21 i 22 d’octubre

Després de la ressaca emocional d’ahir, toca deixar Agra. Un nou dia que comença ja amb 36 anys, i la força, la vitalitat, i les ganes de veure i viure coses no han minvat, si no que creixen i creixen. Un esmorzar ben aviat, per acomiadar la ciutat, i a les vuit ja estem a la estació mirant les pantalles on ha d’aparèixer l’andana cap a on ens hem d’encaminar.

Avui, ens esperen 18 hores de tren, en lliteres a la classe més barateta, i la majoria del trajecte és de dia. Així que sense saber massa be que esperar pugem a les nou al tren. Tenim les lliteres de dalt de tot i la del mig, i quan arribem, ja veiem que hi ha força gent al nostre “compartiment”. Desallotgem, i posem alguna motxilla a la llitera superior. Una dona gran i un senyor, han agafat les lliteres de baix, i estan com a casa seva. Durant el dia, no s’acostumen a estirar les lliteres del mig, perquè si no, no queda suficient espai per seure, així que l’Eva puja a dalt de tot per intentar dormir, i jo m’assec al raconet que em deixa l’home que estira les cames mentre em parla en Indi. Comencem a fer parades, i a pujar i baixar gent, que segurament sense bitllet, prova de seure en qualsevol espai que quedi buit si ningú li diu el contrari. Ens respecten força als occidentals, i quan hi ha una llitera ocupada no s’hi posen, però a la llitera baixa, sembla el Corte Ingles de Plaça Catalunya de tota la gent que hi ha. Hi ha un vaivé de gent, ara es buida, ara es plena, i quan arriba un matrimoni de mitjana edat, els pregunto si tenen la llitera de dalt, em diuen que si, i els dic si no els importa canviar el lloc. Contesten afirmativament, i amb un somriure d’enorme satisfacció faig un parell de salts, i faig companyia a l’Eva a les lliteres superiors.

La vida del tren es veu diferent des de les alçades. Des d’aquí no has d’estar contínuament pendent de que tothom se t’assegui a tocar, si no els ho demanes. En un tram i veient que hi ha moltíssima gent, i entre ells un nen dempeus, li indico amb un gest, si vol seure a la llitera superior, mentre el pare dona el vistiplau amb un “thank you”, i un somriure franc.

Les hores no passen. Ja costa que ho facin els minuts, i és que amb tot aquest xivarri costa molt i molt dormir. Però res, toca esperar i entre conversa i conversa, ens anem animant mútuament fins que a tocar de les tres de la matinada, ja estem preparats i disposats a baixar del tren que està a punt d’arribar a Nashik.

Hi ha gent a l’estació, però no massa. Algun espai buit, i no està massa brut, així que farem estona amb un doble objectiu. Que surti el sol, per no córrer de nit els carrers d’una nova ciutat, i per intentar arribar al hotel, a una hora suficient perquè ens puguin donar l’habitació reservada, però que no ens fessin pagar una nit més. Aquí fa fresqueta, fred diria jo, i ens posem el jerseis preparats per passar l’estona. Anem menjant plàtans, i xerrant sobre diverses coses, fins que cap a dos quarts de set comença a il·luminar-se el cel. El dia és aquí, esperem a que marxi un altre tren, i ens disposem a sortir. Potser he sigut massa catastròfic, amb el títol del post, perquè tampoc ho hem passat molt malament, però comparat amb el “després”, així ho hem sentit.

Tot i que és molt aviat, els lleons no descansen, i abans d’arribar a la porta, ja en tenim algun que ens demana massa diners per portar-nos, esgrimint les mateixes excuses de sempre. Avancem, parem, i escoltem multitud d’ofertes. Una ens convenç, i pugem deixant a la resta amb cara de pomes agres. Per desgràcia per a nosaltres, el conductor ens porta a un lloc que no toca, i després de fer-nos pena i excuses varies, ens porta a on toca, amb l’increment de preu corresponent. És que per aquestes terres, i en matèria de transport, no pots tenir ni una estona de tranquil·litat…

L’Ibis Hotel de Nashik ens espera. Autoregal d’aniversari per l’Eva i per mi. Occidentalitat a preu raonable en el barem de casa, però que es dispara tenint en compte el que solem pagar aquí per dormir.

Molta seguretat per entrar, i ens sorprèn. Revisen els baixos del cotxe, i ens fan passar motxilles per un escàner d’aeroport, curiós però quan ho fan amb un somriuen tot és més fàcil. Al principi, no acaben de tenir clar el donar-nos l’habitació, si no paguem suplement, perquè son les sis passades, i fins les dotze no hauríem de poder entrar, però li diem que cap problema, que ens plantem allà fins les dotze, i amb aquest argument la convencem.

I aquí, el cel… ☺ Una habitació impecable. Llit gran i tou, amb llençols ben nets. Aire condicionat, i aigua calenta, televisió, i allò que ens commou… La dutxa tancada, i separada del WC!!!!!! ☺ Ja som feliços…..

Com no havíem dormit pràcticament res, des de fa més de 24 hores, mirem quatre coses a l’ordinador que vola amb una Wifi excel·lent, i a dormir fins que els cossos queden nous.

La gana ens desperta. Una dutxa d’aigua calenta, en la que invertim més estona de la habitual, i ja ben nets esperem fins a les set, hora en que es pot baixar a sopar amb les gales més netes que hem trobat a la motxilla. El servei encantador, ens acompanya al menjador. Ens expliquen que tenim l’opció d’un sopar tipus buffet, i com no, l’escollim perquè el preu és correcte. Un dels cambrers ens va explicant el que hi ha a cada safata, i ho tastem pràcticament tot. No ens deixem res perquè tot està deliciós. Segurament no és el millor hotel on hem estat, però ens sentim com prínceps i princeses, valorant petits detalls, que en altres circumstàncies no valoraríem i que aquí ens semblem luxes. Golden moment del viatge, sense dubte. No cal veure grans coses, de vegades sentir-te be és el millor regal que et pots fer.

I satisfets en tots els sentits, un altre cop cap a l’habitació. Ens costarà dormir, però no importa. Si hem estat divuit hores en un tren sense dormir, i quasi quatre sobre una pedra a una estació Índia, crec que podrem esperar que arribi la son, sobre un llit increïblement còmode, amb una tele de plasma amb dos-cents canals, i una wifi que vola… ☺