10 d’octubre

El temps no ens està acompanyant. Teòricament al mes d’octubre ja és època seca a Nepal, l’hora pels amants de la muntanya, i comença l’anomenada temporada alta. Però pel que sembla això s’endarrereix, i amb ell, les nostres il·lusions de poder veure les siluetes dels Anapurnes reflectides sobre el llac.

Pel dia d’avui, teníem pensat llogar una moto, i fer camí entre les carreteres pedregoses dels voltants, però a primera hora el temps no convidava a fer-ho, i quan ja s’ha aclarit una mica el panorama, potser era massa tard perquè amb la nostre maltractada economia féssim el dispendi de llogar una moto per tant poques hores. Així que amb el cuquet a la panxa de que alguna cosa ens deixem per fer, hem sortit a passejar, i mentre iniciava un discurs interessantíssim, al qual l’Eva responia amb un badall, m’ha estirat de la màniga, amb un mig crit d’emoció. Els Annapurnes ens regalaven la seva visió, sortint d’entre els núvols per una estoneta. Si veure’ n una part, ens ha provocat aquest goig, l’espectacle visual d’un dia clar, és una cosa que segur que tornarem per viure, perquè ha de ser espectacular!!!

Amb aquest regal d’últim dia, toca anar a dinar al The Lemon Tree, on el dinar està bé, però hi venim perquè em puc beure un parell de tes gelats amb llimona que em tenen trastocat. Crec que en donaria bona compte d’un barril sencer….

Al sortir, passejant, l’Eva finalment decideix pecar i comprar una samarreta que li queda d’allò més bé. I a l’altre costat, com responent al vermell del teixit recent comprat, dues vaques que aturen la circulació mentre s’encabriten una amb l’altre. Més d’un corre a cobert per no sortir malparat, i és que son molts i molts quilos, d’en aquest cas, mala llet.

Última passejada per la vora del riu, disparant amb la nostre reflex a tort i dret, observant la bellesa de les coses senzilles, i el plaer que ens provoquen. Els diferents reflexes del sol a l’aigua, el nens jugant, i com somriuen mentre ho fan. Pescadors i piragüistes que conflueixen per atzar en un punt del llac, i el cel, on com sempre s’hi reuneixen tot tipus de criatures alades.

I l’observador observat. Uns passets més, i un crit que ens arriba. És a nosaltres? Sembla que si, ens apropem i trobem una parella coneguda estirada a terra sobre l’herba. Es tracta del Manuel i la Ilona, holandès i holandesa, encantadors els dos, amb els que vam coincidir en el curs de cuina a Chengdu. Conversem una estoneta, i potser la sort decideix de tornar-nos a trobar més endavant.

Els deixem, i seguim el seu exemple. Ens estirem a la vora del llac, a veure la vida passar, i mentre jo em dedico a fer alguna fotografia, l’Eva somia. Segur que algun viatge, o alguna idea per aquest que fem, li ronda el cap, perquè la cara de felicitat que posa ho assenyala. Una mica ja la començo a conèixer… ☺

Acabem el passeig, i amb ell l’últim dia a Pokhara, perquè la llum s’extingeix i només queda sopar. Escollim per a l’ocasió, el Cafè Concerto, un lloc recomanat per les pizzes, on després de tastar-la pensem que no està malament, però que potser no n’hi ha per tant.

Paguem a l’hotel totes les nits, i a dormir, que demà marxem molt aviat cap a Chitwan on ens esperem veure molts i molts animalons…..