20 i 21 de desembre

Avui toca comiats. Dolorosos, perquè marxem d’un dels països que més ens han agradat. En un món que cada vegada s’assembla més, un trosset d’autenticat en els somriure de la seva gent, i en les seves maneres sempre et fan sentir especial. I sobretot, tristor perquè deixarem en una parada d’autobús en meitat de la nostra ruta cap a Yangon, al Gonzalo i a l’Isis, que tants moments de felicitat ens han ajudat a viure durant aquest dies en els que veritablement ens hem trobat.

El dia 20, començava amb un sol radiant per acomiadar-nos. Res de boira matinera, i una mica menys de fred que els dies precedents. Esmorzar com sempre deliciós, i posar al dia el blog. Quedem per després a un lloc on anar a dinar, i després d’haver enllestit les nostres tasques, ens anem a retrobar els quatre a la cafeteria French Touch, on decidirem que fer per dinar. Allà, quan arribem, una moto ja ha atropellat un cadell de gos, i l’Isis i el Gonzalo, com en alguna altre ocasió on ja ho hem pogut comprovar, estan suplint la indiferència dels autòctons envers els animals, i intenten per tots el mitjans que el gosset sobrevisqui, o si més no que pateixi el mínim possible. Parlant amb tothom, i demanant un veterinari, fent que els gastos corrin del seu compte. Amb aquest cor tant gran, i la passió infinita pels animals que tenen aquest parell, com no t’hi has de portar be…

Amb l’animal que sembla que progressa adequadament, i amb la promesa per part del personal del bar, arrencada pel Gonzalo, que es faran càrrec del gos que fins fa una hora deien que era seu, sortim a fer un volt. Allà, el mercat, algunes coses per comprar, i finalment un lloc on dinar.

Una camioneta ens passa a recollir per la guesthouse cap a les cinc, a nosaltres i a les motxilles, i ens deixa on en una estoneta arribarà el bus que ens ha de portar fins a Yangon. Són les sis de la tarda i comencem el trajecte, que conclourà demà a les sis del matí a l’estació d’autobusos de la capital. Bueno potser seran les set, perquè a mitja nit, i quan la quasi totalitat del bus dormirà, un roda rebentada farà que estem parats una bona estona, per sort res greu…

Pel camí, una aturada a Bago, cap a les quatre del matí, un poblet on la parella madrilenya passarà els últims dies a Myanmar. El comiat fugaç, mig dormits i quasi sense temps que el trajecte continua, no ha permès que sortissin a superfície moltes de les emocions que aquesta separació porta acompanyada. I quan el motor torna a bramar, ja veiem les dues figures que tants i tants bons moments ens han fet passar, que s’allunyen de nosaltres i no hi ha marxa enrere.

Gracias chicos, ya lo sabéis porque os lo decimos por whatsapp, pero esto no quedará así. Nos veremos en Barcelona y/o Madrid, y acabaremos alguna de esas botellas de vino que antes habremos descorchado para celebrar nuestro reencuentro. Un auténtico placer haberos encontrado, mejor tarde que nunca ☺, y sobretodo gracias por todo lo que nos habéis enseñado, en materia fotográfica agradecimiento eterno teacher, Esteban Cabal y su gobierno mundial, de cantautores con Silvio a la cabeza, de Israel, de Palestina, de las mil cosas que Isis explica tan bien. Pero aun mas de la vida, de como hay que afrontar las cosas para ser feliz. Hacerla fácil, a uno mismo y al resto, y coincidencias de la vida en este caso, hemos sido nosotros los afortunados. Un lujo, queda abierta la veda, no nos queremos quedar solo con esto, próximamente más y mejor. Nos vemos pronto amigos!!!

I des d’allà ja no hem pogut dormir, però no queda massa, i el sol comença a sortir. Arribem a l’estació d’autobusos que està a una hora del centre, i encara que el nostre avió surt a la tarda, decidim anar cap a l’aeroport.

Allà intentem col·locar-nos en un avió de la mateixa companyia que surt abans, però no hi ha sort, tampoc podem facturar, així que hem d’esperar unes vuit hores al minúscul espai pre-facturació de l’aeroport, on no hi ha gaire entreteniments, per no dir cap.

Per sort ja estem entrenats, i el temps passa tot i el cansament. Obren finestreta i podem facturar. Passem seguretat sense problemes, i allà s’obre un món diferent. Més gran i amb alguna botigueta, a més, repartits a diferents zones, uns seients que fan massatges al peus, gratuïts!!!! I aprofitant la wi-fi també de franc que hi ha a tot l’aeroport, esperem tranquil·lament a que l’avió s’enlairi amb nosaltres a dins, encara que sigui una hora després del que posa al nostre bitllet.

El vol força bé, hora i mitja i ja som a Bangkok amb les motxilles a l’esquena, buscant la millor manera d’apropar-nos a Kao San Road. Busquem autobús, però no l’acabem de trobar, i veient que es fa tard, triem la opció del taxi. Allà una cua enorme i mal organitzada, i amb el temps que hem perdut en busca del bus, passem allà dempeus una bona estona esperant a que ens assignin taxi.

Per sort, no hi ha massa trànsit. El nostre hotel ens espera, es diu Rambuttri hotel, i ens hem gastat la pasta en una habitació amb bany a dins ☺, que és Nadal. A més casualment, té piscina al terrat ☺ Ens encanta!!!!

I quina millor manera de retrobar-nos amb Tailàndia, que tastar la seva típica cuina. Doncs si, una pizza ☺ al nostre restaurant italià preferit de Kao San. El Nadal s’apropa, i l’únic que ha canviat respecte fa uns dies, és que hi ha més gent, i molts porten barrets de Pare Noel. A més fa una caloreta, ni enganxosa, ni sufocant, que ens reanima cos i ànima després del fred passat a Birmània.

Així que res, cansats que l’última nit no vam descansar òptimament a les butaques del bus, anem a dormir dubtant si encendre o no l’aire condicionat…