12 d’agost

L’Eva porta el cos, com si un exèrcit de mosquits mossegadors haguessin fet festí amb la seva carn, i el que pensàvem que era una herència de la nostre estada a les aigües termals del Onsen, i la visita del bitxos que ens van avassallar, resulta que no només no disminueix, si no que n’apareixen de noves, i després de provar diferents remeis, cap acaba de funcionar. Avui és la última nit, en aquest hotel que sembla la “pensión Lolita” (amb tots els respectes per la Loli), i així comprovarem si te alguna relació amb que potser les condicions higièniques no són les ideals.

Eva, picades, i resta d’expedició, avui anem a Kamakura, una petita població que es troba molt a prop de Tokyo, i on es pot arribar en el que podríem denominar, trens de rodalies.

El sol i la calor, es fan força difícils de suportar, arribant en alguns moments a superar els 42 graus, amb una humitat força elevada. Però com Almogàvers de sang catalana, ens enfrontem a l’enemic invisible, i fem peu a terra a la estació de Kitakamakura, des d’on tenim previst fer una ruta encadenant temples, que ens porti al poble de Kamakura, des d’on agafar el tren de tornada.

Després de la visita ahir a Nikko, on el volum de gent no ens va permetre gaudir del indret, avui hem pogut visitar i delectar-nos amb 4 temples, a més de la estàtua del gran Buda. Més pausa, tranquil·litat, no tanta gent i una miqueta més de capacitat de decisió de cap a on anar, sense camins marcats per la organització. El dos primers temples que hem visitat, son sintoistes.

El primer, de nom Engakuji, quasi en família, auster en quan a les seves construccions, però d’aquells llocs on l’atmosfera i les condicions et transporten a un entorn màgic on estaries hores i hores. Escales que pugen amunt, i la Glòria i un servidor que les fan realitat, on una campana i un bar on ens hagués agradat poder gaudir d’una bona cerveseta per poder combatre una miqueta d’aquesta calor enganxosa.

El segon, anomenat Kenchoji, amb una miqueta més de gent, però on també es respira una atmosfera de tranquil·litat. Més gran que l’anterior, on la part interior és força gran, i podem trobar alguna estància on fer classes d’escriptura.

La tercera visita, a tocar del poble, Tsurugaoka Hachimangu, es tracta d’un santuari, i per tant ja no estem en família, molta gent que s’hi apropa per resar, així que tot i que les vistes son espectacular, no el gaudim tant.

El migdia arriba, i amb ell la gana, un bon lloc entre el carrerons de la població plens de botigues, és un restaurant italià, on podem dinar una mica d’occidentalitat reflectida en amanides cèsar i pizzes.

Un autobús, ens porta prop del gran Buda, de nom Daibutsu. És bonic, però no ens impressiona en comparació amb altres que hem vist, a més la quantitat de gent, tampoc permet gaudir-lo amb tranquil·litat. Té un porta, on pagant, pots entrar al interior, però tampoc val massa la pena.

I ja una mica saturats de temples, caminant arribem a Hasedera. Un recinte força bonic, a on hi ha una terrassa que permet veure la platja de Kamakura, i aquest mar que encara no havíem vist, a més d’uns jardins preciosos plens de petites estàtues de budes.

Ja cansats de tot el dia amunt i avall, tornem cap a Tokyo. En una de les màquines comprem un refresc de Bola de Drac, que és una barreja d’un Sprite i un xupa-xup Koyak, per poder fer el camí fins a la estació.

Arribem molt i molt cansats al hotel, però canvi de roba i una mica de neteja ens revifa. Ens separem aquesta nit, ja que nosaltres hem quedat per anar a tornar al Guillermo i la Nerea les coses que ens havien deixat, l’Oscar torna una mica més tard de Kamakura, i el Pere i la Glòria fan una escapada a un restaurant que li havien fet l’ullet.

Amb els nostre nous amics de Tokyo, anem a sopar a un Izakaya, una taverna molt a prop de casa seva, i on ells ens guien, demanant els plats seguint els nostres gustos, completant-los amb altres coses que solen ser típiques de per aquí, i que no havíem tastat fins ara. Tapes i plats de tot tipus, van assortint la nostre taula. Cor d’ànec, fetge, i altres delicatessen ens encanten, i sobretot ens agrada compartir taula i temps amb aquest noi i noia, amb els que hem connectat des del primer dia. Cerveses, i com no, sake per acomiadar-nos. No ens permeten pagar el compte, augmentant el deute moral que tenim amb ells, cada cop es fa més gran, deixant la única opció de tornar-nos a trobar on sigui, perquè els hi puguem tornar, encara que només sigui una miqueta del que ens han donat….

El metro tanca aviat, i no ens podem permetre agafar taxi, així que amb tot el dolor del nostre cor, perquè ens ve de gust estar-nos més temps amb aquesta parella, entre cerveses, vi o sake. Ens acompanyen a la estació, i ens acomiadem amb un nus a la gola. Com pot ser que algú que coneixes des de fa tant poc temps, et sàpiga tant de greu acomiadar? No ho sabem…. ☹ , però així ens hem sentit….

El llit ens espera, i en donarem bona compte, així que a dormir toca, però tenint molt i molt clar que repetirem ciutat, que tornarem a Tokyo, però mentrestant esperem tornar a veure a la Nerea i el Guillermo, allà on el vent els porti…..