29 d’agost

Avui, delectant als lectors que tantes i tantes vegades ens ho han demanat, torna al blog….. la Glòria, per encetar el nostre periple plegats per terres jordanes. Apa va, a gaudir de les seves paraules…

Comencem amb el nostre primer dia a Amman. L’hem iniciat amb un esmorzar al mateix hostel. L’home que està allà per tot ens ha portat unes safates amb pita, formatget, ou dur, melmelada i te. Li hem preguntat com sortir de la capital per anar cap a Jerash i, molt amable, no només ens ho ha explicat de manera clara i senzilla, sinó que també ens ha deixat un mapa detallat, amb el qual l’Eva ja ha estat feliç. D’aquesta manera hem pogut sortir fàcilment de la caòtica Amman.

La carretera cap al Nord és ampla però amb “bonys frenacotxes” que cada dos per tres et fan saltar i d’altres bonys provinents del desgast de la carretera. Total: una carretera on no es pot córrer gaire i on no pares de moure’t com si anessis en camell. Els paisatges en general són àrids. El terreny és molt sec, però al fons de les valls sempre es veu verd. En un primer moment hem passat per una zona de conreus de flors i plantes que es venien prop de la carretera. Posteriorment l’olivera ja ha passat a ser la gran protagonista. A l’Eva li ha vingut un gran caprici de menjar olives que, per sort, com es veurà després, ha pogut satisfer a l’hora de sopar. Més endavant, hem descobert figueres i aleshores ha estat a mi que m’ha vingut un deler ben fort de menjar-ne. Al cop d’una estona, ja hem començat a veure paradetes de fruita a la carretera: primer han estat caixes de magranes totes ben posades. Després ja s’hi han ajuntat les figues, el raïm, les prunes, és a dir, una fruita ben mediterrània.

A més de Jerash, volíem visitar també el castell d’Ajlun. El senyor del hostel ens l’havia recomanat i li hem fet cas. Queda més al nord de Jerash i hem decidit de fer-lo en primer lloc. Així és que hem passat per davant de les ruïnes de Jerash sense aturar-nos-hi i ens hem adreçat cap a Ajlun. El castell es veia a la llunyania però abans d’arribar-hi hem pujat i baixat força per una carretera de corbes envoltada de camps de fruites i de paisatge muntanyós.

Un cop al castell i pel mòdic preu d’un dinar, l’hem pogut recórrer detingudament. El lloc és fantàstic: un turó amb bona vista cap a tots els costats i ben estratègic. El castell va ser fet per Saladín vers el segle XII i es conserva fantàsticament. Ens ha sorprès que les restauracions que s’havien fet haguessin estat tan respectuoses, però també ens ha sorprès que es pogués entrar a tot arreu. Per tant, hem visitat una muntanya d’estances, el pati, part de les muralles… L’hem vist molt diferent dels nostres castells i hem constatat que aquí, si et poses en un lloc inadequat (per exemple, dalt d’una torre més enllà de la barrera de protecció) el problema és teu.

Ens hem trobat tot un grup de noies malàsies que no paraven de fer-se fotos totes divertides. Ens han preguntat d’on érem i, quan l’Eva i el Mario, els han dit que feia molt poc que havien estat a Kuala Lumpur els ha fet molta gràcia. Molt simpàtiques elles. Ens han dit que havien vingut a Jordània per aprendre àrab, però els ha agradat de parlar una estona en anglès.

En sortir d’Ajlun i, abans d’arribar a Jerash, ens hem aturat en una de les parades de fruita de la carretera per comprar figues i raïm. La veritat és que una i altra cosa ens ha agradat d’allò més. El raïm ben dolç i al punt i les figues, fabuloses.

Ja reconfortats, vitaminitzats i refrescats, hem anat cap a l’antiga Gerasa. Sota un sol de justícia hem visitat l’antiga ciutat romana. Un cop passat l’arc d’Adrià, hem vist l’hipòdrom, les restes d’alguna petita església bizantina amb mosaics, el temple de Zeus, la plaça oval, realment impressionant, i ja hem començat el llarg recorregut del Cardo Maximus. L’estat de conservació d’avingudes, botigues, propileus, portes, etc. és molt bo. Ens semblen una de les ruïnes romanes més ben conservades que hem vist. Realment aquí hom es fa realment càrrec del que devia ser passejar per una ciutat romana!

