6 de març

Avui el post no hauria d’explicar res de viatges, ni rutes, ni coses d’aquest estil. Avui hauríem d’explicar l’elaboració, la ingesta i el posterior païment d’un dels millors àpats que hem tastat durant el viatge. Digne de qualsevol carn estofada que amb paciència infinita, ens preparava el Pere algun que altre diumenge, i que tant i tant trobem a faltar. ☹ Però no, no ho farem, perquè per als posts de cuina estan els diumenges, i a més no sabem massa bé com es prepara el plat que hem menjat, així que explicarem el de sempre…

Un llit és una cosa que no valores massa quan en tens quotidianament. Passa sovint que quan canvies un matalàs que has fet servir durant anys i anys, les primeres nits sembla que hagis descobert el cel. Doncs a nosaltres, després de passar uns quants dies a la nostre adorada furgoneta, el fet de tenir a la nostre disposició una casa, i un llit com el que ens han ofert aquí a Esperance, fa que els llençols se t’enganxin més del compte, i surtis més tard que aviat de casa, això si ja esmorzats.

Avui hem decidit fer la Great Ocean Drive, una carretera paral·lela a la costa propera a Esperance, que voreja platges, i on el mar es presenta de totes les formes i maneres. Miradors en els quals parar, i si tens ganes baixar a algunes de les platges, en la seva majoria ocupades per algun surfista que aprofita aquestes grans onades i les cavalca, o aprofita el vent per fer una mica de kite surf, fent voltes i tombarelles enganxat a la cometa.

Una bona estona de paisatge en vena mentre el vent et colpeja per les finestres baixades, i mar i més mar. Seguim endavant, són uns trenta quilometres d’aquesta carretera escènica que finalitzen passat el llac rosa.

El Pink Lake, s’anomena així com heu pogut endevinar pel seu color. Unes algues originàries i creiem que úniques d’aquesta zona, al contacte amb el sol donen aquest característic color. Això ho llegim, i ho suposem, perquè si li ha donat nom al llac, deu ser real, però avui el dia ve acompanyat de núvols, i tot i que el color es pot arribar a intuir, no l’acabem de trobar tot lo explícit que pensàvem escoltant el nom.

Això si, trobem unes plantes de les que desconeixem la nomenclatura, que tenen fascinada a l’Eva, amb les seves flors semblants a pinyes que canvien de color segons l’estat de maduresa.

Fa un parell de dies vam tenir un problema amb la càmera, ahir el vam poder salvar, però avui quasi bé ha dit prou, i podem anar fent algunes fotos però d’una manera una mica complicada. Enfocant, i pitjant el botó mentre amb un altre dit aguantes la targeta SD perquè faci contacte. Difícil, crec que a Perth haurem de fer un pensament al respecte…

Com que encara no és tard, però s’acosta l’hora de dinar, hem conduit fins a una zona de llacs propera a la ciutat. Són tres o quatre llacs quasi interconnectats entre ells, perfectes per fer alguna activitat aquàtica tranquil·la com el piragüisme, o simplement passejar i observar ocells, que n’hi ha forces.

Allà i desafiant el vent que ens vol fer la punyeta, intentem escalfar aigua per dinar uns fideus precuinats que tenim al rebost furgonetil. Però la tasca, senzilla en altres ocasions, esdevé quasi be un impossible. Això si, ens les apanyem com podem per aconseguir-los menjar d’una manera decent, i com ens agrada el risc, també ens intentem fer un te…

El dinar no ha sigut lo millor del dia, esperarem al sopar, i mentrestant, passejarem per la platja i alguna petita duna que ha fet aquest llac. Els ocells ens miren, estranyats i marxen volant quan ens acostem. Altres se’ls escolta amb algun crit curiós que els delata, i tot i que intuïm la procedència no els acabem de veure.

Una passejada més per aquesta zona, i anem tornant cap a casa. Ens espera una estoneta de feina mentre arriben els nostres amics occitans. Avui el Laurenç ens cuinarà un plat típic de la seva terra. La flaire comença a estimular les glàndules encarregades de segregar saliva, i ens comença a inundar la sensació de fam. Si més no, la sospita barrejada amb la esperança de que alguna cosa gran i deliciosa s’està cuinant a l’habitació del costat.

Hora de sopar!!! Tots a taula!!! Una cassola ben grossa per una part, i per l’altre un tros ben generós de porc. Allà i precedit d’una flaire que alimenta, unes mongetes de tres tipus diferents, cuinades amb una mena de pesto. El nom d’aquesta delicatessen només a l’alçada cuinera de les nostres mares, i del Pere… ☺ és sopa de pesto crec, i es pot menjar barrejada amb la carn de porc melosa que a la safata dels costat espera ser devorada.

Vi per acompanyar, i cullerada rere cullerada anem retenint aquesta fragància gastronòmica que ens transporta a casa. Repetim com no, tot i que sabem que després de tanta mongeta aquesta nit pot haver so de trompetes australianes, o de didjeridoo que és l’instrument de vent fet de fusta típic d’aquestes terres.

De postres un gelat per fer baixar. Gràcies Laurenç, perquè sense cap mena de dubte aquest és un dels millors moments gastronòmics del viatge, i és la cirereta al pastís d’aquests fantàstics tres dies en el quals hem tingut el privilegi de conèixer-vos, i compartir algunes estones sota el vostre sostre.

Anem a dormir, encara anestesiats pel festí de taula i cullera, i en un tres i no res esperem estar dormint, que avui és l’últim dia que passem a casa d’aquestes dues joies occitanes i volem dormir a gust.

Informació pràctica:

– Ruta: 74km Esperance – Great Ocean Drive – Windabout Lake – Esperance

– Tot i no haver Coles, hi ha una gasolinera on si teniu algun descompte d’aquest supermercat el podeu utilitzar i obtenir la gasolina a 4 cèntims més barata.

– Val moltíssim la pena fer la Great Ocean Drive i gaudir de vistes i platges.