13 d’agost

Quan algú et parla del Japó, d’entre les quatre o cinc imatges que ràpidament apareixen al teu cap, hi apareixen segur, dos de les icones que avui hem pogut visitar, i gaudir en major o menor mesura d’acord amb les preferències personals.

Avui toca aixecar-se aviat, el dia esperat per mi, desitjat des de fa temps, molt de temps, que salivejo cada vegada que hi penso. El mercat de peix de Tsukiji, diuen que el més gran del mon, i on la tonyina en les seves diferents varietats i qualitats, n’és la reina i referent.

A les 6 del matí comença la subhasta, però ens han dit i hem pogut llegir que és pràcticament impossible entrar-hi, ja que només permeten la entrada de 100 persones i les cues es comencen a fer, quan encara el matí és jove matinada. Nosaltres hem optat per anar quan obrin el mercat, a les 9, així que ens trobem amb l’Oscar a Ueno, i agafem el metro fins a la llonja.

Aquí el ritme pausat, gentil i ordenat de la resta del Japó, té un parèntesi en els carrers que formen el mercat, i la gent va per feina, movent-se a gran velocitat, a peu o en estris mecànics, i no tenen massa mirament, amb els turistes de càmera en ma. Hi ha una expressió castellana que aquí va com feta a mida, i és “està todo el pescado vendido”, fen referència a que no hi ha res més a fer, i és que aquí, cap a les 9:30, tot i que encara podem veure coses que ens interessen i fascinen, creiem que només son les sobres del que hi devia haver fa unes hores…

La Glòria i el Pere, marxen. La resta fem una volteta més, comprovant que tal com ens havien dit, el preu del peix és força econòmic, i un cop vist el mercat, passem a l’acció, comencem a fer cua, en alguna de les petites tabernes on pots degustar algun dels trossets de peix, amb forma de sushi o sashimi, que s’acaben de vendre a la llonja.

Un dels moments que tant l’Oscar com jo, esperàvem amb candeletes, quins nervis!!!!! N’escollim un que te molt bona pinta, com quasi tots, i fem quasi be una hora de cua, per poder seure en un dels 12 tamborets, que donen pas a tastar aquestes delicatessen. Tres homes dins de la barra, un preparant sushi i sashimi de peixos diversos, un altre anguila i eriçó, i finalment, un a dins la cuina, als fogons per fer la sopa, i alguna altre cosa. Una dona, col·loca els clients a lloc, i organitza la intendència.

Que dir-vos, després de somiar, esperar, i finalment tastar cada un d’aquestes petites obres d’art. Crec que l’atmosfera, les ganes, el lloc on érem, la companyia, i la qualitat del peix, formen un còctel, que al sacsejar-lo el resultat es transforma en un d’aquells moment inoblidables. Els sentits encara en estat de xoc, les papil·les gustatives que han pujat al cel, i el paladar en estat de post-massatge, i d’aquesta manera sortim, que hem d’anar cap al hotel, però en el trajecte, procuro no tancar, ni obrir massa la boca, per por a que aquest sabor que perdura marxi, i la sensació de plaer s’esvaeixi.

Ens trobem cap al migdia, amb el Pere i la Glòria al hotel, i després de recollir les motxilles, sortim a fer un seguit de connexions i intercanvi de trens que ens ha de portar vora la muntanya de les postals japoneses, el Mont Fuji.

Tres trens perfectament organitzats i a la manera de rellotge suïs encadenats , ens transporten, i a la tarda arribem a Kawaguchiko, on davant de la estació tenim el hostel. El situem, fem el checkin, i deixem les coses als nostres llits de la habitació compartida. El lloc té molt bona pinta, comparat amb el que vam estar a Tokyo.

Decidim sortir a fer un passeig, i anem a veure el llac amb nom idèntic al de la localitat, i després de situar on hauria de ser el Fuji San, ens n’adonem que ho tindrem complicat per veure’l perquè la boirina que hi ha, ho fa impossible. Així que decidim fer una volteta per una ruta que voreja el llac, fent una estoneta de caminadeta mentre el sol es va ponent.

El sopar d’avui, hem decidit que el farem com a casa. Així que anem al supermercat, comprem quatre coses, que conjuntament amb el fuet que ens han portat, i el vi de Montsant que les 4Wine ens han regalat, ens fan sentir, que som com a casa en un raconet del mig del Japó. Quins petits grans plaers!!!! I com ens agraden…. ☺

Després, no sabem si pel vi o per l’alegria d’estar junts compartint aquestes viandes, unes fotos ben boniques amb uns kimonos que hi ha… Les noies espectaculars, crec que ho hauran d’importar a Barcelona, i Pere!!! No t’escapis…que també te l’has de posar… ☺

Per acabar abans d’anar a dormir, una mica d’skype amb la Cris, i una partida de dards on la Glòria està a punt de tirar a terra la paret que hi ha al darrere de la diana, de la força que emprava en els seus tirs.

I res més, ara a dormir, després d’una jornada de postals, esperant que demà el dia sigui net i clar, i puguem contemplar la visió del Fuji que tant ens agradaria.