19 de desembre

Ens maleïm cada dia per no haver portat alguna cosa d’abric. Diuen que és una onada de fred que ha afectat el sud-est asiàtic, i pel que ens expliquen, per terres Birmanes, aquest fred és una cosa al que no estan acostumats en aquestes dates.

Avui a dos quarts de vuit ja estem esmorzant. Ahir en la xerrada/negociació que vam fer amb el barquer, havíem quedat a les vuit allà on aparca la barca, però si no hi érem, doncs és que ens ho havíem repensat. L’excursió d’avui ens feia gràcia, ens havien recomanat una part del llac, anomenada Sankar, al poble del mateix nom, i on es veu que no hi arriben massa turistes comparat amb la resta, així els pescadors de les barquetes no cal que posin per les fotografies, i esperem veure una mica de la vida sobre el llac, sense la contaminació del contacte amb el dòlar del turista.

Una mica més tard de l’hora convinguda, els quatre arribem on havíem quedat. Allà fem una rebaixa de preu d’última hora que aconseguim, i dues sorpreses ens esperen a tocar de l’aigua. La primera, és que tenim unes mantes sobre els seients que ens aniran d’allò més be, i la segona és que l’ahir conductor, avui seu en una cadira com un passatger més, i la barca la portarà un altre home. Fins fa poc per arribar a aquesta zona on volem anar, calia un permís, anar amb guia, i pagar una mena d’entrada. Pel que ens ha comentat l’ahir conductor, això ara ja no cal, però no ho tenim massa clar, quan ell sembla que es fa passar per guia…

Ens encanta navegar, ben tapats, i les gavines que surten a torbar-nos. Amb la càmera sempre a punt, captem algunes fotos que poden ser una metàfora del viatge. Dues gavines volant plegades, i un altre on un parell de turistes semblen atrapades en les xarxes de pesca sobre aquest llac, que sembla més un parc d’atraccions que un sustent per a la vida.

No obstant, anem encantats sobre la barca a motor, captant instantànies fantàstiques de l’entorn, amb la llum del sol que encara està sortint, i els pescadors amb les seves diferents tècniques. Aquells de xarxa, que remen amb una curiosa tècnica subjectant el rem amb les cames i deixant les manes lliures, i uns altres que per pescar colpegen una perxa llarga contra l’aigua.

Deixem enrere el punt més llunyà al que vam arribar ahir, i comencem a veure el canvi de les barques de motor per les de rems. Vida i més vida, ho passem pipa, mentre relaxats l’anem engolint amb els nostre ulls o amb la nostra càmera. El Gonzalo i l’Isis indiquen amb els seus dit polze aixecat que estan gaudint també de la travessia.

Un pont, sembla que sigui un punt de control. Un moment d’indecisió, però no hi ha ningú i sembla que passem. No hem acabat d’entendre la situació però seguim endavant i no preguntem. Una mica més endavant el poble de Sankar. Allà el nostre reconvertit de conductor a guia, ens porta a una casa per visitar l’excusat, i davant la nostre insistència, a un petit raconet on fer un cafè i picar alguna cosa, ja que el trajecte ha sigut de gairebé quatre hores.

El lloc a tocar del riu, un petit allotjament d’aquells que podríem considerar de luxe però a un preu assequible. Demanem de veure les habitacions, i ens encanten, però no ens queden més nits, si no alguna per aquí no hagués estat gens malament.

De tornada, passem per l’escola del poble, però és hora de classe, i la canalla només es deixa veure des de lluny. El guia ens va reconduint cap al bot, i aprofitant unes estupes ens fem una foto de grup, jugant-nos el no quedar mullats de genolls cap avall amb l’aigua acumulada.

Demanem que volem anar més enllà, navegar una mica més aquesta part del llac, però incomprensiblement ja volen fer mitja volta. Per contentar-nos fem una volteta més, sense allunyar-nos massa, i ja iniciem la tornada desfent el camí. No ens creuem amb cap més turista, i on estem encantats amb cada un dels euros gastats en la excursió, que en són uns quants.

Un temple, on parar si volem, però no ho fem que ja en tenim uns quants a la col·lecció. Això si, davant de la insistència cansina del nostre ara guia, parem de tornada al mateix lloc on ahir vam dinar. Allà mengem alguna cosa, mentre imaginem que a ell li donen de dinar, i aprofitem per fer alguna foto als nens que hi ha per allà, mentre ens insisteixen a comprar algun cigar a la botiga del costat.

Ja enfocant la tornada, ens creuem amb les barques dels nens que surten de l’escola, i com en grups de dos, tres, quatre o més, van remant per tornar cap a les seves cases flotants mentre ens saluden.

El sol ja es va ponent rere les muntanyes, i ja ens apropem a la part més turística, on els pescadors s’hi posen perquè els facis fotografies, i a veure si a canvi pesquen algun bitllet de dòlar. Potser és massa artificial, però alguna de les fotos queda genial.

I cap a les sis de la tarda, ja estem a terra ferma. Paguem lo convingut, i a fer l’últim sopar compartit amb l’Isis i el Gonzalo, perquè demà a la nit, ja agafarem un bus que separarà els nostre destins ☹

Havíem quedat també amb una parella de Santander que havíem conegut, però ell està amb unes febres de por i no ha sortit de l’habitació, així que mengem uns caldos calentets, i alguns segons plats, i a dormir, que esperem sigui la última nit que passarem fred en molt de temps….