30 i 31 de juliol

Recordeu la mítica illa de “Lost”? Aquella on un vol sinistrat troba terra, i des d’allà comença una aventura que poc a poc es va complicant amb qüestions difícilment explicables a nivell de guió, i que després d’unes quantes temporades s’acaba resolent amb un final d’aquells que puja exponencialment la tasca de decebuts per metre quadrat? Doncs això no té massa a veure amb el post d’avui, només que si coincideix el Ramadà, amb la temporada alta de vacances, i a més no tens massa calers, costa de valent sortir d’una illa com aquesta, i que al final…doncs que al final ja arribareu si seguiu llegint.

Tres maneres conegudes hi ha per sortir de Labuan Bajo. La primera és per via aèria, tal com vam arribar. Aleshores vam tenir una ajuda “inesperada” d’un gran amic, però ara queda gairebé descartada per motius econòmics. Uns cent euros per persona, exclouen als autòctons de fer-la servir, i a nosaltres també, si ho podem evitar.

La segona opció, és en vaixell que reconverteix el trajecte fins a Lombok en una aventura, fent parada a les illes de Komodo i Rinca, mentre et capbusses al mar de tant en tant. Diverses opcions, la més habitual és la de 4 dies i tres nits, amb uns preus que estan al voltant dels 130 euros per persona. Massa dies, preu un pèl elevat, i la experiència explicada d’algun viatger que no va acabar massa content, ens desaconsellen escollir-la.

I aquí ens deixa la tercera via. No sempre la millor, però que serà la nostra, i consta d’una combinació de transport de terra i mar que després de 24 hores en els millors dels casos, et porten fins al cor de la illa de Lombok. Hi ha dues maneres d’encarar-la. Fent-la per etapes i sense res lligat, o amb un bitllet contractat en una agència local que englobi tot els transports que necessitis.

Si ho fas per lliure, només cal començar pagant les 54.000 rúpies indonèsies que val el ferri fins a la localitat de Sapé, i a partir d’allà anar espavilant-te per aconseguir els transports. Potser és més econòmica, i té més encant, però com el temps ens lliga hem escollit la opció de tenir-ho tot contactat en un bitllet conjunt. Així que amb el dubte de si ens acabaran portant on toca ens presentem a l’hora indicada al punt des d’on surt el ferri.

Com ens van dir, hem d’arribar una hora i mitja abans de la sortida, així que a dos quarts de vuit del matí ja hi som. Turistes i locals esperant, i quan passen vint minuts des que hem arribat, una nota penjada indica que degut al Ramadà, el vaixell no sortirà fins a les tres de la tarda. Comencem bé… ☺

Tornem a l’agència a comentar-ho, el noi ens assegura que cap problema pel canvi horari, que ens estarà esperant un autobús a Sapé. Decidim arriscar, i agafar el primer transport que surti de la illa, tot i córrer el risc de quedar-nos tirats a la nit, quan arriba el ferri a un poble desconegut. Però pensant-ho bé, deixar-ho per demà pot portar al mateix problema de retràs, així que a fer temps en un cafè menjant alguna cosa, i cap a dos quarts de dues tornem a presentar-nos al mateix punt on havíem estat sis hores abans. Mentre esperem, contemplem la manera d’eliminar residus no biodegradables a tocar de mar.

Ara està obert el petit edifici al costat del port, i allà entre cadires trencades i parets que sembla que cauran a terra hi ha la finestra on comprar els bitllets del trajecte. Nosaltres ja els tenim, només esperem i un noi ens apunta els noms a un paper, i ens diu que si volem ja podem pujar al vaixell. No sortirà fins a les quatre, però a canvi de pagar una mica més d’un euro per persona podem entrar a la sala “VIP”, on hi ha aire condicionat i unes butaques, que les que no estan trencades són força còmodes.

Sis hores després d’escoltar a una nena que no ha parat de cridar en tot el trajecte, i ja fosc, estem desembarcant a Sapé . Uns quants minubusos de fa uns trenta anys esperen els passatgers. Tots els que portem el bitllet combinat pugem al mateix. Som ràpids i podem agafar un parell de llocs asseguts, mentre la resta que ha arribat més tard va prenent posicions de la millor manera que pot. Les carreteres fins a la població central de Bima són molt estretes, i una autobús més gran no hi cabria, havíem sentit. Per sort, no estan malament i tot que anem embotits com en una llauna de sardines el trajecte és curt, i en una mica més d’una hora estem canviant a una autobús més gran.

Ara ja tenim els seients numerats, no cal patir. Tampoc hi ha excés d’ocupació, i tot i que el vehicle és de fa anys, és força còmode, pel que anem dormint una bona part de les vuit hores que triguem en creuar la illa fins al següent punt on pujarem a un nou ferri.

