Viatge a Ítaca

Dia 104: Deixem el Tibet per entrar a Nepal

4 comentaris

20 de setembre

El Tibet avui, està sota control xinès, de fet ho està des del 1951 ininterrompudament. Però això, no sempre ha estat així. La història d’aquest país és plena de canvis del control del mànec de la paella. Unes vegades el govern xinès amb les seves ocupacions armades, i altres el govern del Dalai Lama en idèntiques ocasions, intentant aprofitar la mínima oportunitat de proclamar la independència, amb més o menys èxit en la seva durada. I també ingerències varies en aquesta relació mal avinguda. Els mongols en segles pretèrits i els anglesos a principis del segle XX que amb el seu afany d’obrir via cap a la Índia, van aconseguir dividir aquesta regió, i que una part s’annexionés a territori indi. En una de les èpoques de sobirania tibetana, i de govern del Dalai Lama, es va concedir aquesta disgregació de territori amb la contrapartida del reconeixement per part del govern britànic de la independència del Tibet, tot sense el coneixement de la Xina és clar… de fet, al 1962 van iniciar una guerra amb la Índia per aquesta qüestió.

I ara la història moderna… al 1950 Xina torna a envair la zona, derrotant fàcilment l’exèrcit tibetà, i després d’uns anys d’intentar imposar un govern conjunt sota les seves directrius, fan emprenyar tant els tibetans que després d’alguns anys d’aixecaments, finalment al 1959 i amb la ajuda de la CIA es revolten de manera oberta a Lhasa. Les conseqüències van ser desoladores, es va parlar de més de 80.000 tibetans morts, dels monestirs i palaus més importants destruïts pels bombardejos, a més de que moltíssims monjos van ser executats o empresonats. Aquesta revolta va portar a dues qüestions molt importants pel devanir futur. La primera, i que a dia d’avui encara es fa molt present quan el visites, el control exhaustiu de la regió per part de la Xina, amb la seva progressiva invasió demogràfica de població xinesa, proveïda de facilitats pel govern de Beijing. I la segona, l’exili del Dalai Lama, i de nombrosos tibetans. El Dalai Lama a la població Índia de Mc Leod Gang, propera a Dharmsala, i els moltíssims tibetans que van haver de fer l’anomenada carretera de la amistat cap a Nepal, o els camins de les muntanyes, per arribar a la mateixa Índia.

I des d’aleshores fins ara més episodis, potser la més important, la “revolta” del 2008, on una protesta demanant la llibertat de monjos empresonats, va acabar en un descontrolat atac contra persones, cases i botigues d’ètnies no tibetanes. El govern xinès va actuar amb contundència, i tot i que no van permetre que cap informació surtis al exterior, va haver-hi força morts de població tibetana.

I fins aquí la història. Nosaltres marxem. Si, avui ja toca, tranquils govern xinès que ja sortim. No som tibetans, nosaltres si que som lliures per poder fer la carretera de la amistat i creuar a Nepal. Deixeu que el nostres guia ens acompanyi fins a la porta de sortida… però hem de dir que ens encanta tot d’aquest país, especialment els paisatges, els seus cels, la cultura i la seva gent. Però no el que no és inherent a ell… gens ni mica!!! ☹ que no el puguis fer per lliure, que hagis de passar controls de l’exèrcit contínuament, que als terrats de Lhasa hi hagi policies de paisà vigilant als vianants, que hi hagi una bandera xinesa a sobre de cada casa, o edifici. Que en tots els edificis religiosos hi hagi policies o exèrcit xinès que no tinguin l’educació desitjada. Però sobretot no ens ha agradat, la por que te molta d’aquesta gent per parlar de la seva situació amb llibertat. Nosaltres ens posem a la pell d’aquest poble oprimit, i pensem en com ens sentiríem els catalans si ens fessin una cosa semblant…. ☹ potser la situació actual del poble tibetà recorda els nostres temps pretèrits, i en canvi som en ple segle XXI.

I després d’aquesta breu introducció en coautoria d’un servidor i de la wikipedia, ens llevem molt aviat, i acomiadem els últims segons en aquestes terres, mentre la furgoneta avança per aquest poble fronterer quasi inacabable. Som els primers i esperem a que a les 10:30 hora xinesa, obrin la frontera, i sortim sense cap entrebanc.

Ens acomiadem del guia, que en els últims dies hem millorat força la nostre relació, i deixem les carreteres asfaltades xineses, per entrar a les de sorra i pedres de Nepal. Els xoc és brutal. Edificis inacabats, camions pintats de colorins, i una forma de fer diferent en la seva gent…

Nepal

Nepal2

Primer de tot, canviar l’hora que aquí son 2,15 hores menys que a Xina…. i fet això, els holandesos, vietnamites i nosaltres a fer el visat; 40 dòlars per cap, i en un petit local, que s’omple aviat, tots emplenant els formularis i entregant-los a una única persona que s’encarrega de cobrar i comprovar, i els passa a un altre que posa el visat manualment. Pel que sembla només es pot pagar en dòlars el visat, res de moneda autòctona… ja ho hem intentat ja, però no ha pogut ser. Aquí notem un canvi molt gran també, dels estrictes oficials xinesos, a aquests home que et parla amb familiaritat, i inclús riu quan l’intentem convèncer per pagar amb rupies nepaleses…

Encara no hem acabat de fer el visat, i ja ens venen a buscat per si volem llogar un 4×4 que ens porti directe cap a Katmandú. Ens demanen massa calers, aquí ja hem de començar a regatejar, però el volem rebaixar tant que el mestre ens convida a que hi anem en autobús….jejejeje

Doncs res, seguim baixant pel poble i al final, uns autobusos aparcats, i uns nen s’apropa indicant-nos quin és l’autobús que hem d’agafar i el preu. Ell hi treballa, i després de pagar 400 rupies veiem que ens han fet pagar més del que realment val, maleïts adolescents espavilats….

