8 de maig

Dia superlatiu, per recordar, i és que ens perden aquests petits animalons que semblen pelutxos. La visita d’avui ens ha calat fons, conèixer les seves històries, els seus noms, veure com els tracten, i tota la dedicació que hi ha al darrere és d’aquelles coses que cal conèixer i visitar. I a més si al dia li sumes, fantàstiques fotografies de surf i un far on hi pots fer nit, el resultat són quasi sis-centes fotografies que costa i molt destriar quines aniran al post que esteu llegint.

El dia d’avui comença fa quaranta anys sense nosaltres saber-ho, el mateix any que va néixer l’Eva. Però alguna cosa devíem intuir, perquè intentant robar minuts al temps, matinem i ens posem en marxa més aviat de lo habitual, i a les set en punt, si no cinc o deu minuts abans, estem aparcats davant del hospital de koales de Port Macquarie, fent l’esmorzar a l’interior de la nostre casa amb rodes.

Quina pinta farà un hospital de koales? M’imaginava un edifici gris, d’infinits pisos, fluorescents de reixa al sostre que emetin una llum que il·luminés artificialment el passadís. Bates blanques cap aquí i cap allà, i silenci, sobretot silenci. No sé per què però m’ho imaginava així, el cap no sempre funciona com deuria, i el meu passa massa estones de vacances, pel que no havia previst en les meves hipòtesis mentals, un hospital de koales rodejat de natura.

Les vuit és la hora que els alimenten, i en aquests moment és quan estan més actius d’entre les quasi vint hores diàries que poden passar dormint. Així que deu minuts abans ja som a la porta, i un dels cuidadors ens atén amablement, i ens explica quatre coses al voltant del hospital. Amb aquesta breu introducció, passem a les “habitacions”… Totes són exteriors, la majoria individuals, i són recintes tancats per petits reixats, on hi ha un o més eucaliptus on puguin pujar els malalts, i alguna cosa més que pugin necessitar.

Fa quaranta anys, una parella d’australians van començar a recollir, curar i cuidar a casa seva, tots els koales que trobaven malalts o accidentats en aquestes zones urbanes, on en la majoria dels casos la civilització humana xoca de ple amb la vida tranquil·la dels animals. Cotxes, i gossos entre d’altres mals, són algunes de les causes de les visites al hospital. Fa uns anys, una estrella de la música country australiana va visitar a la parella, i es va commoure amb la seva dedicació, i un dels petits malalts que cuidaven, així que va fer una cançó, que va ser un èxit comercial, i va cedir els drets perquè amb els diners guanyats es pogués construir aquest hospital de koales, que per contra no rep cap tipus d’ajuda governamental.

Ja us podeu imaginar, que amb la boca oberta i la gallina de piel que diria aquell, hem anat disparant la nostre reflex a tort i dret. Després un parell de cuidadors entre tots els voluntaris que hi ha, han passat a netejar, i portar l’esmorzar d’eucaliptus fresc que ha despertat la fam i esperit dels animalons.

Ens expliquen que no els agrada qualsevol tipus d’eucaliptus, només algunes especies determinades, i també el que es tornen bojos és amb la llet de soja, tal com hem pogut comprovar in situ.

Només es pot visitar la part dels que estan més recuperats, hi ha una zona on es troben els que encara es troben en processos de recuperació d’estats de salut delicats que necessiten tranquil·litat i no es pot visitar. Entre les malalties que pateixen trobem des d’infeccions als ulls, fins a amputacions diverses, passant per la ceguera total. No us preocupeu, els que es poden veure són la mar de bufons, i estan d’allò més be per ser presentats en societat.

Amb les cures mèdiques i d’atenció, procuren sanar-los per poder-los retornar al seu habitat, però en alguns casos es troben que els ja recuperats, al cap d’un temps els tornen a tenir ingressats per noves lesions, i és que ens diuen que per exemple els mascles, en època de reproducció, es tornem una mica bojos, es mouen més del compte entre carrers i carreteres, i lluiten entre ells amb caigudes puntuals d’arbre incloses.

