16 de febrer

Una de les coses més boniques de viatjar un llarg temps, és que no tot ho pots planificar, i tot i que el teu cap et demana tenir-ho tot preparat, per sort no ho pots aconseguir i has de deixar pas a la improvisació. El dia d’avui és un d’aquells que sorgeix del donar pas a l’atzar, i és que quan vam arribar a Lovina, no pensàvem que hi hauria massa coses a veure, per sort el devenir de vegades et fa canviar de impressió….

A les 5:30 am ens piquen a la porta, és la senyal. No hi confiàvem plenament que ens vinguessin a buscar, perquè l’excursió que farem a continuació estava inclosa en el marc del regateig de les immersions que volíem fer per aquí. Degut a que no estem en temporada alta, i que en algun altre lloc ens oferien preus més baixos, hem arribat a negociar un pack amb el noi de la guesthouse, que inclou preu reduït per bussejar dos dies, a més de dues nits d’allotjament gratuït, i l’excursió que farem avui per anar a veure dofins…

Encara és fosc, però ja es comencen a intuir els rajos de sol. Caminem per un dels carrers de Lovina seguint a un home gran, amb sandàlies molt gastades, que caminen cap al mar. Allà més gent esperant. Però ell només saluda a un parell d’homes granadets que pel seu accent semblen holandesos, i ens apropem tots cinc a una barca. Un casc central molt primet, amb quatre bancs de fusta, un per cada cul, i a cada costat del casc central, una mena de barres de fusta a l’estil d’un catamarà per poder equilibrar la embarcació entre les onades. No sé perquè però pensàvem que aniríem en una embarcació gran, a l’estil “golondrina” barcelonina. El canvi ens agrada i molt, però ens fa témer que acabarem xops. A més, el cel dona algun senyal amb la seva negror, que en qualsevol moment pot descarregar, i aquí no hi ha lloc on aixoplugar-se.

Ens allunyem de la costa, amb tranquil·litat, sense exprimir el motor, i quan ja som a una distància bona, i davant un estímul invisible per a nosaltres, el nostre capità crida i ens assenyala unes formes grises a distància. El motor es desperta, i l’embarcació accelera, i el nostre ritme cardíac amb ella, quan un grup de dofins passen a tocar-nos. Uffff quina emoció, no n’havíem vist uns de tant propers, i a més no hi ha massa gent al voltant.

De cop i volta desapareixen, alhora que moltes barques similars a la nostra, que venen d’altres punts de la costa apareixen. La situació es transforma en un joc, cal anar veient per on poder parar els dofins, i els motors es posen en marxa a tota potència cap a on toqui, però en aquests moments hi ha molta i molta gent.

L’excursió és d’unes dues hores. Per sort, tenim dues coses al nostre favor. La primera, és que hem vingut de Lovina, potser el punt més proper a l’àrea on es troben els animals, així que quan les altres embarcacions marxen perquè se’ls acaba l’estona d’oci, nosaltres encara hi podem estar una estona més cercant als simpàtics animalons. La segona i més important, és que el nostre capità en sap d’això, i quan tota la resta segueix una direcció, ell para motor, mira enllà de l’horitzó, i arrenca en una direcció oposada que conclou amb que som els primers a arribar on un altre grup de dofins apareix.

N’hi ha molts, i molts, sembla que en diferents grups. Més grans i més petits, i l’última mitja hora quasi sols al mar, ha sigut un festival. Unes fotos espectaculars, i la nostra emoció s’ha disparat de poder-los tenir tant a prop, que sembla que et somriguin quan salten al teu voltant. No interaccionen amb nosaltres, ells van a la seva, però no s’amaguen i es deixen veure moltes vegades.

Hem de tornar que a dos quarts de nou ens esperen per fer més mar, aquest cop sota l’aigua, i anem tard. Però ens és igual, aquest començament de dia no té preu, i els nostre ulls que cristal·litzen l’emoció, així ho indiquen. Entre feliços i sorpresos per el que hem vist, viscut i que no esperàvem, ja som a terra un altre vegada, agraïts amb aquest home, el capità, amb majúscules.

Corrent i mirant el rellotge tornem cap a l’allotjament, correm a l’habitació a preparar-nos. I en deu minuts ja som a baix, on ens espera una furgoneta. Una grata sorpresa, avui anirem els dos sols, i a més portarem el guia d’ahir, autòcton i que en sap molt dels fons marins indonesis.

