20 d’octubre

Un dia especial. Si, avui és el meu aniversari. El primer que passo lluny de casa, lluny de família i amics, amb qui compartir-lo és el que sempre m’ha agradat més d’aquest dia.

Trenta sis anys. Mires enrere i el temps s’escola entre els teus dits, o nosaltres entre els seus. Ràpid, més ràpid, devorant moments, dies, anys, marcant el ritme temporal del que és passat o present, però tot i que la sensació és que se’n va, crec que no es perd. És com un filtre, per on passem entre els seus foradets i s’hi queden les impureses, ens va fent més nosaltres, millors o pitjors, però apropant-nos més al que som. Cada cop més gran, i en algun passat sembla que el final d’alguna etapa arriba, potser la joventut. Però res s’acaba, només continua d’una altre manera, només hem de canviar la perspectiva des d’on gaudir de nous reptes, noves oportunitats, que es transformin en il·lusions per mirar el que s’apropa, amb ulls brillants i clars.

Somio en un any més d’incertesa, de no saber on dormiré cada nit, on la vida et sorprèn a cada segon quan creus conèixer-la. No busquem un destí prefixat, escrit per algú altre en una revista de viatges. El nostre l’anem trobant a mesura que avancem. S’il·lumina el nostre camí per les petjades d’altres viatgers, les seguim, les fem nostres, el nostre peu a sobre de la que hagin pogut deixar. La fem més profunda, més recent. També deixem empremtes que puguin ser seguides, que algú les pugui aprofitar en algun tram igual que fem nosaltres. Perquè el camí només el marca, la línia invisible que han seguit les teves passes. Per davant el mon infinit, sense rumb fix, però amb brúixola que orienta el teus somnis de platges paradisíaques i muntanyes nevades, que han estat presents al teu imaginari personal que s’ha anat conformant des de la adolescència. I el temps avança, passem planes de vida, en blanc, que anem escrivint, dibuixant, i acolorint, en aquest viatge únic, inoblidable, i fascinant que compartim els dos de manera compassada.

Avui és un dia màgic, esperat i desitjat. El Taj Mahal ens espera des de fa molt, i nosaltres avui acudirem a la seva crida. Fantàstic regal d’aniversari, poder-lo fer coincidir, en aquest dia. A l’arxiu de la memòria per sempre, en el pedestal dels grans moments, aquells que no s’amaguen perquè no els trobis, i t’hi pots aferrar quan puntualment tens un moment de desesperança en la teva quotidianitat.

Falta la gent que estimes al costat. Tota? No, n’hi ha una que omple el buit amb la seva presència i estima. La que m’ha agafat de la mà, i junts estem completant aquesta bogeria, que ens fa feliços i uneix mes. Gràcies Eva, aquests dies són magnífics només perquè hi ets tu.

Al matí volem veure el gran mausoleu des d’una perspectiva diferent. Recorrem els carrers de la ciutat en un eslàlom embogit dins d’un tricicle motoritzat, que esquiva el caòtic trànsit, al ritme de la continua melodia de clàxons, que posen banda sonora a qualsevol viatge a la Índia.

Un pont nou, al costat d’un antic i desgastat que ja no es fa servir. El nou ja sembla vell, i no llueix. Un barri de pobresa, gent al carrer, cases baixes i portes obertes. Parem a la vora del riu, descavalquem del rickshaw i caminem cap a la bellesa d’aquest monument al amor.

Uns nens ens miren, entre tímids i encuriosits. Finalment un somriure, no té preu. Aquest rostre que llueix en la foscor, quan el somriure l’il·lumina, i planta cara al gris present, al dur passat, i al negre futur. La lluita no és pel demà, només per l’ara, per aquest segon, el que té davant i que pensa devorar perquè és el que l’alimenta. Ens demanen diners, el cor fort, voluntat de ferro per no donar-ne, i l’ànima una miqueta més petita.

