23 d’agost

Finalment, tot i que no volíem, ha arribat el nostre últim dia al Japó, i a més, l’únic de tots que estem només nosaltres dos, així que el que hem fet ha sigut dedicar-lo a aquelles coses que més ens agraden i per tant hem deixat de banda les visites a coses que “s’han de veure”.

Els que coneixeu al Mario sabeu com li agrada la cuina japonesa o més concretament el sushi, i a mi, poc a poc el Mario m’hi ha anat introduint i en aquest viatge ja he fet una immersió total, provant tot tipus de peixos i realment m’han agradat moltíssim. Així que amb l’historial del Mario us podeu imaginar una de les seves prioritats pel dia d’avui, i clar, quin és el dia que va provar el sushi més espectacular? Algú ho sap? Jo si, el que vam anar a la llonja de Tsujiki, i no només pel que vam veure, si no més aviat pel que vam poder menjar. I justament aquell dia vam anar a parar a un restaurantet que tot i estar molt bo, no era el que li havien recomanat al Oscar.

Per tant avui, ens hem despertat aviat i només amb un cafè amb llet al cos, hem anat cap a Tsujiki, i avui no per veure quin peix s’hi ven, sinó per anar directament a fer un esmorzar diferent!! I a on hem anat? Com us podeu imaginar hem intentat el lloc que li van recomanar al Oscar i que no vam poder anar l’altre vegada perquè hi havia massa cua. I per sort, al ser més aviat aquesta vegada, doncs ens hem pogut posar a la cua i més o menys en un quart d’hora hem pogut entrar, en un local minúscul però on hem pogut menjar un sushi realment excepcional!! Els trossos de peix estaven realment boníssims, tant que alguns es desfeien literalment a la boca, i a més no eren trossos precisament petits…

Hem sortit d’allà flotant i sentint encara a la boca el gust del que havíem menjat, uffff que difícil tornar a sentir aquesta sensació, i si això ja ho dic jo… Imagineu com està el Mario ara que hem de marxar…

Però encara ens quedava molt dia i volíem fer altres coses, i quines si he dit que no volíem fer les visites usuals? Doncs està clar!! Encara no havíem anat a cap celler aquí a Japó i de vi se’n fa, així que… A provar vi japonès!!

Des de Tsujiki hi havia relativament aprop la parada de Shimbasi de la JR Yamamote line, i allí hem anat a Shinjuku, on s’agafa el Tren express Kaiji que ens ha portat en menys d’una hora i mitja a Enzan, on hem agafat un tren local per fer una única parada fins a Katsunumabudokyo.

Al sortir de l’estació ja hem trobat un punt d’informació turística on ja ens hem pogut assegurar que havíem anat a parar al lloc que volíem.

L’emoció d’arribar a un lloc amb vinyes, i que a més segons veiem des del tren, estiguessin plantades d’una forma totalment diferent a la nostra, ha fet que sense pensar, comencéssim a caminar sense rumb fix, però en direcció les vinyes, i així les hem pogut veure de ben aprop, estan plantades en altura, i a molts dels raïms hem vist que estaven protegits amb bosses de paper, que segons sembla són per protegir-los de la pluja i del sol.

El nostre caminar entre vinyes ens ha fet adonar que podíem perdre un temps molt preciós i que potser no arribaríem als cellers, així que, hem tornat fins a l’estació i allí hem agafat un taxi que ens portés al Celler Chateau Mercian, del que havíem sentit a parlar.

Allí hem pogut veure un petit museu on expliquen (en japonès) des de quan fan vi en aquesta zona i concretament ells, i els instruments que feien servir. I després a la tenda bar hem pogut tastar vins que podies pagar per copa sencera o copa de tast, hem fet la de tast per així poder-ne provar més i sobretot ens hem centrat en les varietats autòctones, la Koshu i la Muscat BaileyA.

Com ens hem quedat amb ganes de més, hem sortit caminant i al cap de poc hem trobat un altre celler, el Chanmoris, on hem decidit entrar, i allí hem trobat un noi que parlava una mica d’anglès i així aprendre algunes coses de com fan el vi, de si tenen moltes visites… I sobretot hem pogut provar diferents vins que fan, i de manera gratuïta.

Encara ens quedava una mica de temps per agafar el tren i haguéssim continuat cap al poble, però ha començat a caure un diluvi que ha fet que haguéssim de demanar un taxi fins a l’estació, i hem agafat el tren anterior a Enzan i allà comprar-nos alguna cosa per picar abans d’agafar el tren de tornada.

Com sembla ser que encara no havíem gaudit prou durant el dia, només arribar a Tokyo, hem anat a Ikebukuro per buscar el bar Espelt del que m’havien parlat a la visita que vaig fer al Celler Espelt amb la Ruth, just abans de començar la volta al món. I… Si que l’hem trobat i hi hem fet una copa (només una que per al nostre pressupost és una mica car) del Chardonnay de Espelt.

Per acabar el dia ja a Japó, hem anat a Ueno per anar a sopar a un “giratorio” que el Mario havia vist ahir, i qui li diu que no s’hi pot anar si ja marxem del Japó?? I la veritat és que ha sigut tot un encert!! Tots els plats amb dues peces valien 126 yens i tot i no ser de la qualitat del que hem menjat pel matí, estaven mooolt bé. Així que crec, i segur que el Mario estarà d’acord amb mi, que ha sigut un fantàstic fi de festa!!

Per sort encara era d’hora i hem tornat cap al hostel, que és l’aniversari de la Irene, la germana del Mario, i l’hem pogut felicitar per skype. Després a preparar tots els posts del Japó, per a que els pugueu anar llegint mentre nosaltres som a Xina, que ja sabeu que allà el tema wordpress…