28 i 29 de juliol

Un parell de dies més a Labuan. Ens hagués agradat fer algun dia més d’immersions però l’economia no ho permet. Prou trastocats hem quedat després dels primers tres dies, així que hem dedicat un parell de dies a recuperar forces, i entre tertúlia viatgera i bona cuina, ens hem encomanat a la difícil tasca de trobar una manera econòmica de sortir de la illa, i apropar-nos a la nostre següent destinació on ens esperarà l’Oscar d’aquí a tres dies.

Nosaltres ja havíem visitat Ubud en una altre ocasió, així que hem deixat que l’Oscar el descobreixi, mentre nosaltres intentem evitar tornar a l’illa de Bali fins que no sigui el moment de deixar Indonesia.

Un primer dia de relax, en el que la panxa poc a poc va recuperant sensacions, després d’un matí encara agitada. Dormir sense despertador tampoc és sinònim de llevar-se tard, i l’Eva ja està voltant per l’habitació abans de les vuit del matí. Poca cosa hem fet, tret d’una volta pel poble. No hi ha hagut sort amb el parell d’agències que hem consultat perquè ens venguin un trajecte de sortida combinat que ens porti fins a la illa de Lombok.

I així comença el segon dia, amb la missió de visitar el moll, i si no, agències de tot tipus on seguir preguntant. La opció avió encara està disponible, però volem intentar evitar-la ja que es dispara de pressupost. Caminant arribem al punt on surt el ferri, esperem trobar algun lloc on comprar un tiquet per demà. Al contrari, res de res i poca cosa a fer, més que passejar al voltant d’un edifici tancat. Al costat un petit mercat, on pots veure una mica més de la vida local que no es dedica al tant lucratiu negoci del turisme. Entre els somriures dels nens descalços i les salutacions dels seus pares, hi pots veure la pobresa que no havíem trobat a la illa de Bali. Això si, el mar sempre al costat, i serveix per jugar a pescar a veure si hi ha sort.

De tornada, i desesperats després de les evasives i negatives de totes les agències on anem a preguntar, una última on entrem quasi ja rendits. El nom d’aquesta és Christian, i un noi molt amable ens diu que té places per un trajecte combinat fins a Lombok mentre ens somriu. No ens ho creiem, ens mirem mentre li demanem que truqui per comprovar-ho, ja que a totes les demés ens havien dit que tot estava ple. Coses del Ramadà, les vacances i com les aprofita la gent local per moure’s de illa a illa, ens deien.

El Christian, imaginem que es diu així, ens dona un petit taló amb tots els bitllets necessaris. Paguem encantats sense regatejar un preu una mica més elevat de l’habitual, imaginem. Però després de tant buscar, haguéssim pagat fins i tot una mica més. Sortim encara sobtats per la troballa, i amb el dubte rondant els nostres caps, de com serà l’aventura que demà començarà. De camí ens trobem amb el Mario i la Leti, als quals havíem comentat que els passaríem a veure pel seu hotel. És hora de dinar, i ja que ens hem trobat ens sumem a la seva proposta d’un dineret a un lloc anomenat Mediterrània. Potser és una mica més car que els restaurants locals, però els preus tampoc es disparen en excés.

Disposa de vistes al mar, i dos ambients. Un amb taules i cadires a la manera habitual, i un altre on unes taules baixes queden rodejades per un pufs de colors que tenen pinta de que hi podríem fer més d’una migdiada seguida, una darrere l’altra. Comencem a xerrar, i és un no parar. Són de procedències diverses. Cantabria per part de la Leti, i Aragó del Mario, s’uneixen a Madrid per viure, i aquí per explicar mil històries viatgeres. L’ocasió s’ho mereix, i ens deixem portar, a un parell de plats que han fet que el nostre paladar comenci a ronronejar. Encert total amb un tàrtar de tonyina i un plat local que estan per llepar-se els dits.

Els encanta el vi, de fet en parlem una bona estona, així que per regar l’àpat i la conversa, demanem una ampolla de vinet blanc indonesi. No està malament, encara que potser l’entorn i la companyia ajuden a que millori la nostre percepció del mateix. Poc a poc passa el temps, entre destins somiats i llegendes de navegants que desembarquen a recòndites illes com Vanuatu o Tuvalu. Històries fascinants sobre l’illa de Tristan d’Acunya i el seu diari local, ara tancat per la convalescència de la dona que el porta, i que ha deixat desinformada a la Leti que hi està subscrita.

El sol va caient i ni ens adonem que el temps vola quan ho passes bé. El vi s’acaba, arriba l’hora del cafè. Un dels bons, sòls i de màquina per fer honors de sobretaula. No hi ha puro, de fet ni els sé fumar, però ara el cos m’ho demana…

Poc a poc, els comensals de les taules del costat han canviat, ja no hi son els que dinaven, i ara uns de desconeguts es preparen per sopar. El cel ja no és el mateix, el sol que cremava ha donat lloc al taronja i a un color lilós que anuncia que hem allargat la sobretaula.

Toca retirada, toca acomiadar-se després d’arribar al punt on els nostres camins es separen. Ens tornarem a trobar, en algun moment, en algun lloc. Un veritable plaer que va de la mà d’una complicitat difícilment explicable des del primer moment que ens vam veure al vaixell mentre comentàvem les procedències de cadascú. Somiadors com nosaltres, que poc a poc aniran arribant allà on desitgin. De moment, aventurers amb una energia per conèixer-ho tot, com per exemple avui, al llogar una barca a uns pescadors i conduir-la de la mà d’un parell de nens buscant racons inexplorats.

Ens encanta aquesta energia, l’haurem de tornar a recuperar. La que tenim ara està molt bé, poc a poc l’hem anat evolucionant i la nostre d’avui és més relaxada, més tranquil·la, més passiva, però de tant en tant enyorem amb la que deixàvem terres catalanes fa més de tretze mesos, i que la veiem en els ulls d’aquesta entranyable parella. I així ens acomiadem, caminant de tornada entre la foscor, amb una certa amargor de no haver compartir més dies. Demà comença un trasllat, d’aquells que consumeixen una mica d’aquesta energia de la que parlavem, així que avui toca descansar, que el demà ja veurem com acaba.

Informació pràctica:

– Hem menjat al restaurant Mediterràneo no està malament de preu i els plats són molt bons.