La visió del Taj ens reconforta. El riu no porta molta aigua, i no aconsegueix reflectir-lo en una imatge fotogràfica que seria màgica. Però les fotografies ja s’omplen soles amb la visió completa del conjunt de marbre. Sol i calor, màniga curta que ens fa somriure al pensar que ja ens apropem al novembre. Què diferent és la nostra vida actual de la de fa un any, i com ens agrada. Tornem visitant alguna botiga de productes artesanals després que el nostre conductor ens demani si us plau, que la visitem. Fins i tot, ens fa un descompte del preu del trajecte. Retalls d’aquest país que formen part de l’experiència de visitar-lo.

Una trucada als pares, perquè em felicitin i poder parlar amb ells. Tot i la alegria del moment, un nus al estómac, i una llàgrima invisible que cau, perquè els trobo a faltar.

Quan el sol comença a donar símptomes d’esgotament, és la nostra hora. És la seva. El tenim molt a prop, però no el podem veure. Seguin el camí que deixen les paradetes de souvenirs, i arribem a la primera porta. Allà un munt de gent, que s’organitza a la manera Índia en una mena de cua. Nosaltres paguem el preu de turista, i amb ell dues ampolles d’aigua i la preferència per passar. Un control rigorós a l’entrada, i tot i que posen reticències amb els ordinadors, l’única víctima és el pobre ratlletes, el ninonet que ens va confiar l’Alba perquè ens acompanyés. No el deixen passar, i l’hem de deixar descansant en un calaix de la entrada.

Arribem a uns jardins. Encara no apareix.

Una segona porta, i allà està, majestuós. Blanc i serè. Milers de persones al seu voltant, que semblen formiguetes al voltant del seu cau. Difícil agafar lloc per poder fer la fotografia que el reflexa sobre el canal. Finalment ho aconseguim inmortalitzant el moment màgic, amb una composició estètica perfecte.

Ens anem apropant, l’anem gaudint des de totes les perspectives i angles possibles.

Fem una ullada a la mesquita de l’esquerra, i a l’edifici que l’imita a l’altre costat, construït perquè no es perdés la simetria, però sense cap us funcional. Entrem a dins del mausoleu, amb empentes. Moltíssima gent que té pressa per entrar i sortir. A dins no hi ha massa cosa a veure creiem.

A fora, seiem i esperem, els rajos del sol a mesura que es va ponent, fan matisar el blanc immaculat del marbre. I poc a poc va fent que canviï el color que arriba a les nostre retines. Diuen que el violeta és el punt culminant, però per nosaltres es fa fosc, i tot i que l’intuïm no el veiem clarament. Ja toca marxar, que tanquen. Mentre caminem cap enfora, ens aturem, girem i l’observem per darrere vegada en aquest dia. Màgia ens estat pur. No decep, espera i et recompensarà.

Recuperem el ratlletes del seu captiveri forçat, i anem a sopar. Una cervesa per celebrar el dia, que hem d’amagar sota la taula. Mentre, encenem l’ordinador per acabar fent complet el dia. Un skype amb la Montse, el Javi, la Irene i els Rubens, per constatar que tot i la distància, em fan feliç només amb la seva presència virtual, i em fan bufar un pastís. Quilòmetres i quilometres recorre l’aire perquè s’apaguin les veles del 36, donant per iniciat el nou any de la meva vida.

Per acabar el dia, els amics. Un skype, que havia de ser amb el Dani i la Ruth, acaba sent una festa sorpresa, on hi són tots, Javi, Mike, Mar, Kike, Jordi, Martí i Max, van desfilant per la pantalla, fent-me tornar una estoneta a aquest moments que tant i tant m’agrada compartir amb ells i que enyoro massa. Un altre pastís per bufar, i és que a aquest ritme avui agafarem un empatx… ☺

Un dia complet. Potser no és massa habitual celebrar l’aniversari en una tomba, però aquesta és especial. Un monument a l’amor, i segur que Mumtaz Mahal, allà descansant, s’ha encomanat de la nostre emoció, alegria, amor, màgia, energia,…i sobretot felicitat.

Així que Taj Mahal, moltes felicitats!!!!