Després de l’espectacular Nimfeus, ens hem trobat el temple d’Artemisa i, com que aquí no hi havia l’Atenea (la deessa preferida de l’Eva), ha decidit que l’Artemisa s’ho mereixia i ha decidit enfilar amunt la gran escalinata i veure a fons el seu temple per retre-li homenatge. El Mario i jo l’hem seguida fins dalt de tot. Tot buscant una ombra que ens refresqués, hem anat cap al teatre nord que és al costat del temple. Hem trobat unes ombres fantàstiques a les grades del teatre (molt ben conservat també) i allà ens hi hem estat una bona estona, reposant i parlant de romans. Tot i que la calor és forta, és seca, amb la qual cosa totes les ombres proporcionen una agradable frescor.

Un cop descansats, hem vist la darrera porta i hem reculat per tornar pel mateix Cardo. A l’alçada del Decumanus també ens hi hem entretingut però hem deixat per una altra ocasió el fet de passejar-nos-hi.

Hem arribat a l’inici força acalorats i, per tant, hem decidit refrescar-nos a un restaurant-bar que hi ha en el mateix complex. Hi hem estat bé i fresquets, però era una mica car i, a sobre, en anar el lavabo, calia deixar propina, cosa que no ens ha agradat gens.

Cal dir que, en general, no hi havia gaire turistes a la ciutat romana, però al restaurant unes noies que teníem molt a la vora ens han vingut a saludar. Eren basques i s’havien adonat que nosaltres érem catalans. Elles acabaven el seu viatge i ens han donat uns quants consells en relació als llocs que ens faltaven.

I ja hem iniciat la tornada cap a Amman. El cotxe estava força calent, però per sort l’aire condicionat va d’allò més bé. L’entrada a Amman ha anat molt bé i l’Eva, amb el seu fabulós mapa, ens ha portat en un tres i no res fins al hostel. Ens hem arreglat i hem sortit a buscar un restaurant. A la guia havíem vist que n’hi havia un que donaven menjar típic i que deien que estava bé. A més, com el d’ahir, el teníem molt a la vora. Així és que ens n’hi hem anat. El menjar, fantàstic, L’Eva i el Mario han volgut tastar el mansaf, un dels menjars més típics d’aquí, fet amb xai, arròs i una salsa de iogurt. I per picar d’entrada ens han portat olives, amb la qual cosa l’Eva ha quedat encantada. Tots els plats eren massa abundants, però bons. I l’hummus estava genial. Però hi ha hagut un inconvenient, que ens ha tocat un cambrer molt i molt antipàtic, que semblava que tingués alguna cosa contra nosaltres. Després d’insistir no sé quantes vegades, al final ha consentit a apuntar què volíem. Ja havien vingut dues taules més i els havia apuntat la comanda i nosaltres res… I per pagar una altra creu. Quan al final ha portat el compte i hem pagat, ha posat mala cara i no ens volia donar canvi. Li hem vist les intencions: quedar-se amb el que sobrava. No ens ha donat la gana, encara que només fos mig dinar. Ens hem aixecat i ens hem anat a pagar a la caixa, amb el ferm propòsit que, si cap dia tornem a Amman, no tornarem a aquest lloc, per bé que s’hi mengi. Segurament ha estat mala sort i, si ens n’hagués tocat un altre, potser hauríem sortit encantats, però el senyor aquest , el recordarem per la seva cara de superantipàtic.

I hem acabat el dia donant una volta pel Dowtown d’Amman, una espècie de “zoco” al carrer, ple de botigues i d’ambient. Tanmateix els carrers són molt bruts, els edificis, lletjos i el que s’hi pot comprar, lleig i monòton. En fi, que ens seria difícil trobar què comprar. Els maniquins són realment molt atrotinats. D’altra banda, no hem deixat de veure dones, no només amb vel, sinó molt tapades, de negre i, fins tot, algunes a qui només se’ls veien els ulls. Crèiem que a Jordània la cosa no era tan extremista i ens ha sorprès negativament. D’altra banda no hem acabat d’entendre qui compra i es posa els vestits llargs acolorits (típics jordans) que hi havia a totes les botigues. O potser només són per a les festes privades?

En fi que Amman no ens ha causat gaire bona impressió, entre el seu caos circulatori, la seva brutícia i la lletjor de les seves botigues.

Informació pràctica:

– Ruta: Amman – Ajlun – Jerash – Amman

– L’entrada al castell d’Ajlun val 1JOD per persona

– L’entrada a Jerash val 8JOD per persona

– Si els voleu veure els dos el mateix dia, creiem que és millor fer-ho just al revés que ho hem fet nosaltres, ja que així no s’agafa tant la calor a Jerash i en canvi com el castell està dalt d’un turó hi passa sempre més aire.

– Hem sopat al restaurant Jerusalem molt a prop del hotel, el menjar molt bo, tot i que una mica més car que al Hashem, i hi fan el plat típic de Jordània, el Mansaf, però no ens hi hem sentit gaire ben tractats.

– L’esmorzar al hotel es paga a part, però està força bé i val 1,5JOD per persona.