16 de març

Hi ha dies que no comencen bé tot i les expectatives, però acaben deixant cap al tard un bon regust de boca amb el que anar a dormir. Avui és un d’aquells…

Nit de pluja i vent, a la zona d’acampada on hem dormit, tothom es concentrava a la part central sense arbres ni branques que et poguessin caure a sobre, excepte una caravana de les grosses que com per reafirmar el seu poder basat en la seva grandària, ha decidit córrer el risc de fer nit sota uns quants arbres. Nosaltres al mig de la clariana, tot i que feia baixada… però va ser el millor lloc que vam trobar.

Per sort, i per oblidar la pluja , fred i vent, avui toca esmorzar una mica, i seguir carreteres petites que ens portin de celler a celler fent un dia d’aquells que tant ens agrada. No és de les zones més conegudes la Mornington Peninsula en matèria de vins, però ja que hi som, doncs no està de més que els coneguem. ☺

La benzina per aquí te un preu elevat, i estem allargant el que podem fins arribar a Frankston, un poble que ja coneixem i on tenen la benzina més barata que hem trobat a tot el país. Però camí del primer celler, i entre boscos que separen pobles diminuts, una alarma. L’agulla de la benzina baixa per sota de l’última ratlla, i quan la carretera gira baixant una vall i la pendent és pronunciada, la llumeta de la reserva indica que cal reomplir el dipòsit. Cap problema, el proper poble segur que té benzinera… Doncs no… I el següent….upssss doncs tampoc….Potser no cal que arrisquem que aquí vas devorant quilometres sense ni adonar-te, i el dipòsit va buidant-se. Anem cap a un poble gran que està a 10 quilòmetres que allà segur que en tindran…i allà…botigues, cafès, supermercat dels cars, però res de benzineres…I ara què???

Doncs s’han acabat el vins, anem cap a la costa, que allà en trobarem segur. I dit i fet, arribar a la costa per una carretera de trenta quilòmetres de corbes sinuoses darrere d’una caravana, i benzinera on apaivagar la set que té el cotxe, acabant amb el patiment. Ja acomplertes les necessitats bàsiques, decidim que farem via, s’ha acabat aquesta zona, i ja adreçarem les nostres passes cap a la Great Ocean Road, una de les icones turístiques d’Austràlia. Però abans de fer-ho, dues coses, la primera passar per una zona de supermercats a carregar de comestibles la nostra petita, encara que ben organitzada, despensa, i la segona i ja que passem per Frankston, omplir el dipòsit de benzina fins a dalt de tot.

Per anar cap al poble de Torquay, on s’inicia la Great Ocean Road, hem de tornar cap a Melbourne. No trobem cap opció de carretera gratuïta que voregi la ciutat, totes et porten cap a ella, al contrari que les de pagament que et permeten creuar-la sense endinsar-t’hi. No volem passar per carreteres de pagament, tant pel cost monetari, que encara estaríem disposats a pagar, com per la manera mateixa de pagar-les. Ens ho va explicar el noi de l’agència on vam llogar el vehicle, i sembla una gimcana.

Seguint al mapa les carreteres gratuïtes, anem apropant-nos a la gran ciutat. Semàfors a les rodalies, que tot i que no hi ha massa trànsit van fent que circules a batzegades. I ja entrant a la ciutat, de sobte, un soroll, és una moto que ens avança?? O un boig que està pitjant l’accelerador a fons?? Deu segons més tard, el cap comença a lligar punts fins aleshores desconnectats, i just quan passem per davant d’un cartell que ho anuncia, ens adonem que hem arribat just al costat d’on es celebra el gran premi de fórmula 1 de Melbourne. Increïble, perquè no hi ha ni policia que dirigeixi el trànsit, ni embussos de trànsit, i és que estem passant pel costat d’una de les graderies, i sembla que sigui un diumenge d’agost qualsevol passejant per Barcelona . Estem tant a prop que ens deu estar avançant el Fernando Alonso en aquest moment…si el Ferrari d’aquest any ha millorat una mica és clar… si no, serem nosaltres qui l’avancem a ell… ☺

Deixem enrere el circuit, i el so dels motors a tota potència es va diluint una mica. Es nota i força que anem cap a un dels llocs més visitats, i ens anem creuant amb tot tipus de vehicles de lloguer de totes les marques i models imaginables. Tot el que no havíem vist fins ara en matèria de presència turística, sembla que per aquí ho trobarem.

Torquay, la capital del surf, inicia la ruta a la màgica carretera. A tocar del poble un parell de platges referència per aquest esport. Aquí van néixer marques de roba relacionades amb aquest món, que ara són conegudes mundialment. Però avui, més que platja toca situar-nos, així que la oficina de turisme, que té el museu del surf com a annex, és un bon punt de partida. Allà, ens donen tota la informació que necessitem, i el que més ens interessa a aquestes hores, on podem anar a dormir.

Un parell de pobles més endavant es troba Aireys Inlet, i per una carretera que s’hi allunya cap a l’interior, i en una mitja hora arribem a la zona d’acampada recomanada. Estem sols, o potser no… un cangur solitari com nosaltres, està menjant herba dins del tancat reservat per fer pícnic. Ens hi apropem, no massa, que aquest és salvatge, i quan fas un pas de més endavant sembla que es disposa a marxar. Avui no se’ns posen els pèls de punta, avui no Albert ☺, però tot i que de cangurs ja n’hem anat trobant, fa il·lusió quan els trobes sense buscar-ho i en llibertat.

Avui no cuinarem carn de cangur per respecte, però farem un soparet dels bons. De fet cada dia ens estem cuinant coses que ens venen de gust, convertint aquest moment en un dels millors. Així que sempre està bé, allò que bé acaba, i després d’un bon àpat en companyia d’un marsupial, i que arribin alguns vehicles que l’espantin, anem a fer una estoneta de son ben tapadets….

Informació pràctica:

– Ruta: 364km Poowong – Rosebud – Melbourne – Torquay – Hammonds Road Camping

– A Frankston la benzina és dels llocs que l’hem trobat més barata

– Les autopistes que voregen la ciutat de Melbourne M3 i M1 just quan passen per la ciutat són de pagament, així que si voleu no pagar heu de creuar-la pel mig i aguantar tots els semàfors

– La Great Ocean Road comença a Torquay paradís dels surfers

– A Torquay hi ha una bona oficina de turisme on podeu informar-vos del que necessiteu de la zona, al costat hi ha el museu del surf però val 10$ per persona.

– Hem dormit a un càmping gratuït a Hammond Road, a uns 10-15 km de Aireys Inlet per una carretera sense asfaltar.