14 d’Agost

Els somnis d’aquesta nit, on fèiem rituals xamànics perquè les pluges, o el vent s’enduguessin la boirina i els núvols, per poder veure amb claredat el Fuji, ens porten una mica d’esperança al nostre despertar.

Obrim els ulls, i mirem per la finestra. Mala pinta. Aquesta època és dolenta per veure el Fuji San, i pel que sembla no tenim cop de sort. Última esperança, el telefèric. A les 9 tocades estem pujant en el telefèric, que corona la cabina amb un conillet, fins a dalt d’un turonet. No es veu res de res, només intuïm el que hi podria haver al darrere dels núvols. No fem cua, perquè a primera hora no hi ha gaire gent que vingui fins aquí dalt per fer-se una foto amb una figura d’un conill i un espècie de castor. Deuen ser molt populars, perquè és igual que es vegi la muntanya o no, la cua que es va fer més tard per a les fotos, al costat d’aquestes estàtues va ser considerable.

Per aprofitar la pujada, fem un passeig per aquest turonet, esperant que un cop de sort, o de vent ens permeti algunes vistes del volcà, però res de res, només alguna petita intuïció fugaç que s’esvaeix entre la boirina que impera.

Fem baixada en telefèric, i trobem que a mig matí, la cua per pujar és espectacular. Sort que hem vingut força aviat. Anem cap al hostel a buscar les motxilles, i mentre recollim, sorpresa, s’intueix la visió del Fuji, no massa clar, però ja fa que ens aparegui el somriure als llavis.

Agafem un tren molt bonic per als nens, i també per a adults amb ànima Peter Paniana, que es diu Thoma’s friends. Dinem al arribar, a la mateixa estació, en un restaurant molt petitet, on en mitja hora, demanem, ens ho preparen, i ens ho cruspim. I puntuals estem a la andana de sortida, per anar encadenant els trens que ens ha de dur cap a Kyoto. Tot el servei ferroviari és una passada, puntualitat, neteja, ordre i respecte, que fan una delícia qualsevol viatge, però a més avui toca un Shinkansen, un dels trens bala, que son una autèntica passada en tots els aspectes.

Kyoto ens rep, i descobrim la seva immensa estació de trens, una obra arquitectònica colossal que val la pena visitar. Trobar el hostel, és més complicat, perquè sembla que el mapa que te l’Eva al mòbil, no acaba d’indicar el lloc correcte, i després de voltar una miqueta, la Glòria amb una dicció japonesa estupenda, fa un seguit de preguntes, que ens porten al Sparkling Dolphins, on dormirem en lliteres, però en habitació de 4, és a dir tots juntets, i a més amb bany privat per nosaltres a dins de l’habitació.

Després d’acomodar-nos i aclimatar-nos artificialment, fent servir l’aire condicionat, quedem per whats amb l’Oscar i anem cap al barri de Pontocho, on uns carrerons al costat del riu, replets de bars i restaurants, ens haurien de servir per sopar alguna coseta, que ja comencem a tenir gana altre cop.

Kyoto, ens sorprèn i agrada des de l’inici, només dues línies de metro, i una xarxa d’autobusos molt senzilla de seguir, fan d’aquesta ciutat d’un milió i mig d’habitants, un lloc tranquil i plàcid on és molt fàcil orientar-se. Es tracta d’una d’aquelles ciutats amb una atmosfera especial, que et convida a quedar-t’hi més dies dels que tenies previstos, de fer-la una miqueta teva, de passejar i descobrir-la poc a poc, perquè segur que deu tenir mil indrets amagats, raconets per descobrir. Una sensació comú del cinc, i no saps perquè, però aquesta ciutat t’enganxa des del primer moment.

Només sortir del metro, ja veiem el riu, un grup de música que anima la gent que hi passeja, i molts restaurant il·luminats amb molt de gust, que aprofiten aquest espai per situar terrasses amb vistes al riu.

Nosaltres passegem pels carrers principals, intentant decidir on sopar, mentre ens anem creuant amb nombrosos occidentals. Finalment decidim tornar cap a l’inici, i entrem a un lloc on per uns 2000 yens pots menjar tota la carn que vulguis, en una mena de Fondue, i per 1500 yens més, tens barra lliure de begudes durant 90 minuts. No saben que han fet aquests japonesos, temptant-nos d’aquesta manera!!!! ☺

Safates i més safates de carn, i tots els acompanyaments que porten. De begudes, perquè comptar-les. Vi, i un no parar de cerveses ben fresquetes, que anem bevent com nàufrags assedegats de suc de civada.

L’àrbitre toca el xiulet, i el temps de demanar s’acaba, però la feina ja està feta, i el Pere i la Glòria, s’encaminen de tornada, mentre els tres restants, decidim entre somriure etílics seguir una mica la gresca en un bar molt bonic que havíem vist passejant. Recordant temps passats del Marina, comencem converses diverses. Amb el cambrer, en anglès, amb el clients en una barreja de japonès, anglès i l’idioma universal dels gestos i els somriures. Vaja, amb tothom qui ens vol escoltar, i que tingui ganes de riure una mica, intentant fer-nos entendre mútuament. Una nit, molt i molt divertida, que demà segur pagarem en forma de ressaca, però que son d’aquelles que quan ens tornem a trobar, segur que recordarem, perquè és d’aquells moments únics i inoblidables que arriben sense esperar-los….

Abans de tornar en taxi cap al hostel, l’última copa en un altre lloc, la propina, perquè no en tenim mai prou, encara que el seny i l’Eva no ho aconsellin….així que contents, molt contents diria jo, potser un gra massa, anem a dormir, intentant aturar el sostre de l’habitació, i esperant que el cap i el cos aguantin el ritme del dia que per demà tenim pensat….