Ja sabem les nostres talles, i a l’oficina saludem a tothom que coneixem, i cap a la furgoneta a fer carretera. Avui són unes dues hores per anar fins al punt d’immersió. Anem a Tulamben, i allà trobarem el Liberty, un vaixell enfonsat de la segona guerra mundial.

Arribem a un aparcament, i el conductor, el guia i nosaltres, descavalquem de la furgoneta i caminant anem cap a una platja de petites roques negres d’origen volcànic. Allà descarreguem equip, i després d’una breu explicació ens comencem a preparar. L’entrada a l’aigua és per la platja amb l’equip posat, i ja podem veure que els corrents marítims són aquí una mica més forts.

Només capbussar-nos a poca profunditat, ja comencem a veure uns peixots que se’ns apropen, i sense por, passen pel nostre costat. Quan de sushi podríem fer d’aquest llom….

Una mica més endavant, el vaixell, on el temps poc a poc, li ha anat donant molta vida. Molts peixos i plantes que creixen sobre el ferro ja rovellat, i quasi bé no es pot reconèixer un vaixell. Si no el veus en perspectiva sembla una roca més. El vaixell es va trencant, i pots passejar per alguna zona interior, però en aquesta primera immersió només ho fem de passada. La vida submarina aquí és increïble, i estem al·lucinant amb tot el que estem veient.

Quan els tancs d’aire comencen a baixar, especialment el meu, aviso el guia, i comencem a pujar a aigües menys profundes per fer la pujada per passos, i sempre veient una quantitat de fauna marina, mentre fem les aturades de seguretat. Allà, un jardí d’anguiles. Impressionant!!! Són com cordes enganxades al fons, i quan t’apropes s’amaguen recollint-se als petits forats. Com un petit bosc de fils estirats, que es van desplegant i recollint segons si t’apropes o no.

Al costat, una manta ralla que estirada al fons, s’intenta amagar entre la sorra. És petiteta, de punts blaus. Preciosa. Hi parem una estoneta a veure-la de més a prop.

Uns peixos grocs, enormes són els nostres següents amics. S’apropen al guia. Porta un ànec de joguina petit i groc enganxat, i sembla que els atrau, així que una munió de peixos encuriosits se li apropen a ell i a nosaltres que som al costat.

Ja s’acaba l’aire, i amb ell la primera immersió. Ara toca sortir, dinar alguna cosa a la platja, mentre fem temps per a una segona capbussada.

La segona comença. El guia primer, i l’Eva i jo al darrere anem xino xano cap al vaixell. Aquesta vegada per un altre part diferent. No hi veiem tants peixos, però entrem per alguna de les cavitats que han quedat obertes. Simplement espectacular passar entre tants i tants anys de vida allà a baix. Quantes coses haurà vist….

Seguim flotant, sentint aquest sensació única que és el bussejar, i descobrint el món que hi ha allà sota, i que ens va sorprenent a cada pas. Un peix tigre, que a Tailàndia són molt agressius, però que sembla que aquí no tant, passa molt a prop de nosaltres amb una pedra bastant gran a la boca. No sabem el propòsit, per sort que no són perillosos, perquè no voldríem ocupar el lloc de la pedra nosaltres…

Una estoneta més, i uns 50 minuts després d’haver iniciat la segona immersió, estem sortint a superfície. Encantats, i al·lucinats per tot el que hem vist allà a sota. Tornem cap a la furgo i cap a Lovina amb alguna caparrada per part nostre.

Molt aviat arribem a destí, ens acomiadem i agraïm per l’experiència, i tornem cap al hostel. Dutxa, i una estoneta de descans fent temps amb una cerveseta que enganyi la calor, i cap al tard sortim a fer un soparet. Abans reservem un parell de seients en una furgoneta perquè demà ens porti cap a Ubud, el nostre destí final a Indonèssia.

I després de sopar, caminant de tornada, anem xerrant sobre lo satisfactòria d’aquesta experiència a aquest poble. Pel dia d’avui, que ha sigut màgic, potser dels millors dies de viatge a nivell experiencial. No ens ho esperàvem i això encara ha fet que ho gaudíssim més. Així que última nit per aquest poblet amb un final immillorable, i demà destí nou, que pel que ens han comentat, té molt i molt bona pinta també….