1 de febrer

Avui és l’últim dia que estem a aquesta petita illa, així que hem decidit seguir descobrint els seus racons abans de marxar. Més val tard que mai, així que després de fer el checkout a les 10 del matí, esmorzar i deixar les motxilles al costat del bar, hem anat a buscar la moto que vam llogar ahir, i a començar el nostre periple per carreteres de pujada i baixada, on l’esport principal és esquivar sots. Avui fa calor de veritat, el sol ajuda a aconseguir-la. La primera parada és a Nangyuan Terrace la part de Koh Tao més propera a les illes del mateix nom, també anomenades bessones, que té al costat. Quan sortim de la carretera “principal”, i amb aquesta moto amb la que no vaig massa segur, les baixades són de vertigen, els frens són els meus millors amics i no deixo de pitjar-los durant tot el trajecte.

Aparquem, i després de passar per sota d’una gran roca, entrem a un gran ressort. Aquí a Koh Tao, per arribar a les platges o a l’aigua, sovint has de creuar els hotels, així que es converteix en una constant travessar recepcions d’hotel amb tota la normalitat del món. En aquest i al costat del bar, hi ha unes roques des d’on arribar al mar, o simplement estirar-s’hi a sobre contemplant la vista des d’aquí que és per no perdre-se-la.

L’Eva, decideix anar a capbussar-se, i jo mentrestant m’estiro a prendre el sol, i a fer-li una ullada de tant en tant, que hi ha molta barca per aquest pas. Ella, càmera en mà, i amb una visibilitat excel·lent s’ho passa d’allò més bé, entre els peixets de colors que venen a saludar a aquesta sirena que acaba d’arribar.

Quan surt, una estoneta a les roques per assecar-se mentre gaudim d’aquest raconet idíl·lic que cal venir a veure, i desfent el camí anteriorment seguit, tornem a recollir la nostre moto.

Carretera, i cap a un altre punt. La platja de la Shark Bay, on estan construint uns hotels que ens semblen una aberració, perquè vistos des de baix sembla que es carreguin el paisatge. La marea està alta, i no podem arribar a la platja, per on hem baixat, si no ens mullem de cintura cap amunt, així que no ens ho pensem, i tornem a agafar la moto, i cap a les roques de la Shark Bay, que ja coneixem.

Carretera, i tot i que sembla que estigués a prop, s’hi arriba per dos camins diferents força separats. Aparquem la moto, i en un dels bars amb unes vistes privilegiades, fem una mica de temps prenent alguna cosa estirats sobre una terrassa de fusta que dona al mar d’aquesta badia, on els taurons i el parell de tortugues que hi viuen són les estrelles que tothom ve a veure.

Uns bungalows a peu de roques, i mirant a l’oceà, no serien una mala opció on acomodar-se i fer alguna nit, prenent una cerveseta gelada a la terrassa mentre converses tranquil·lament, observant com la lluna es reflexa sobre el mar. Només ho imaginem perquè no tenim més temps per estar aquí, potser la propera.

Ja hidratats, baixem a les roques, i cap a l’aigua. L’hora ideal diuen per veure taurons és cap a les quatre de la tarda, i ara només son les dues i mitja, però no desistim i nadem endinsant-nos a la badia. Hem llogat ulleres i tubs, però no aletes, i costa molt això de nadar sense l’impuls extra que et donen, i més amb la càmera a una mà. Després d’una estoneta veient peixos que van aquí i allà, i quan ja estem pensant en tornar, de sobte, i a pocs metres sota els nostres peus, un parell de taurons que es decideixen a aparèixer. Lamentablement no els puc captar amb la càmera, així que esperem una estona a veure si hi ha sort, amb algun més, però res de res. I Cansats, tornem cap a les roques.

Allà ens trobem alguns coneguts dels bungallows amb els que conversem una estoneta. Desfilem de tornada, i a tornar la moto. Cap problema, alguna cosa ens diuen dels frens, però res. Diuen que a Koh Tao, el negoci no és llogar motos, si no que caiguis o que s’espatlli, i després reclamar que paguis els danys. Nosaltres havíem anat a una agència recomanada per Ihasia, de nom JT Travel, però tot i així no les teníem totes.

Anem a recollir les motxilles, i fer temps, fins a les set, per anar al punt de trobada on un taxi ens durà al port. Ens anem acomiadant de tota la gent que hem conegut per aquest fantàstic indret, i si és tant màgic és perquè les persones que hi trobes el fan així. Hem tingut molta, molta sort. Amb els instructors, ens acomiadem, ens fa pena perquè el Toni, la Gina, o el Bertran, entre altres, són encantadors, però segur que ens tornarem a trobar. Són exemples de model de vida a seguir, persones que han sortit del que s’ha de fer, i han aconseguit seguir un camí que els omple. El Toni i la Gina com a parella viatgera, exemple de com viure feliç allà on siguis, i com transmetre-ho encomanant somriures i felicitat allà on van. No podíem haver tingut un instructor millor, per iniciar-nos en això del busseig…

La història del Beltran també és per emmarcar-la, i rellegir-la quan la vida ens porta a camins que creiem sense sortida. M’hi sento reflexat en part. Ell és de Donosti, però també serveix per un català. Després de treballar temps en una fàbrica, i degut a les retallades i acomiadaments, va decidir que havia de dir prou a aquest sense viure, d’esperar a que els altres decidissin sobre el teu futur, i abans que un dia, algú que ni de passada el coneix, decideixi que l’havia de fer fora, es va anticipar i recollint un xec pactat, es dedica a viatjar, treballar en tot allò que pot, o li agrada, i que ara l’ha portat al món del busseig. A una vida que viu amb un somriure permanent, i que ho transmet amb autenticitat. Un privilegi poder-lo haver conegut.

Una altra parella amb els que fa dies que coincidim i xarrem, ens fan passar els últims minuts amb converses viatgeres, i és que si no haguéssim comprat bitllets, ens quedàvem aquí una temporada més, segur. Aquest raconet d’illa, és un forat negre on la gent ve, i no hi marxa, si no ha tingut la previsió de comprar bitllets de sortida… ☺

Aprofitem fins l’últim minut de conversa, i contràriament al que fem habitualment, arribem a les set i un minut al lloc estipulat. Allà ens espera la furgoneta, els bitllets, i una noia alemanya que ve amb nosaltres. Arribem a port, pugem al vaixell que sembla quasi nou, i escollim les nostres lliteres en una habitació on n’hi ha moltes, però que es veu prou neta. Som dels primers, i escollim i reservem les que més ens agraden, deixant-hi les motxilles a sobre.

Dues hores per llevar ancles, i per fer temps res millor que anar a menjar una pizza a un lloc que ens han recomanat el Jose, la Montse i el Jordi. Dolce Vitta es diu, el porta un italià, està a tocar del port, i els menjar està força bo, tot i que s’equivoquen al portar la pizza que havia triat. Em diuen de canviar-la, però els dic que no cal, que la que m’han portat té bona pinta, així que entre mils disculpes, quan acabem ens porten un parell de gotets de Limoncello com a gratificació.

I ara, toca un d’aquells trasllats de la mort, unes 30 hores combinant diferents mitjans de transport. Plens de sal perquè no ens hem pogut dutxar després de banyar-nos al mar, però amb un somriure ample, perquè aquests dies a Koh Tao han sigut genials, i perquè ens espera Kuala Lumpur, on la Suzzie Guesthouse, amb la seva wifi estratosfèrica, els Starbucks repartits per la ciutat, i les hamburgueses del Friday’s, ens faran que el marxar d’aquest paradís tampoc ens sàpiga tant greu… ☺