19 de setembre

Si, ja és l’últim dia que estem pel Tibet, ja que demà únicament haurem de passar la frontera, que ràpid que ha passat oi? I és que en realitat només han sigut sis dies efectius. La veritat és que és una llàstima que un país o territori com el Tibet estigui tan controlat i només es pugui visitar de forma organitzada i a sobre només una petita part. A més el fet que sigui en tour fa que s’encareixi molt i no es puguin fer molts dies, i això significa fer-ho tot corrent i sense temps per gaudir de totes les meravelles que t’hi pots arribar a trobar en un lloc com aquest. Tot i ser la segona vegada que el trepitjo espero poder-ho tornar a fer, ara si, quan sigui un lloc lliure i sense controls i puguis viatjar al teu aire i a totes les zones que et vingui de gust.

Avui realment no he dormit gens bé, no sé com ho deuen fer els alpinistes, però a mi això de dormir a més de 5000m d’altitud no m’ha sentat bé. A quarts de deu ja estàvem dormint, però només he pogut dormir seguit fins a les 12, a partir d’aquí només he anat dormint de mitja a mitja horeta, i esperant amb delit que fos l’hora d’aixecar-se ja que el estar al llit ja se’m feia bastant pesat. Per sort, entre estufes i mantes no hem passat gens de fred!!

Ara, quan hem sortit de les mantes i de la tenda… Uixxxxx quin fred que feia!! No us ser dir a quina temperatura estàvem però…. Us asseguro que era moolt freda!!

Un esmorzaret en forma de pancakes una mica sossos, i… A anar fins al camp base a veure si podem veure l’Everest un altre vegada, tot i que només sortir de la tenda ja l’hem vist tot tapat i creiem que això serà difícil.

El trajecte d’uns 9km el fem en un autobús que val 25 yuans per persona (si els xinesos fan negoci de tot, ara… Arreglar les carreteres perquè ho haurien de fer?), i que està tot destartalat però que va fantàsticament per aquestes carreteres.

I quan hi arribem… Ohhh no es veu res i segueix fent mooolt de fred, fem alguna foto, però bàsicament a la boira (quina sort que vam tenir ahir podent-lo veure amb tota la seva esplendor i a sobre il·luminat pel sol!). I de cop… Plou? Nooo estan caient volves de neu!! Clar que feia fred!!

No ens estem gaire estona i ja tornem, total, pel que es veu… I al arribar al campament ho recollim tot i cap a la van, que ahir la nit el conductor va arreglar i sembla que el tema del pale ja està solucionat!!

Tornem per la mateixa carretera de tortura, que al principi passa pel monestir tibetà de Rongphu que és el que està a més altitud del món i des d’on si es veiés l’Everest fa una imatge de postal. El guia ens pregunta si volem parar però entre el fred i que no es veu res decidim tirar endavant.

En un moment ens desviem de la carretera “principal” per anar per una drecera que segons sembla ens farà guanyar temps i ens portarà a Old Tingri on dinarem. Els paisatges que anem veient per aquesta carretera són realment espectaculars tot i que algun moment dubtem que realment la carretera ens faci avançar ja que en alguns trams és molt pitjor que la d’ahir.

I de cop… Després d’una aturada… El cotxe no arrenca!! Sembla que aquesta van està una mica gafada… Finalment sembla que és la bateria i fent uns empalmes i amb l’ajuda de tots els nois empenyent… Arranca!! Així que seguim el camí i entre bot i bot i passada una bona estona es torna a aturar i per tant a repetir l’operació…

Sense gairebé ni creure’ns-ho i amb un aplaudiment arribem a Old Tingri i sobretot… A una carretera asfaltada!! Aquí busquem un lloc on menjar, per sort un lloc tibetà on mengem d’allò més bé uns arrossos amb ou un i amb yak l’altre.

I ara per carretera i sense bots (tot i que el cos crec que segueix fent-ho) anem tirant en direcció la frontera, tot passant l’últim coll a 4950m d’altitud al Tong-la d’on hauríem de veure bones vistes però sembla que la pluja farà acte de presència i està tot ennuvolat!

D’aquí ja tot és baixada, corba rere corba i amb unes bones pendents que fan que se’t tapin les orelles. Entre mig, de tant en tant, anar passant controls policials i de l’exèrcit on el guia ha d’ensenyar els nostres permisos, el seu i el del conductor (ells com a tibetans han de tenir permisos per a poder arribar a la frontera amb Nepal i sobretot no pasar-la… Ufff) i finalment arribem a Zhangmu, el poble fronterer que només està a 2250m d’altitud, aquí ja anem super campants!!

El hotel d’aquesta nit… sort que només és per una nit, perquè diria que és dels pitjors que hem estat i amb una olor a humitat forta i persistent….

I quedem tots per anar a sopar just al costat, i a on és?? Doncs just on vam dinar al creuar la frontera fa quatre anys, i on ens vam començar a fer amics amb el Marcel i la Judith!! Casualitat? O tothom va allà? No ho sé però hem sopat força bé, i a més hem pogut canviar els yuans que portàvem de sobres per rupies nepalis a un canvi força bo la veritat 😉

I ara si… Última nit al Tibet i demà… Comença una nova aventura tot passant a Nepal!!