Tot i la tendresa que desperten, unes urpes força grosses els hi podem veure des de tant aprop, i el cuidador comenta que en una ocasió un d’ells li va fer un bon tall a la orella.

Una petita botiga a preus raonables, i algun ninot que acompanya la koala-ambulància per acabar amb el recorregut, deixar la teva petita donació, si ho creus oportú, ja que la visita és gratuïta, i només et queda tornar cap al cotxe pensant que acabes de passar un dels millors moments a terres australianes.

A per cert, que se m’oblidava, i és que amb tant de koala em disperso… també alguna kokaburra es deixa caure per aquí, i confirmem que amb la seva figura curiosa, i amb aquest ulls i actitud, que sembla que estigui allà observant i aliè a tot, s’han convertit en el nostre ocell preferit. Som Kokaburra’s Fans!!!!

I ara que fer? Després d’aquesta pujada d’adrenalina emocional tan bèstia. Doncs ja que hi som, ens apropem al poble de Macquarie que te una preciosa i magnífica oficina de turisme integrada en una mena d’edifici modern, que també alberga un important teatre.

I d’allà, fer una caminada per la zona de la platja, per un passeig paral·lel a mar d’uns quants quilometres, on entre roques pintades amb gust amb tot tipus de motius, pots arribar a un punt des d’on, si tens sort, pots captar unes imatges increïbles d’alguns surfistes que aprofitin les onades per mostrar les seves habilitats.

I entre tot això, ja hem passat el matí. Experiències excepcionals acumulades, decidim fer una mica de carretera que circula per les desembocadura de diferents rius, i que aporta un paisatge preciós mentre ens apropem a Seal Rocks (Sugarloaf point), on només aparcar el vehicle per fer la caminada, un cartell ens anuncia que cal anar amb un mínim de compte, que pot haver-hi dingos a la zona. Dingos aquí? Doncs anirem amb compte….

Un passeig lleuger entre vegetació i una formació natural, on roca i mar segueixen jugant, dona pas a endinsar-se a un far dels més bonics que hem vist. Sobretot per la situació, però a més, en aquest, pots quedar-t’hi a dormir just al costat, en una habitació que suposem no deu ser barata.

Més ocells, més mar, més roques, coses que ja hem vist en innumerables ocasions, però que ens segueixen sense cansar de veure-les.

I més amunt, i al costat d’un avís que ens fa molta gràcia, el far on explica la quantitat de vaixells que hi ha enfonsats per aquestes latituds, i que en serien molts més si no fos per la feina d’aquest fars, sobretot en èpoques passades, en aquestes costes, on el vent es manifesta amb duresa, i els fons marins no sempre estan a la profunditat que aparenten, i la costa tant lluny com sembla.

I entre tot això que passem el dia. Busquem un lloc on dormir, i després de fer alguna volta de més, avui pagarem per fer nit. Ho farem en un càmping de la població de Hawks Nest on mentre sopem, comentarem el dia, i segur que se’ns caurà la baba revisant la targeta de memòria de la càmera fotogràfica amb el resultat del dia d’avui. ☺

Informació pràctica:

– Ruta: 335km Kundabung Rest Area – Port Macquarie – Seal Rocks – Hawks Nest

– Val moltíssima la pena la visita al hospital de koales de Port Macquarie i a més és gratuït. La visita pot ser a qualsevol hora, però si els voleu veure actius els hi donen de menjar a les 8 del matí i a les 3 del migdia.

– Per fer bones fotos de surf podeu anar al passeig de Port Macquarie.

– Si teniu sort a Hawks Nest podeu veure Koales als arbres de la població (nosaltres no n’hem tingut de sort)

– Si teniu diners creiem que deu valdre la pena dormir al hotel que hi ha al far de Sugaloaf point.