I toquen les 9, el bus no surt fins a les 11:30, i segons ens han dit són unes 4 hores de trajecte. Per què no haurem negociat un 4×4??? ☺

Nepal3

L’autobús es cau a trossos, i com som els primers, no haurem d’anar asseguts al sostre, i a més podem agafar els millors llocs…però resulta difícil saber quins són ☺. Les motxilles ens conviden a posar-les a la part superior, però els hi repetim diverses vegades que ja van bé al nostre costat enmig del passadís. Dues hores i mitja d’interminable espera, més algun minutet més que això de la puntualitat no és a la manera japonesa. Els bus ja ple de turistes xinesos, sona el clàxon, i en aquell moment entren en estampida desenes de persones Nepalís que es reparteixen entre els passadissos, penjant a la porta i al sostre a parts iguals.

Nepal4

Comença l’aventura. Autobús a rebentar de gent. Paisatges espectaculars. Els camins de terra es reconverteixen en carretera de doble sentit, on un autobús passa justet mentre veus el fons del barranc per la finestra. Bots i més bots, i fins uns totals de 7 controls militars que pugen i demanen passaports als ciutadans d’aspecte oriental, i revisen algunes de les bosses i motxilles que hi ha repartides per arreu. No sabem que busquen però ho fan a consciència. I tot això sumat, el que havia de ser un trajecte de 4 hores, es converteix en un de 7 força esgotador i desesperant que ens comença a donar pistes, que amb els busos de Katmandú s’ha de tenir molta i molta paciència….

Nepal5

Finalment i ja quasi fosc, que se n’hi fa passats dos quarts de set, ens deixen en un parc on centenars de persones practiquen tota mena d’esports. Algun mercat, i molta i molta gent que seu i xerra o simplement està per allà. Nosaltres ens acomiadem de la resta d’expedició tibetana, ha sigut un plaer nois i noia; i sortim a veure on podem agafar un taxi cap a on volem anar. Un amable senyor ens veu perduts i ens ho indica, a més d’agafar-nos de la ma, i creuar la gran avinguda, perquè sols no sé si ens haguéssim atrevit. Perquè aquí el trànsit és una autèntic caos, no hi ha passos de zebra, ni semàfors enlloc, i el vianant no se’l respecta massa…

Un taxista amb la samarreta del Barça desgastada ens ve a saludar, i regategem un bon preu per a un turista fent servir l’argument Barça i Messi. Els taxis són cotxes molt petites, com SEATs antics, i entrem nosaltres i les motxilles.

Cap a Boudhanath anem, una mena de barri a les afores de la capital, però que l’Eva ja hi va estar una vegada, i pel que sembla és sortir una mica de l’autèntic caos d’aquests carrers.

El trànsit i la forma de conduir és una autèntica bogeria, on el clàxon i el que passi qui pugi sembla que formen part d’unes regles del joc que ells entenen i juguen. Més gent, més cotxes i arribem. Passem un porticó de pedra, i la veiem….la gran estupa!!!! A més aquí no hi poden circular cotxes, quina tranquil·litat… La primera sensació és que ens agradarà, així que fem la volta al monument en el sentit correcte, i busquem un punt des d’on orientar-nos per arribar a la guesthouse que hem reservat. Seguim el mapa, per un entramat de carrerons i finalment veiem el que serà casa nostra durant uns dies. Un jardí ens rep, i ens encanta la pau i espiritualitat que s’hi respira al costat d’un monestir; perquè aquesta zona és fantàstica, i la guesthouse espectacular, un petit oasis de calma dins la bulliciosa Kathmandu.

L’habitació està de luxe, dins les nostres possibilitats és clar, perquè 6 euros per habitació per nosaltres sols, amb bany a dins, està de conya!!!!

I ara toca anar a fer una volta, passejar per la Stupa, i veure com nombrosos dels exiliats tibetans hi resen. I com ja tindrem temps per passejar, anem a buscar un lloc per sopar, i trobem per atzar, el Flavour’s cafè, un lloc per a occidentals, amb molt encant i terrasseta on em sembla que vindrem molt sovint….

Nepal6

De moment, tenim molta gana, així que amanida César per compartir, i un parell de plats de segon. Mmmmmmm…. ja estem molt millor, i ara toca anar a dormir, que estem baldats perquè aquest trasllat de país ha sigut bastant dur….

Anuncis

4 thoughts on “Dia 104: Deixem el Tibet per entrar a Nepal

  1. Vaja trajecte d’autobús, no està malament, pura aventura !!

    • Jajajaja, aventura de les bones i pesades…Des del primer segons notes clarament que has entrat en un pais nou, i en un mon “diferent”… 🙂 L’Eva diu que ha notat molta diferència entre l’altre vegada que va passar per aquí i aquesta, en la manera de fer de la gent. Sobretot en l’aspecte de que et volen pendre força sovint el pèl, especialment en els transports 🙂 Ha sigut un bon entrenament per a la Índia.

  2. Bona i esgotadora aventura, sí senyor! Això del perill de creuar un carrer em recorda a un poema d’un hongarès que vam posar a “Viu la poesia”:http://www.viulapoesia.com/traduccio.php?tipus=3&subtipus=2&itinerari=48&idpoema=846. Explica justament això: com es creua un carrer a El Caire. No sabem com vivim de bé aquí a Catalunya!!!

    • Glòria, molt bonic el poema!!! De fet, dona una visió de les situacions passades en moltes de les ciutats per les que hem passat. Potser te l’agafem per penjar-lo al blog. No en tindràs present algun mes que faci referència a alguna de les ciutat que tenim en ruta??? Un abraçada!!! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s