duu fins a Nikko, una mena de Montserrat budista amb el corresponent funicular. Avui és diumenge i hi ha una gentada impressionant en la qual els turistes (almenys els occidentals) som una ínfima minoria.

Nikko, segons hem pogut llegir, va ser fundada per un shogun que volia deixar testimoni de la seva fe en una de les nombrosíssimes branques del budisme i alhora fer saber a la posteritat que era un home potent. Va aprofitar una muntanya que ja tenia alguns temples per a bastir-hi un gran santuari, amb muralla i tot, sempre de fusta, com és normal, que es ressent del pas del temps. El santuari té una bona colla d’edificacions en graus diferents de conservació; alguns acabats de restaurar (amb molta cura i molts diners gastats, però… no sembla gaire normal que fins i tot s’hi posin llum hal·lògens!), altres que estan en obres i encara alguns altres que reclamen una intervenció urgent.

L’interès és, doncs, relatiu, però algunes coses criden l’atenció, a falta d’informacions fiables, perquè gairebé tot està escrit en japonès, potser només amb l’excepció de les paraules “WC” i “Taxi”. Primera, que la gent, fins i tot la més jove, demostri una religiositat que a casa nostra és impensable (no és gaire freqüent veure la gent resant amb molta devoció) ; segona, que uns siguin tan fetitxistes amb cosetes que a nosaltres ens semblen gairebé infantils, com ara pagar (aquí es paga per tot, per tot!) per extreure uns paperets doblegats que prediuen la sort de cadascú, o per deixar escrits els desitjos en unes fustetes que estaran penjades una temporada per si algú les vol llegir. Naturalment, tot això al marge del comerç de souvenirs, de medalletes i de tot el merchandising propi de qualsevol santuari, penso que sigui de la religió que sigui.

Una altra cosa que sobta és la presència d’animals, com fins ara no hem observat en cap dels altres temples budistes; segur que és propi de la secta de Nikko. En la iconografia esculpida en fusta es destaquen uns frisos amb monos, tres d’ells amb la clàssica imatge de tapar-se els ulls, les orelles i la boca. També hi ha el relleu d’uns elefants estrafolaris, que diuen que l’escultor va representar només de referències, perquè mai no n’havia vist cap (com allò del rinoceront de Dürer)! Ara, el més curiós és que aquest santuari hostatja tres cavalls blancs que, pobrissons, per torns els tanquen en una mena de gàbia perquè se’ls mirin els visitants. Encara sort que de tant en tant els duen a donar una volta… Total, que segur que s’ho passen més bé les oques del claustre de la catedral de Barcelona.

A dalt de tot del santuari hi ha una llarguíssima escala (més de dos-cents graons) amb molta gent fent cua, que no sabíem per a què. La Glòria, però, en contravenció de la proverbial disciplina japonesa o potser exercint l’autoritat que li atorga el bushido, es va colar per la cara… Total, per comprovar que a dalt de tot només hi havia el tronc d’un arbre tallat al voltant del qual la gent anava a resar no sabem pas què.

Vam baixar xino-xano a veure si trobàvem un lloc per a dinar, perquè el lloc més proper al santuari, especialitzat en cuina vegetariana budista, semblava molt exclusiu i car. Vam trobar una mena de cafè amb gairebé ningú, atès per una dona gran i encorbada, que ens va fer una mica de menjar sense pretensions, però demostrant la delicadesa que és tan típica dels japonesos: tenia el dinar per començar a fer, i la seva preocupació era on posar un test amb flors que fes el local més acollidor, i això que era ben modest. Quan vam marxar, va tenir el detallet de donar-nos uns ocellets de papiroflèxia i uns paperets de colors retallats que fa ella mateixa.