25 d’agost

Última nit, últimes hores a la ciutat que hem sentit més propera a una casa. Aquella que ens ha servit de refugi. De parada i fonda per a un viatge llarg, on descansar, reposar i dedicar-te a la gran tasca del no fer res. Prou turisme, prou moviment que volem caminar sense rumb, trepitjar terra, i fer el que el cos ens demani a cada moment, barrejant la nostre vida amb el dia a dia de la ciutat.

Terra de grisos, blau al cel. Una ciutat aixecada, obres aquí i allà que no la fan fàcil de caminar. Barri xinès en quatre carrers, que alberga un temple hindú al bell mig. Curiós si més no. Entre els carrers, botigues, paradetes i restaurants sempre atapeïts es troba el nostre allotjament. Suzzie’s Guesthouse que ens ha omplert hores de feina aprofitant la seva wifi excel·lent, i la tranquil·litat de la seva zona comú.

Parada de carrer, família al complet que ens somriu mentre ens prepara els fideus. Fruita de tot tipus, els rambutan han sigut els nostres preferits, perquè duren més i són més barats. El mango de tant en tant ha fet salivar a l’Eva ja al comprar-lo.

Jalan Alor és el carrer del menjar a la ciutat, i una parada obligatòria. El vietnamita, el tailandès, i tots i cada una dels petits restaurants de cadires i taules de plàstics, que abarroten el carrer, fan de reclam a una nit culinària d’aquelles que a més de sabor, s’hi respira vida.

Últim dia de centres comercials. Pavilion, Berjaya, i KL Suria, amb luxes i occidentalitat a bon preu. Encara recordem la primera visita a la ciutat, com ens van enlluernar després de portar uns quants mesos de viatge entre Xina, India i altres països d’un caire menys ordenat. Com repassàvem els seus passadissos, les hamburgueses i amanides del Friday’s… ☺

Cinema per dues vegades. Pel·lícules d’acció en versió original i subtitulades al malai. Al fons, les butaques de l’amor. Com ens agraden!! I crispetes a dojo, aquí els encanten, especialment les dolces, de les salades quasi ni en venen. De molts i molt sabors en pots trobar. Inclús en una botiga en vam trobar unes amb gust a formatge.

Una ciutat que ens ha enamorat i no sabem ben be per què. Com tot el país, com la seva gent. I no en tenim ni idea del motiu. Potser una suma de factors que poc a poc ens han anat fent que caiguessin en aquell amor, que es construeix des del respecte i que dura anys i panys.

I al fons, sigui de dia o de nit, sempre hi són. Les fabuloses Torres Petronas. No és l’edifici més alt del món, aquest el tenen a Dubai, però ens han enlluernat. Sempre que hem passat per la ciutat, hem vingut a fer-lis una visita. A observar com les noies passegen els seus vels multicolors pel davant, com els llueixen orgulloses davant d’aquesta meravella arquitectònica.

I l’últim dia ha tingut una mica de tot això. Un petit resum de tantes vegades, intentant copsar el que més ens agrada. Ara si que tenim un punt i seguit. Ara si que no en venen més de visites a la ciutat. Toca seguir endavant, toca tocar retirada que a casa falta gent, i la família i els amics ja ens comencen a recordar que ja són molts mesos, amb més assiduïtat de la acostumada. La butxaca també diu la seva, heu gastat massa nois, i toca tornar a omplir guardiola.

Així ho sentim, una certa enyorança per la partida d’aquesta ciutat. Quan hi marxàvem, sempre sabíem que hi tornaríem aviat. De fet, moltes vegades hi deixàvem motxilla. Ara no, esperem no deixar cap llàgrima sobre el terra gris de la ciutat, quan no mirem enrere mentre pugem al autobús.

Dies comptats, hores que passen, i el nostre viatge que escurça les il·lusions de països llunyans. Ara toca guanyar hores i perdre distància amb els de casa, toca posar rumb invers i apropar-nos a Ítaca, deixant Kuala Lumpur que segueixi creixent i ens rebi més gran, més forta, més maca, la propera vegada.

I mentrestant, comencen els primers adéus. Aquells que fa uns mesos van ser els primer “holas”. Canvi de terç, tornem cap al que abans coneixíem i ara no, i deixem el que durant molts mesos ha sigut el nostre dia a dia. Ho fem amb alegria i pena alhora. “Tristefeliz” que deia la cançó del Luis Ramiro, però amb l’esperança que tornarem. Ara mateix, poca cosa a dir, només unes paraules em venen al cap: Gràcies Kuala Lumpur, fins la propera.