27 de juliol

Sona el despertador a un quart de set. Em fa mal l’esquena, i se m’enganxen les pestanyes. No podria fer una mica més de llit? No!!!! Un seguit d’imatges de tortugues, taurons i peixos de colors em passen pel davant. Avui és el gran dia, i cal llevar-se aviat, esmorzar i començar a gaudir-los que aquests moments s’han d’aprofitar.

A les set i quart estem a la oficina, però amb diferents ànims que els de casa ☺. Poc a poc van arribant la resta d’expedicionaris, i força puntuals iniciem caminada fins al port. Per pujar al nostre vaixell hem de fer un salt considerable, i és que aquí es porta molt això d’amarrar els vaixells un al costat de l’altre, i que el pujar al que et toca es converteixi en una mena de videojoc de plataformes. Agafem posicions, te o cafè per acompanyar la travessia, i diversos pastissets per fer fons d’estomac. El mar està potser una mica més mogut que ahir, però amb tot i això pràcticament ni te n’adones que ets en un vaixell. Agafem posicions a la coberta superior, en uns matalassos, on el sol ja comença a dir la seva des de primera hora. Molta crema, no et preocupis Albert, que la lliçó la tenim apresa.

Quaranta minuts abans d’arribar, comença la reunió per planificar la primera immersió. Avui en farem tres de molt seguides, perquè després hi ha una parella que vol apropar-se a Rinca a veure els dracs. Habitualment els porten mentre es fa una immersió propera a la illa, però avui fent un puzle amb les voluntats i desitjos dels presents, han dissenyat un dia per intentar que tothom quedi content.

Batu Bolong ens espera. A l’Oscar li fa molta il·lusió, de fet, era la “desitjada”. Una roca foradada a la superfície, és la bonica presentació del que podrem trobar a la seva faldilla. Segons diuen vida de tot tipus i colors. Ens preparem, i comprovem equips. Avui fem canvi complet de grup. Com a dive master, deixem la encantadora Lena, i una noia irlandesa molt divertida pren el relleu. A més, avui la Leti i el Mario, una parella que viu a Madrid, que porten el viatjar a la sang, i que són molt i molt agradables, seran els nostres companys. Una altra noia anomenada Chris, meitat suïssa, meitat marroquí, que està preparant-se per ser dive-master, serà la encarregada de tancar el grup.

Tots cap a l’aigua. Acabem de netejar ulleres en superfície, i a la indicació de la nostre guia, tots cap avall. Vida marina en estat pur, realment espectacular. Un autèntic privilegi pels sentits, especialment per la vista, perquè de tocar millor ni intentar-ho, no només pel mal que et puguis fer tu, si no pel que els puguis fer a ells.

Avancem en zig-zag, pujant lentament. Tortugues, peixos pallasso, algun que altre tauró, aquesta immersió no decep gens ni mica, potser una de les millors que hem fet. Lamentablement m’empasso l’aire com si fos una cervesa, i aquí amb corrents, la seguretat és la prioritat, així que quan faig saber que el meu manòmetre està a punt d’arribar a cinquanta bars, toca pensar en pujar. La Chris i jo anem tranquil·lament cap a superfície fent parada de seguretat quan toca, mentre els altres segueixen gaudint.

Als cinc minuts surt la resta. Jo ja estic fent un te, i menjant una mica de fruita. Comentem la jugada, tots extasiats amb la bellesa d’aquesta immersió. El Mario i la Leti avui la repetien, però és que és fabulosa com hem pogut comprovar.

Sortim amb una mica de fred, cal posar-se al sol que escalfi el cos. Poca estona de descans, perquè en un tres i no res estem començant la segona planificació del dia. Aquest cop es tracta del Manta Point, un dels punts més coneguts i concorreguts. Una zona de grans corrents, on ens deixarem portar per la mateixa, mentre esperem que alguna de les mantes gegants que naden tranquil·lament per aquestes aigües, ens passin per sobre. Aleshores serà el moment de baixar fins a terra, i agafar-nos al que podrem per mantenir-nos quiets, i poder-la contemplar.

Un, dos, tres i cap avall. Ja tornem a estar amb els reguladors a la boca traient bombolles a cada respiració. La corrent és forta, només cal deixar-se portar, i intentar seguir formant part del grup, aletejant una mica per no allunyar-se quan et dispares de velocitat.

No hi ha massa vida marina, aquí les estrelles són les mantes, però de moment no hi ha sort. Anem vigilant, mirant en totes les direccions possibles a veure si alguna apareix, i de sobte una d’enorme em passa a tocar. Molt a prop, quin respecte i alhora quina emoció, és la primera que en veiem, i és impressionant poder-la contemplar de tant aprop, amb aquesta elegància que desprèn.

Costa aferrar-se al terra, que la corrent no se t’emporti, i alhora fer fotografies amb la càmera, em comenta l’Eva. Poc a poc ho anirem millorant, són les nostre primeres immersions en corrent, i encara costa mantenir-se tranquil i saber el que fer en cada moment. Passa ràpid la manta, i no n’hi ha cap més que l’acompanyi. Esperem una estona, però res de res. Seguim endavant, però no hi ha sort. Aquest cop l’aire m’arriba sense problemes fins al final, i és que el no portar càmera sembla que va millor.

