15 de desembre

Després de dormir ben calentets gràcies a unes super mantes, ens espera un esmorzar d’aquests per començar bé el dia i preparar-se per la caminada que ens espera, que segons el nostre guia serà de 18 km, voleu dir que he fet bé decidint fer aquest trekking??? A veure com arribo a Inle 😉

Abans de marxar com hi ha molt bona llum segons el Gonzalo, fem una sessió de fotos on podem practicar tots i a la vegada tots fem de models a sobre la palla, home… alguna crec que ens ha sortit força bé 😉

Tot i que potser la caminada es faci una mica dura, tant per les cames, com pels meus peus de princesa del pèsol que a la els poso a la muntanya ja protesten, puc assegurar que està valent la pena, i no només pels paisatges espectaculars que estem veient, i la gent de Myanmar, sinó sobretot per haver conegut al Gonzalo i l’Isis (primera Isis que coneixem després de viure tota la vida amb la meva germana que era l’única que coneixia amb aquest nom). Amb ells compartim molts moments i a sobre estem aprenent un munt de coses, fotografia amb el Gonzalo que ens ha està fent uns monstres, i comencem a saber-li treure profit a la càmera que portem i que al veure les fotos fetes abans, els hi comencem a treure defectes. I amb l’Isis aprenem un munt de coses del conflicte d’Israel i Palestina ja que està fent la tesis sobre això.

A més podem parlar de qualsevol cosa ja que tenim interessos molt semblants, està clar que quan tornem els haurem d’anar a veure a Madrid, i esperem que ells ens vinguin a veure a Barcelona ja que l’Isis encara no la coneix (gravíssim!!) i no han provat els calçots!!!

La caminada del dia ens porta entre camps de blat on anem trobant gent local que ens saluda i que ens dona l’oportunitat de practicar fent fotos a tort i a dret, sort que de tant en tant alguna de les fotos ens surt bé 😉 i el Gonzalo ens felicita.

Després de passar els camps de blat arribem a camps de chilis i veiem com els recullen i sobretot com els posen a secar i podem veure unes estores immenses plenes de chilis de diferents matisos de vermells.

Arribem a un poble on parem a fer un cafè i una espècie de porres que fan els birmans i ens recorda una mica estar a casa, però ens falta la xocolata per fer-ho complet!!!

Amb forces renovades i més fotos a la targeta seguim el nostre camí, que per paisatges agrícoles i petits pobles ens portarà fins a un monestir on fem parada per dinar, i realment cada vegada mengem millor!!!

Ara, sembla que els meus peus ja comencen a protestar en forma de llagues, aixxx…. arribaré al final del dia? Podré fer el dia de demà?

Doncs seguim caminant i anem parant per fer més fotos!!! Això és una classe de fotografia en tota regla, i a més amb pràctiques incloses 😉

Però de cop… la llaga que tenia al peu dret, sento com rebenta i aixxx quin mal, ja vaig caminant mig coixa, però el que veig m’agrada tant, i amb l’Isis i el Gonzalo ho passo tant bé que vull continuar (aquest cop el cap no em diu que no puc més, sinó que més aviat està emprenyat perquè els peus li posen impediments). Per sort fem una parada per fer fotos, que en surt alguna de molt maca (aquest cop les fa només el Mario, ja que jo estic tombada en mig del camp mirant els meus peus com han quedat), i així puc destapar el peu i deixar que descansi.

Però no ens podem quedar allí, així que a continuar caminant s’ha dit, tot i que clar, jo cada vegada vaig més lenta perquè la llaga no para de fer mal i no em permet accelerar el ritme, i la veritat és que no és molt agradable que t’hagin d’estar esperant contínuament, però és que…. no hi puc fer res més!!! Maleïts peus de princesa!!!

Degut a que els meus peus no donen més de si, el camí és fa lent, però tot i així intento seguir gaudint del que veig per a que no se’m faci més dur del compte i pugui arribar al destí.

De fet, encara fem alguna parada més a prendre alguna cosa per beure i de pas una noia em deixa un “compeed” per posar sobre la llaga, a veure si així vaig una mica millor….

D’allí teòricament queda molt poquet, però clar… amb aquests peus desastrosos… el guia veient com vaig, diu que faci servir les seves xancles i la veritat és que per la llaga va a millor, tot i que caminar amb elles no és senzill.

Però finalment arribem al monestir on dormirem!!! El guia diu que si volem podem anar més amunt a veure la posta de sol, però jo decideixo quedar-me que necessito descansar i els meus peus encara més!!! També em comenta que si demà veig que no puc seguir caminant li digui que ho arreglarà amb una moto per a que em porti. A veure com estic demà… tot i que espero de tot cor poder continuar el trekking i acabar-lo a peu al igual que el vaig començar.

El Gonzalo i l’Isis van a veure la posta de sol, però no ho aconsegueixen, això si, després junt amb el Mario van a comprar una mica de beure, cerveses, ron birmà i alguna ampolla d’una cosa que sembla que posi Wine? El probem i oh!!!! És com un refresc de raïm, dolç, però no era vi ☹

El sopar ens sorprèn gratament, tot realment boníssim!!! I per acabar la nit més cervesetes i xerrada amb els nostres companys de trekking el Gonzalo i l’Isis, tot escoltant cançons que ens agraden mentre passem per la gola el rom i les cerveses comprades. Si és que tot i ser de Barcelona i Madrid veiem que tenim gustos molt semblants… ☺