29 de novembre

L’avió surt cap a les 11:30. La furgoneta contractada recull viatgers per portar-los a l’aeroport, cada hora. A les hores parell a un aeroport, i a les imparells a l’altre. A nosaltres ens van be les 6 o les 8, però després de parlar amb el noi de l’agència, ens va recomanar el de les sis perquè és lluny, i podria ser que el trànsit es compliqués amb les protestes dels carrers de Bangkok.

A les sis ja hi som esperant, lleugers, amb una motxilla que no va plena, i la tecnològica només. La puntualitat segueix sense aparèixer, però en aquest cas en menor mesura, i a un quart de set tocat apareix un vehicle blanc, que ens aproparà a l’avió. Tot va com la seda, no hi ha cotxes a les carreteres, i l’aeroport està més a prop del que pensàvem, així que a les set ja hi som.

Hem d’esperar una miqueta a facturar, però després de fer-ho, i quan passes control de passaports de manera senzilla, el petit aeroport que semblava, es converteix en força mes gran a la part reservada a passatgers, amb starbucks inclòs.

El vol és curtet, una hora i quart, i aquest toca amb Air Asia. Puntuals ens enlairem, i puntuals aterrem. Així que ja estem a terres Birmanes disposats a passar-hi uns quants dies. Tot fàcil i senzill, caixers a l’aeroport, que fa uns anys no en podies trobar, i encara que cobren comissió, poden abastir-nos de diners pel nostre inici per aquests país.

No ho he comentat, però som a Yangon, antigament coneguda com a Rangun, la fins fa uns anys capital de Myanmar. Al 2005 el brutal règim militar, i el seu general en cap, segons les llegendes negres diuen guiat pel seu endeví personal, van traslladar la capital a Naypyidaw, una “ciutat” en plena jungla, que pel que hem pogut llegir només és habitada per funcionaris.

Si voleu més informació, és interessant llegir: abcblogs.abc.es/trasunbiombochino/2010/11/06/naypyidaw-capital-fantasma-birmania/

Aquest territori que va ser colònia britànica fins el 1948, actualment rep el nom de República de la Unió de Myanmar donat pel govern militar, però no és acceptat per tothom. És un país del sud est asiàtic, que limita al nord amb la Xina, al sud amb el mar d’Andaman, a l’est sobretot amb Tailàndia, i Laos en menor mesura, i a l’oest amb Bangladesh i Índia. Actualment hi viuen uns 60 milions de persones, la majoria d’elles practiquen el budisme, i la seva cultura és una barreja centenària d’influències de tots els països del voltant.

Aquest país conviu des del 1964 amb una dura dictadura militar, i pel que sembla fa una anys cap aquí intenten atraure turistes, però això si, només a les zones permeses. Hi ha hagut un parell d’eleccions democràtiques en els darrers 25 anys, però en els primers la junta militar les va perdre clarament, i va decidir no donar validesa a les mateixes, i empresonar als altres candidats polítics, i reprimir les protestes populars. I ja al 2010, en van fer unes altres, que van guanyar per majoria, però segons la opinió mundial van ser clarament fraudulentes.

Aquestes i altres particularitats fan d’aquest país una barreja de moltes coses a descobrir, però pel que comenta tothom, i ja en les primeres hores ho hem pogut veure, és en l’encant de la seva gent on hi trobes el tresor més preuat. Sembla que en aquest país tota conversa o interacció comença i acaba amb un somriure.

Un taxi contractat a l’aeroport ens porta a la Okinawa guest House, un dels llocs recomanats per un cambio de aires, i que pel que sembla te uns preus raonables. Aquí el problema, és que el govern no permet als particulars allotjar turistes a les seves cases, i el posar un hotel, guesthouse, etc. porta associat uns impostos especials, que finalment paga el viatger en el seu preu d’habitació.

Només en quedava un de llit, i encara que és en una mena de rebedor obert a altres habitacions, i per on passa la gent per anar als seus llits, no tenim massa ganes de seguir buscant, i el lloc té el seu encant, així que ens hi quedarem un parell de nits.

Ja allotjats, ara toca un passeig pels voltants. Persones que et somriuen, i et saluden. Molta gent que et demana si vols canvi, i altres que t’ofereixen taxis. Pel que hem pogut saber, antigament el canvi al mercat negre era molt millor que als bancs. Però actualment això s’ha equiparat, i a més amb l’entrada al joc dels caixers, la cosa no pinta bé per aquests canviadors de carrers, però ells segueixen insistint.

Constatem que d’occidentalitat, ni poca ni gens. Això ens convida a recuperar el nostre esperit motxiler, assumint que deixarem de banda capritxos per uns dies, i entrem un lloc de carrer que regenten un parell de senyores d’edat entre indeterminada i avançadament indeterminada. Iniciem una conversa que a continuació reproduiré:

-Hello ;
-Minggulhabba;
-Can we eat something?
-Mohinga
-Mohinga?
-Mohinga
-Menú please?
-Mohinga
-Ok mohinga ☺ fem somrient i amb cares de a veure que ens porten….

Una mena de sopa, amb fideus i altres coses que hi floten, que potser no convidaria a menjar. Però en aquest viatge ja hem passat alguna d’aquestes, i estem força curats d’espant en temes de menjar, així que ho tastem i està deliciosa. A més, finalitzada, et deixa un sabor persistent a la boca agradable, una mica picant, però gustós.

Contents, perquè hem dinat molt be, i a més per menys d’un euro al canvi, seguim passejant. Veiem una pagoda, creiem que és la Sula Pagoda, i abans d’entrar ja trobem un parell de nois que inicien conversa amb nosaltres en castellà.

Aquesta pagoda és circular, i es troba envoltada de carrers on hi ha força circulació. Per arribar-hi un pont elevat t’hi porta. Hem de pagar per l’entrada que anirà directament al govern, i a més ens demanen un donatiu per guardar les sabates. Això no ens agrada tant ☹

Descalços anem fent fotos. Passejant, responent sistemàticament als somriures adreçats, i explicant d’on som a qui ens ho pregunta, que en són uns quants.

Sortim per on hem entrat, recuperem calçat, i seguim per aquests carrers, que tampoc son fàcils pels vianants. Una manifestació, o això sembla, i passem de llarg fins a un parc. Allà entrem deixant enrere les barreres amb filferros rovellats i punxeguts.

A dins, seiem a la gespa, envoltats de parelles, grups d’amics, i famílies que passen allà la estona, ara que el sol s’ha amagat darrera d’un edifici i permet una estona de no suar.

Una estoneta més, ens aixequem i iniciem camí de tornada, preguntant possibilitats d’autobusos, i preus, per decidir quina ruta fer. Perquè tot i que tenim un seguit de coses pensades que volem veure, no hem pensat la ruta a seguir, així que hem de començar a perfilar-la. I que millor per això, que una cerveseta a la terrassa improvisada de la guesthouse, mentre guixem el mapa que ens han donat, i anem decidint els passos a seguir…

Un soparet en un local a tocar, d’aquells amb menú i fotos, però que no ens acaba de convèncer, i a dormir, que demà volem anar a veure una de les atraccions d’aquesta ciutat, que tothom ens ha dit que no ens podem perdre…