19 de novembre

No sentir soroll, només el despertador que vibra i sona a la vegada. Obres els ulls i te n’adones que ets a una habitació àmplia, molt àmplia. No hi estàs acostumat, i no saps molt bé perquè, però t’hi sents a gust. Devem ser el príncep i la princesa de la motxilla, perquè aquests petits palaus ens reconforten sobre manera.

L’esmorzar el tenim inclòs, i fins a dos quarts d’onze podem fer-lo. Molta gent a la vegada, però també molta cosa per escollir, força esplèndid, tot i que no hi ha massa plats occidentals. Lògic tenint en compte que la major part de la assistència no ho és d’occidental.

Escollim una mica de tot per poder començar el dia amb força, i sortim encantats a fer ronda per la ciutat.

El nostre objectiu la gran mesquita de Singapur, la National Mosque, i agafem el metro perquè ens apropi fins a la estació que creiem està més a prop. Sortim i intentem anar a peu, confirmant que aquesta ciutat no està pensada pel vianant.

Finalment, caminem per una vorera en una carretera, que ens fa sentir com enmig de la ronda. No hi ha passos de zebra per enlloc, però aconseguim arribar al nostre objectiu sense gaire entrebancs, però creient que segurament deu haver-hi un camí més senzill.

Malàisia és un país islàmic, i aquí a la capital hi ha aquesta gran mesquita, construïda al 1965 per aplegar-hi al voltant de quinze mil persones. Quasi bé 53.000 mil metres quadrats construïts que es van aixecar després d’expropiar i tirar a terra una antiga església.

A la porta dubtem, perquè estan posant el cartell de tancat, i és que de dotze a tres no hi poden accedir turistes. Queden tres minuts pel migdia, així que posem una mica de cara de pena, i ens fan passar. Jo ja porto pantalons llargs, indispensables per entrar, però l’Eva s’ha de vestir amb una túnica de color porpra que li deixen, i li senta d’allò més be…

Voltem pel recinte, comprovant la grandesa i modernitat de l’espai, que tot i que no és un d’aquells llocs que et roben el cor, té una atmosfera de tranquil·litat bonica de veure. A més, algun raconet descobrim on fer algunes fotos amb l’Eva tota engalanada.

Només sortir, i el cel que s’ennegreix sobtadament, i comença a ploure amb insistència. Caminem a un lateral, i deixant les sabates a una zona segura, caminem pel marbre de la gran mesquita, i seiem a un banc, esperant que el xàfec sigui passatger.

No hem de ser gaire pacients, perquè de sobte deixa de ploure, tot i que el dia no s’acaba d’aclarir. Proper a aquest monument, hi ha diferents coses a veure. El Planetari, un parc, jardí d’ocells i de papallones, i alguna altre cosa. A nosaltres sempre ens ha agradat això de viure mes enllà dels núvols, així que el Planetari, i a més gratuït és la opció que de moment ens convenç.

Molta canalla cridanera per tot arreu, algunes explicacions interessants, però sobretot una taula periòdica que deixa embadalida a l’Eva, i comenta que com li agradaria compartir-la amb l’Albert, la Carina, l’Ari,… i és que això de la química uneix molt…

Una mica cansats, decidim marxar. L’Eva avui no ha dormit massa bé, així que tornem cap a l’hotel que ja que tenim una habitació de les que conviden a estar-hi, l’aprofitarem. Ella s’estira una estoneta per recupera la son perduda, i jo aprofito per anar una estona al gimnàs, petit però força complet que està a la primera planta del hotel. Feia molt de temps que no en passava per un, i feia una bona suada entre màquines i cintes, però després de l’esport surts cansat, però amb les endorfines generades em sento als núvols de la felicitat… ☺

Una bona dutxa, despertar a l’Eva, i anem a fer el comiat d’aquesta ciutat a la nostre manera. Així que passejant ens apropem al Pavilion, on després de fer un volt, el Friday’s ens torna a convèncer per sopar. Una hamburguesa deliciosa, una pasta i una Cesar per compartir, mentre et reomplen el got de refresc cada cop que el buides, amb un sistema que m’encanta. No se si amb mi els surt a compte…

Últim sopar, última passejada, i a dormir, que avui és l’última nit a Kuala Lumpur, d’aquesta pas fugaç per Malàisia, però amb el convenciment que hi tornarem, perquè pel que hem pogut veure és un país que cal descobrir…