Ja s’ha fet de dia, clareja poc a poc, i amb el sol que ja escalfa arribem a punt de sortida del vaixell que ens portarà a Lombok. Un home amb un jersei de Barcelona’92 passeja a la vora nostre, fent que ens mirem amb un somriure barrejat de complicitat i nostàlgia.

No hem d’esperar massa per pujar, ocupem algun dels seients a l’interior entre els nens que ens somriuen, i les passejades i cantarelles dels venedors ambulants que porten tota l’artilleria a punt per aconseguir la venta dels seus productes.

Una hora més i ja som a Lombok, ara només cal apropar-se a Mataram, la població principal de l’illa, i final del nostre viatge organitzat. Unes tres hores més i ja hi som quan encara no ha tocat ni la una, i no fa ni les 24 hores que vam sortir de Labuan Bajo. El viatge ha sigut força bo, no ha sigut del més pesats que hem fet, comentem satisfets. Potser ens hi estem acostumant a això de fer vida a un ritme diferent.

Estem cansats però contents, i ara només toca barallar-nos una mica amb els conductors de furgoneta i intermediaris, que intenten que pugem a la que els interessa, i que ens volen apropar a Senggigi, el nostre destí, per uns preus exorbitants. Volem un autobús senyors!!! no ho enteneu??? ☹ No hi ha manera d’aconseguir-lo. Havíem llegit que els habitants de l’estació d’autobusos de Lombok i rodalies, són una espècie a part dins de la suposada tranquil·litat de la resta de transport a Indonesia, i ho podem confirmar. Un altre cop el mateix d’abans que ens ve a buscar. Després de dir-li dues vegades que no, em ve a donar diners… no entenc res, i l’engego de males maneres a pastar fang. Crec que ja ho porto millor tot això de negociar… ☺

Una noia ens havia dit que amb un taxi dels que tenen taxímetre, el trajecte fins al nostre destí era molt barat, així que quan en veig un de parat, esquivo els conductors que em surten al pas, i converso amb el taxista un moment. Tot correcte, taxímetre, i no està massa lluny, així que Eva, Mario i motxilla cap amunt.

Setanta mil rúpies indonèsies pel mig, i ja som al carrer principal de Senggigi. A tocar de mar, i on un cartell anuncia el nostre Homestay on farem cinc nits. Una mica amagat, però seguint un petit laberint on les indicacions ens marquen el camí, arribem al Indah Homestay, un lloc que des del primer moment ens transmet una bona energia espectacular.

El porta una dona holandesa i el seu marit, d’aquí de la terra, i a més de tenir un preu molt assequible, es respira una tranquil·litat que ens fa predir que hi estarem be. Descansem una estona, però no massa que tenim gana i volem sortir a menjar alguna cosa. Oferta diversa, i escollim la que més ens convenç. Un parell de plats locals de la carta, entre tot el que tenen, ens serveixen per decidir que hi tornarem perquè tant els pinxos de pollastre amb crema de cacahuet del Sate ayam, com el un plat de peix fet amb salsa agredolça estan per llepar-se els dits.

I així acaba la història. Cap final inesperat, un final feliç, sense que els guionistes s’hagin hagut de trencar massa el cap… ☺ Només un llit, un ventilador, i a dormir que després d’unes quantes hores de trajecte, i d’haver pogut sortir de Labuan Bajo encantats, tindrem unes més que merescudes hores de son.

Informació pràctica:

– El bitllet combinat de Labuan Bajo a Mataram a Lobok ens ha costat 375000IDR per persona i l’hem pogut comprar a l’agència Christian. A la resta ens deien que estava ple.

– El trajecte combinat consta de: 6 hores en un ferry de Labuan Bajo a Sape, 1 hora i mitja en van de Sape a Bima, 8 hores de bus de Bima al altre extrem de l’illa, 1 hora i mitja en ferry per creuar a lombok i finalment 2 hores més en bus fins a Mataram

– El ferry de Labuan Bajo a Sape hem esbrinat que val 54000IDR, i obren la finestra de ventra un parell d’hores abans de la sortida del ferri. Un cop dins el ferri pots passar a la sala VIP per 25000IDR per persona i allà hi ha aire condicionat i butaques més còmodes.

– Per anar de Mataram a Senggigi no hem trobat cap bus que ens hi portés directes, així que hem agafat un taxi amb taxímetre que ens ha costat 70000IDR. Són més econòmics que no pas agafar una bemo que no baixaven de 100000IDR.

– A Senggigi hem dormit al Indah Homestay per 180000IDR la nit en habitació doble amb lavabo i esmorzar. Molt recomanable per l’ambient i la tranquil·litat. Tot i això la wifi no és massa bona.