30 de novembre

En aquest viatge ens estem acostumant a dormir a qualsevol lloc, i aquí el dormir en una zona de pas, no ha afectat gens ni mica a la nostre qualitat del son, també gràcies a que els nostre companys d’allotjament han sigut molt sigil·losos en els seus passos cap al bany, o escales amunt i avall.

Un noiet ens ve a despertar cap a les vuit, i per rematar-ho una nena molt simpàtica, ens recorda amb el seu inseparable somriure, i una veu moderada i dolça, que l‘esmorzar és a taula. Baixem escales, i en un porxo improvisat, on col·loquen tres taules i quatre cadires, quasi a tocar dels cotxes, tenim un esmorzar d’allò mes complet que va inclòs en el preu de l’habitació. Un plat de Mohinga, la sopa híper energètica que vam dinar ahir, plàtans, suc i cafè, ens serviran per començar el dia com cal.

Abans de començar a fer turisme, cal organitzar el següent trasllat, i fer-nos una idea de les possibilitats que tenim per desplaçar-nos. Caminant arribem a l’estació de trens, allà consultem, però confirmem el que ja havíem llegit, i és que el tren que surt des d’aquí, i passa per Pyay, el nostre següent destí, no ens convenç, en quan a les hores de trajecte i preu.

Just al davant, hi ha tot un seguit de petites agències, on cadascuna ofereix el seu bitllet d’autobus. Contractem per demà. Sis hores per arribar a Pyay, i a les set i mitja hem d’estar a l’estació d’autobusos per fer el checkin. Un parell de preguntes mes, i ja tenim la ruta una mica més perfilada.

Tot el que pensàvem fer relacionat amb la logística, solucionat en un tres i no res, així que ara a descobrir el que ens pot oferir aquesta ciutat, mitjançant els nostres estimats passejos. Un centre comercial, molt petitet, però que ens crida l’atenció, és la nostre primera parada. És curiós, després de venir de dues ciutats que competien pels centre comercials més grossos, aquest aquí tot coquetó, i on podem trobar algunes marques de les cares. Això si, en vint minuts el tens mirat i remirat, inclòs a la planta baixa, on pots trobar una petita superfície dedicada al menjar, i on a la part del supermercat no hi falten els vins de l’omnipresent Torres.

Seguim passejant, i arribem al Scott’s market, una superfície més o menys acotada, on hi ha petites botigues d’artesania, i especialment de joieria. Souvenirs, roba i altres coses també hi son presents, i aprofitem per comprar un bolso per l’Eva perquè la ronyonera que portava des de Barcelona ha dit prou. Aquí a Yangon, de moment hem vist moltes monges, cosa que no havíem trobat en altres països, i vestides de rosa, son força joves. Aquí les observem com van demanant als petits comerciants, que corresponen els sues somriures i pregàries amb alguna donació.

Ens perdem conscientment per alguns carrerons, i apareixem a la via del tren, allà hi ha vida mentre la gent espera. Es veu menjar, en improvisades fustes a peu de terra, i mirades encuriosides cap a nosaltres. No cal fer res per sentir-te a gust en aquesta terra, només correspondre als somriures i a les salutacions que t’arriben, realment és sorprenent però ens encanta.

Ja encaminats cap a la gran pagoda, decidim parar a dinar. Un noi que elabora els plats amb els ingredients tots a la vista, i unes cadiretes de joguina sobre les que degustem uns fideus i una sopa d’allò més bons. Els preus no arriba a l’euro, i hem fet un menjar d’allò més deliciós.

Un petit temple, que ens crida l’atenció. Aquí no hem de pagar, però si descalçar-nos, així que deixant les sabates a l’entrada, quasi al mig del carrer, fem una volteta per l’interior.

Alguna cosa remou el cel, el blau es va tornant negre, i alguna gota juganera que cau sobre nosaltres. De sobte, en venen més, i més, i aprofitem per refugiar-nos sota un arbre. Per sort, i a temps, decidim entrar a cobert a una mena de bar ple de taules i cadires de joguina. A temps ho fem, perquè comença una pluja d’aquelles que en deu segons havíem de tornar a canviar-nos completament.

El sol sembla que treu cap, però alguna gota de pluja segueix caient. Nosaltres ja decidim entrar cap al recinte de la gran pagoda per un dels seus costats. Aquí hem de pagar. Son vuit dòlars, o a un canvi inventat per ells més elevat al que venim pagant si ho volem fer en kyats. Ens sembla excessiu en termes de relació amb l’economia del país…

A més la donació perquè et guardin les sabates… que si no és una falta de respecte entrar amb elles a les mans…voleu dir nois? Aixx que ens voleu pendre el pel potser??? cap problema, algun dels canvis que tenim, el guardàvem per aquesta ocasió, així que la nostre donació és un magnífic bitllet de 50 kyats…

Últim requisit per entrar, unes enganxines circulars que ens posen a la samarreta, i a mi, un longhi, una faldilla que és la vestimenta tradicional entre els homes d’aquestes terres. No hi havia pensat, i duia pantalons curts, però així, amb l’ajuda d’un noi de la entrada per a la seva col·locació, podré fer el recorregut veient com el personal que hi ha, riu i comenta la meva indumentària, no sé si perquè els sorprèn o per com la porto… ☺

Realment la pagoda és espectacular. 98 metres d’alçada de la campana, i recoberta del que sembla or, li donen una visió màgica quan els rajos de sol que ja comença a caure, li incideixen obliquament. De les més boniques que hem vist.

A més molta gent. Una mena de festa, on una nena engalanada és el centre de la celebració.

El terra és moll, amb algun vasal estancat en algun racó, i el fet d’anar descalços dona una sensació alhora entre agradable, i d’incerta seguretat perquè sembla que hagis de relliscar sobre aquest marbre.

La gent de la ciutat hi ve, no només a resar, si no a trobar-s’hi, a passejar, i és que realment és un lloc d’aquells que tenen quelcom d’especial.

Més pluja sobtada, d’aquella sonora quan toca terra. Ens aixopluguem sota un sostre al costat d’un monjos estirats que conversen. Des d’allà alguna imatge més que captar a les nostres retines i a la càmera.

Una última ullada, que el sol torna a aparèixer, i segueix canviant els matisos del daurat. De nit no la veurem il·luminada, perquè tot i que amb el preu de la entrada, hi pots tornar a entrar, decidim ja marxar, i anar cap a la Sakura Tower, des d’on diuen hi ha unes vistes força boniques.

El camí de tornada a peu, enceta una conversa sobre com aquests preus que considerem abusiu, son una extorsió al turista. Hi has d’entrar però et sembla que no hauries de secundar aquesta forma de fer. No només aquí, si no a molts llocs ho trobem, inclòs i exageradament present a casa, on sembla que tots els governs s’apropien del patrimoni ciutadà per fer negoci. Cada vegada m’enerva més aquesta idea que sembla instaurada, de que les institucions públiques a tots el nivells han de funcionar com una empresa privada, on la rendibilitat és l’important…

Doncs així hem anat fent camí, i ja som a la planta baixa de la torre Sakura, contemplant fotografies i quadres.

Pitgem el botó del pis vint, i entrem al restaurant. Unes bones vistes des d’una taula al costat del vidre que encercla tota la sala. Una cervesa Mandalay Strong esperant a que la foscor arribi, i les llums donin vida a la ciutat.

I res més, a sopar a una de les taules del carrer d’un restaurant proper a la guesthouse, que està atapeït de gent. Hem de compartir-la amb uns nois alemanys que ha hi eren, però allà en un raconet, fem el nostre àpat, i a dormir que ja toca.