Del 24 al 27 d’agost

Sayonara Japó, adéu. Ens ha costat molt acomiadar-nos d’aquest país. Per tot el que hem viscut, pel que ens agrada el seu menjar, i per lo a gust que ens hi hem trobat, camuflant-nos entre la seva cultura, i aprofitant el respecte envers l’altre, el seu ordre i tranquil·litat, a més de la servicialicitat amb la que et tracten, que hem aprofitat per fer un parèntesi en aquesta dura tasca de viatjar, i relaxar-te. I així ho hem viscut, perquè els trajectes en tren son sempre una delícia, el metro és senzill, i tot i la barrera idiomàtica, fer qualsevol cosa al Japó és sempre senzilla.

Llàgrimes d’arròs i peix cru cauen rodolen galta avall quan penso que no tornaré a tastar aquesta delícia de menjar, en molt i molt de temps. Però sobretot, ens pesa, el tornar a casa uns dies, en forma de persones estimades amb les que hem compartit grans moments.

Així que si sumes tot això, aquest canvi de país, és com fer un segon comiat de casa, o almenys així ho sentim, però així com el dia que vam marxar, venia amb les ganes del començament, aquest porta un miqueta més de tristor i desencís. Per sort, el mirar endavant sempre té recompensa, i pensar en la part de Xina que veurem, més Tibet, Nepal,….sempre t’omple l’esperit de ganes de viatjar, i l’ànim creix i creix.

Potser al fet de que els primers dies no hem acabat de desenganxar del Japó, es deu en part, que Shangai no ens acaba d’agradar, no li trobem el punt, tot i que hi ha algunes coses que ens han encantat. I a més retrobar-te amb el desordre xinès, i el bullici, costa una miqueta d’assimilar quan vens del la tranquil·litat japonesa.

Però res, després d’aquests tres dies, ja tornem a estar a tope d’energia viatgera, i ara a seguir descobrint Xina, però abans us faré cinc cèntims del més remarcable que hem fet des de l’últim post.

Primer de tot, cal dir que la facturació al aeroport de Ibaraki, va ser una mica surrealista, comprovant pesos de totes les bosses al mostrador, i després passant les motxilles allà mateix, pels rajos i control de seguretat. Aixxx, com ens va fer patir el fuet i el pernil amagat…..

L’arribada a Shangai, molt bona, i vam agafar el Maglev, un tren de levitació magnètica que pot arribar a circular a velocitats elevadíssimes. Amb nosaltres, en la franja horària que el vam agafar, vam arribar als 300 km per hora, i la veritat és que fa una mica de respecte, perquè es mou una miqueta i la sensació de que no toques terra la tens força present, i és curiosa. Només val 5 euros per persona, i t’estalvies una bona estona de metro i transbord entre multituds. A la tornada al aeroport, no el vam agafar, i hi ha un punt on has de fer canvi de metro que és, que entre quien pueda….

Els hostel on hem estat, al costat de la Namji road, el carrer de botigues tipus portal de l’àngel a Barcelona, està molt ben situat. En aquesta zona, també hi ha molts i molts hotels dels cars, d’aquests que no ens deixen entrar….

A 5 minuts a peu, hem pogut passejar pel Bund. La zona que ens ha fascinat de Shangai. Una passada gaudir de les vistes de nit o de dia, tot i la quantitat de gent que hi pot haver, sobretot de nit, i que converteixen el passos de vianants del voltant, en un Shibuya qualsevol.

No ens en cansem de caminar i fer fotos d’aquest passeig amb aquestes increïbles vistes, amb res a envejar a les de la badia de Hong Kong. Realment un d’aquells llocs que ens han encantat. Un dels Golden moments de Xina.

A tocar, hi ha el hotel Hyatt, que ens van recomanar fer una copa al bar amb vistes, des d’on poder gaudir de la vista única de les dues vessants del riu amb les seves diferents façanes. Vam provar d’anar-hi, i convençuts de pagar el preu de la copa de cava, que no és barat, però estava tancat al migdia. Creiem que la hora de la posta de sol, ha de ser un moment preciós per anar-hi. Nosaltres ho haurem de fer la propera vegada…

No hem pujat a cap dels grans miradors que hi ha, perquè els dies no han acompanyat i la boirina i núvols no ho aconsellaven. Però vam aprofitar una tarda per passejar per la zona de la concessió francesa. Xintadi, on poder passejar per uns carrers plens de restaurants i cafeteries, però que a nosaltres no ens va acabar d’agradar. I també vam poder passejar per Tianzifang, uns carrerons molt estrets, amb tot de botiguetes, petits restaurants i llocs on prendre alguna cosa, que tot i la gent que hi havia, ens va agradar força. En aquests carrerons, hi ha un bar temàtic dedicat als lavabos. Si com ho llegiu, els seients son tasses de vàter, i el menú tel serveixen en un plat en forma de tassa, i no us podeu imaginar com és el postre…..

A tocar del hostel, hi ha un dels millors llocs de pinxos que hem tastat. No són barats, però són grossos i els coronen amb un trosset de pa. Cada dia, hem fet visitat obligada, tot i que no hi podies seure, però estaven deliciosos, i algun dia els hem acompanyat d’uns dumplings del restaurant del costat. Posava que tenien Japanese style, a lo millor això ha tingut una cosa a veure…. ☺

I res més de Shangai, avió cap a Guilin, la propera parada, però amb xou de comiat. Discutir i discutir perquè ens volien cobrar suplement per excés de pes al equipatge. Potser tenien raó, perquè no és fàcil això de comprar els bitllets en xinès, però la seva lògica al explicar-ho no l’acabàvem d’entendre, així que després de fer venir a mig aeroport i una estoneta de mala llet, hem arribat a una solució per la via del mitg. Pels futboleros, com quan una jugada confosa a dins de l’àrea, que uns reclamen penal, i els altres sacada de porteria, l’àrbitre assenyala corner, que no deixa content a cap dels dos….

Així que una mica emprenyats, agafem amb una hora de retràs l’avió. A les dotze de la nit arribem al aeroport de Guilin, la motxilla surt ràpidament, i el transport que havíem aparaulat amb el hostel, ens està esperant. Al hostel entrem a la una passades, però encantadors ens estan esperant, i a més el lloc te bona pinta, així que felicitem al Mikelin pel seu cumple, i anem a dormir que estem cansats….