Pugem a superfície, esperàvem veure’n mes, però estem contents amb la nostra estrena. Ha sigut força espectacular veure-la nadar. Toca pujar l’escala de fusta, assecar-se una mica amb el sol, i dinar alguna cosa que ja ens tenen preparada. No son delicatessen, però no estan malament, i després de l’exercici ens ho cruspim immediatament.

Una estona de pair-lo estirats a coberta, i a preparar la següent immersió. Aquesta vegada serà el torn per Pingah, que tancarà la tríada d’immersions d’avui, que han sigut més concentrades en temps de lo habitual. Neoprè llarg ajustat, pesos a la cintura, armilla ben cordada, i ampolla a l’esquena. Abans, cal netejar les ulleres amb una mica de sabó Johnson perquè no s’entelin , suposem que la marca no influeix ☺. I amb les quatre comprovacions de seguretat bàsiques, tots en fila a punt per fer el petit salt cap al gran blau. Moltes onades en aquest punt, potser on hem trobat el mar més agitat en aquest país. Quan ja som a l’aigua, poca estona a superfície, la indispensable per estar tots junts, i tranquil·lament iniciar el descens.

Comencem a submergir-nos, el món canvia. Res de moviment de mar, no el notes, i la corrent al anar molt enganxats a l’escull quasi be ni la sentim. Coralls i vida marina, però no és tant impressionant com altres punts de busseig visitats. Un peixerot enorme en surt a saludar. No estem segurs del tipus, n’hem d’aprendre molt encara de fauna marina, al igual que de fotografia, perquè lamentablement les fotos resultants no reflecteixen la bellesa del món submarí en aquests punts. De sobte, la càmera diu que en te prou per avui, i extingeix la poca bateria que li quedava a mig trajecte, mentre observem entre les roques alguna gran llagosta que custodia el forat que fa servir com a casa.

Poc a poc anem enllestint. Aquesta vegada hem optimitzat perfectament l’aire i pugem a superfície amb més de 60 bars, que acostumat a quasi mendicar aire, és una autèntica barbaritat. L’Eva ni mira el manòmetre, perquè li deu quedar més de mitja ampolla…

És un privilegi capbussar-te en aquestes aigües, però tres immersions al dia, llevar-se aviat, i el busseig amb corrents d’aigua, fan un conjunt esgotador. Algun te i fruita ja preparada ens acompanyen a la part superior, on el sol toca i de valent. Allà, amb la brisa marina, i les vistes de postal passarem les hores que ens queden a alta mar. Ens apropem a Rinca, perquè qui vulgui surti a veure el dracs de Komodo. Només surt una parella, la resta estirats xerrant fem passar l’estona. Converses molt entretingudes en català, anglès i castellà. El grup és molt maco, i els instructors són encantadors. Ens sentim molt i molt bé. Sense tenir un anglès acadèmic, poc a poc anem agafant facilitat de conversa, i d’aquesta manera podem sentir històries i vida de mig món, a més d’explicar la nostra. Personalitats viatgeres trobades, i és que el Mario i la Leti són d’aquelles persones amb les que connectes des del començament en tots els sentits. Així que poder estar xerrant amb ells, sobre un matalàs a coberta, mentre el solet i la brisa marina t’acaricien, és un privilegi d’aquells que no es poden desaprofitar. Potser ho podríem millorar amb una cerveseta, ho intentem negociar amb alguna de les embarcacions veïnes mentre som aturats a Rinca, però no ho aconseguim. Llàstima… ☹

Tot i estar al paradís, la meva panxa no el correspon. Potser serà la deshidratació, em comenta l’Oscar. La tornada fins a port, són ben bé dues hores entre alguna visita al lavabo. Comiats a la oficina i toca l’hora de pagar, la part del “dive” que menys ens agrada… ☺ Unes abraçades més amb qui no tornarem a veure, i quedem per sopar amb els castellanoparlants. Tornem a l’habitació a fer dutxa, però la cosa estomacal no millora. Aquí retornem a aquells temps on la comunicació via telèfon mòbil no existia, i tornem a allò de quan érem adolescents de quedar a algun lloc a una hora, sense possibilitat d’anul·lació telemàtica. Així que és l’Eva l’encarregada de baixar caminant al poble a l’hora convinguda, i comentar que millor avui no quedem per sopar, que si de cas ho farem demà.

Però ni un final no massa agradable, pot emmascarar un dia espectacular com el d’avui, perquè aquesta zona, i aquest parc en especial, és per als amants del busseig un punt imprescindible. I ara toca dormir, que estem destrossats, i tot i que portem tres dies passant-ho pipa, el no haver de posar despertador per demà, és una cosa que també ens agrada i molt… ☺

Informació pràctica:

– A la zona del port a partir de les 6 de la tarda es munten tot de parades on es pot menjar peix fresc a la brasa.